Esteve Miralles, escriptor

Poesia: 'Ulls al bosc' (2019) i 'Com si tinguessis temps' (2014). Narrativa: 'Retrobar l'ànima' (2013) i 'Núvols com' (2001).

Contra Bagunyà i Besora: Notes sobre literatura literària (i sobre trap, nais, uah)

Max Besora i Borja Bagunyà han publicat Trapologia (2018, Ara Llibres). I Trapologia és una novel·la: és un llibre narrat i llarg, hòstia. I ells dos són narradors i llargs, també.

Hi haurà, segurament, qui trobi que Trapologia no és una novel·la. M’és igual. És una novel·la, i explica la història de dos escriptors desubicats a qui un editor sobreubicat encarrega un llibre, uah, sobre el trap. Un encàrrec; fàcil. Però no…

IMG_20190103_000347

Bagunyà (1982) i Besora (1980) són dos escriptors (i dos personatges novel·lescos) que practiquen allò que un periodista cultural amb un cert poder, ja fa uns quants anys, en deia “literatura literària”; bé, de fet, el que ell deia era que la “poesia literària” era una tendència dins de la poesia, o una burrada així (i jo, ara, generalitzo perquè ja em va bé).

Si visquessin en un país amb un punt d’autorespecte cultural, Bagunyà i Besora (els protagonistes de la novel·la) serien dos nens supermimats (molt, fins a l’exageració) per un entorn que els oferiria una feina decent (i no tres de precàries), unes quantes tribunes prestigiades de projecció regular i la possibilitat que els seus llibres fossin empaitats pels editors. Però l’editor d’aquesta història no els ofereix un contracte de tres llibres perquè facin el que els surti dels collons durant deu anys, no: els acull perquè vol que li facin un llibre temàtic, i ells l’hi faran perquè troben (o ho fan veure) que el tema és interessant, uah, però sobretot (i això ja és, en part, interpretació subtextual) perquè són uns ionquis d’escriure (de viure escrivint-se, en diàleg amb el puto món en què viuen) i es moren de ganes de fer llibres que es publiquin, i se’n parli, i etcètera.

I vet aquí que fan un llibre sobre el trap (l’editor, uah, troba que el trap és “lo que se lleva ahora”, com dirien els Zapato Veloz), i aprofiten l’encàrrec sense gaires manies –i amb molt bon criteri, bravo– per fer una novel·la sobre la seva desubicació.

La desubicació és aquesta, en forma de pregunta: com és que una gent dotada i preparada per ser ‘centrals’ (en una literatura posada al dia) esdevenen uns friquis marginals en una literatura sense airejar que s’esforça, i molt, per no deixar de ser anecdòtica.

En el trap, òbviament, hi troben un corelat possible, i una il·lusió possible (subtextual, també), aquesta: que la raresa (la d’ells i la del trap), aprofundida i reivindicada, els retorni a algun format de visibilitat i centralitat culturals.

Ah, ho aviso, la novel·la no acaba bé. Em sembla que no. Tot hi fracassa!… Però com que és un llibre tan carregadet de coses bones i de coses boníssimes i de coses excel·lents (merda, se m’ha escapat un elogi paternalista i condescendent), per força acabes amb el cap congestionat de notes. I algunes afloren. Aquestes, posem per cas:

  1. Apunts per a una ressenya de la novel·la (encareu-la, si us vaga, amb la pàgina 75 de Trapologia): “El text no enganxa i es complica innecessàriament, com si les complicacions absurdes agradessin als autors. Pots deixar de llegir el llibre en qualsevol moment i no et quedarà res (o gairebé res) pendent de resoldre. És, de fet, un llibre mal resolt, una pièce mal faite. Té un estil desmanegat i megaretoritzat, i l’argument és prim i es desballesta sol. La prosa és confusa i pretensiosa (hi citen Bourdieu o Jameson, per entendre’ns), i un lector general no hi trobarà cap temàtica d’interès ni cap personatge amb qui identificar-se. És un llibre sense target. Com a molt, segons com, tristament, podrà aspirar a tenir lectors: i lectors de literatura com a molt, ai uix.” (Insisteixo: bravo.)
  2. I, ara, unes quantes hipòtesis especulatives…
  3. Una hipòtesi: Trapologia potser és un símptoma del 2018-2019, un compte (avançat) de pèrdues i guanys de la dècada. Més ràpid: del final d’una il·lusioneta d’aquests anys. M’explico: l’aparició de noves editorials i de noves llibreries (i de noves veus), en els darrers deu anys, va crear la il·lusió que la ‘literatura literària’ trobaria impulsors i canals de connexió (nous) amb els ‘lectors literaris’. En part, sí, ha estat així. Però en bona part, també, i ara especulo encara més, el globus s’ha desinflat. M’explico: els protoeditors precrisi –els que venen almenys dels vuitanta– havien decidit apostar (i aposten encara) pels llibres ‘literaris’ amb tema (com els parcs temàtics, o els restaurants temàtics, o els canals temàtics, o…), i havien decidit posar les línies editorials en mans dels departaments de màrqueting i comunicació. És així: es publiquen els llibres que un marquetinguero pugui explicar en dues línies. Un tema, sí, s’explica en dues línes o menys (i la literatura literària, no); vet aquí. I les noves editorials, què?… En resum: les noves editorials sorgides de la crisi, finalment, potser han canviat els temes, però mantenen la mateixa estructura comercial (interioritzada al cap dels editors): per les noves, també, la literatura ha de ser temàtica, marquetingable. Potser no tenen departaments de màrqueting (solen ser editorials petites), però han incorporat els principis marquetingats a la definició de la línia editorial: en lloc de la guerra civil, el nazisme, l’excursionisme Sàpiens o el prussés, han incorporat els tòpics i les retòriques del 15M o de les escoles d’estiu dels ateneus populars, i avall va. I la ‘literatura literària’ ha tornat a quedar als marges: per a friquis residuals. O no?
  4. Ah, sobre els departaments de màrqueting i comunicació de les editorials… S’hauria de valorar una subhipòtesi, penso. Vull dir, fa 25 anys que formo (perdó, faig classes a) estudiants de comunicació empresarial, i… En general, des de fa lustres, aquests estudiants han sortit d’un batxillerat “social”, i poden haver fet fins a zero hores de literatura en tota la secundària: no saben qui és Ishiguro ni l’any que li donen el Nobel, i ja pots aplaudir si han sentit algun cop el cognom Rodoreda. Bé, sí, aquesta gent –o els educats esclusivament en màrqueting que encara han llegit menys!– és la que defineix (o inspira) les línies editorials ‘comercials’… I no estic segur que els més espavilats estiguin treballant, justament, al sector editorial. En termes trap, ja que hi som, es podria muntar un beef d’expedients acadèmics entre gent de Lletres i de Màrqueting de les editorials. En fi, és possible que els pocs treballadors de Lletres que hi corren siguin els millors de les seves promocions, i també és possible que els de Màrqueting i Comunicació que han acabat en una editorial (i no a l’automoció o a l’alimentació, o a la banca, o en grups d’inversió, o en multinacionals del sector químic, o amb consultora pròpia) siguin els que van aprovar justets, fent mitjana amb la nota d’un treball on només van posar el nom… Com a subhipòtesi, dic. És una proposta per a un estudi del sector.
  5. En fi, on anàvem: Trapologia és, uah, un llibre amb tema. El tema: el puto trap. O sigui: els dos autors-protagonistes reben un encàrrec editorial, i fan la feina i fan el llibre sobre el trap català/espanyol, i recullen informació, i posen en joc tota la seva artilleria intel·lectual (i literària) per construir una novel·la disruptiva i per, tot i així, abordar el fenomen amb respecte i amb criteris homologables als hits dels Cultural Studies de divulgació. (I això ho fan molt bé, hòstia.)
  6. Ho fan molt bé, i fan curt, també. Lògicament. Massa fronts, segons com. Per exemple: parlar d’adolescència, i no citar (o entrevistar) el doctor Feduchi és fer curt. Ell, que té més edat que la suma de la dels dos autors junts, ja fa anys que sap que el hip hop i els seus derivats són codis integradíssims, i que han perdut tota càrrega antisistema. (Què sé jo: comenceu per aquí, per exemple, si el voleu conèixer: https://www.youtube.com/watch?v=2eDoQ9xdmTo)
  7. D’altra banda, i tornem al tema, als autors-protagonistes potser els ha faltat entendre que el màrqueting i la comunicació comercial (també la digital) tenen marcs teòrics propis i que generen estilemes propis. I que part de l’estètica (i de la teoria de l’art implícita) que el trap conté prové, o pot provenir-ne indirectament, d’aquests estilemes de comercialitat que la publicitat audiovisual i la 2.0 han convertit en receptes mecàniques de singularització de producte, d’activació de consum i de fidelització de clientela fascinable. (Bé, no: o saber-ho ho saben? Però tenen fam d’aventura, i si haguessin tirat massa per aquí, adeu novel·la?… No oblidem que és una novel·la i que els escriptors protagonistes hi escriuen –ells no ho saben?– una novel·la. Em sembla. Mmmm.)
  8. Ja està, amb tot, ja m’he fet l’enteradillu: dues pegues posades a la cosa assagística, i avall. Ja m’hauré guanyat el no-sou, i (amb sort) el ressentiment dels afectats. O va, tres pegues, la tercera: vinculada a la nota anterior, hi ha la qüestió de la reinvenció del cool, i de les tendències basades en l’actitud, i en dinàmiques d’exclusió, i de la perplexitat dels expulsats d’un club que no té regles o que les canvia per no deixar (justament) d’excloure, i de l’ansietat que aquesta exclusió acaba generant i de com es transforma submissió acrítica i consum, etc. Ja està, i de fet, sí, això, ja ho saben ells dos… No hi perdo més el temps, en això. (Els altres, rellegiu Cool Rules, de Pountain i Robins, i avall.) Prou, nen: que això és una novel·la! Sí:
  9. La perplexitat dels autors protagonistes, això sí que és interessant. (En relació a la ‘literatura literària’, que és la que m’interessa, sí.) Segurament, a Trapologia, hi batega (trio el verb amb mala bava, sí) la fricció de tres perplexitats. Aquestes tres: una) la d’uns experts en enunciats batallant per donar cos a una merda que és pura enunciació; dugues) la d’uns intel·lectuals intentant fer les paus amb una excrecència més de l’antiintel·lectualisme capitalista, i tres) la de dos neuròtics talentosos i benintencionats (un de més deductiu, i un de més temptatiu) adjudicant capacitat de discerniment –i d’alliberament mental ideològic!– a un discurs estructuralment sociopàtic.
  10. (D’acord: sono més paternalista, encara. Sorry. Em faig gran, etcètera. Però em passa amb el trap i amb els articles periodístics de Risto Mejide, per exemple: em repugnen les ‘filosofies’ de la vida que contenen, que només funcionen quan ets ric i no t’afecta cap malaltia greu. I, sincerament, tota la merda del trap, uah, quan ets al capçal del llit d’algú que sofreix, és una merda de valor zero. Impostura.)
  11. (Més paternalisme, va: i a més, pel que fa al trap, m’emprenya inflar una proposta estètica que no ha fet ni farà mai res al nivell conceptual o artístic o polític de Frank Zappa, per esmentar algú que els autors citen de passada, i que trenta anys abans ja havia fet tot el que se suposa que els trapers ‘potser’ fan, si fan el que se suposa que fan, etcètera; per exemple, canviar el curs dels fluxos de merda, amb “I’m The Slime”, de 1973.)
  12. En fi. Començo per la tercera perplexitat dels protagonistes… Tercera perplexitat: Neurosi contra sociopatia?… Amb el Borja Bagunyà ja vam debatre una vegada, en petit comitè, i em sembla que ja ens vam posar d’acord que els neuròtics fem molt riure. (Per exemple, jo, sí, ara, aquí, fent notes i notes ximpletes, per acabar dient que Trapologia és una petita meravella.) En fi. Els neuròtics, fem riure… Amb la mania de “comprendre”, d’explicar, de donar sentit. I sobretot amb la ingenuïtat de pensar que la comprensió cura, i condueix a una catarsi que. Etcètera. La cosa: els neuròtics ens creixem davant dels psicòpates seductors, perquè en algun moment detectem els enganys (i autoenganys) que generen i això ens fa sentir hàbils, i també perquè ens costa desenganyar-nos i assumir que la desactivació de l’engany no desactivarà el desig de domini (el plaer que el domini comporta) en els addictes als abusos de poder i de confiança (o sigui, els psicòpates), i això ens fa tenaços, o sigui, addictes a la comprensió. En canvi, uah, davant dels sociòpates, per contrast, els neuròtics ens podem col·lapsar fàcilment i quedar fascinadíssims, perquè el sociòpata no té una hermenèutica oculta: al contrari, et posa tota la seva ‘teoria’ a la puta cara, davant del nas, sense acomplexament!… I el neuròtic virtuós pot pensar: hosti, té l’honestedat de dir què pensa!… I això li genera admiració. (Són tots aquests que ara celebren l’existència electoral de Vox perquè, hosti, aquests almenys van de cara i diuen el que pensen! Són masclistes i ho diuen; són racistes i ho diuen; són franquistes i ho diuen…) El neuròtic, com a llestet repel·lent, és sempre un idiota en potència. Perquè, òbviament, dir les coses a la cara no és una mostra d’honestedat; és un component més de l’agressió, és la primera fase de l’agressió, i la construcció de l’efectivitat de l’agressió. Canvieu “agressió” per “domini comercial” (i activació de consum), i ja serem al trap del carrer. Bagunyà i Besora, sí, en són plenament conscients de tot això, eh… I són capaços de disseccionar-ho. I això és xulo, mooolt xulo!… Perquè ho veuen i igualment s’hi empantaneguen: i perquè com a protagonistes de novel·la disruptiva el que resulta més divertit és l’esfooorç que fan per redimir el que no ofereix cap catarsi possible. (I s’hi esfoooorcen sobre ben poca ‘coseta’: afegir ‘nai’ a la llengua per, després, rimar-ho amb ‘guai’… En fi. Però tot l’esfooorç arquitectònic –davant d’una barraqueta– és preciós, divertidíssim, brillantment catàrtic… El que ells fan, sí.)
  13. Segona perplexitat: Intel·ligència contra antiintel·lectualisme?… És evident. Els personatges de Trapologia (que és una novel·la, eh) usen el millor que tenen: el seu talent. En el seu cas, la intel·ligència, sí. Però la intel·ligència, uah, no funciona en el mercat, i no es monetitza; per tant, han de jugar, com dèiem, a la perplexitat del desubicat. Disfressar-se. Maldisfressar-se. I es maldisfressen i s’atorguen malnoms autoparòdics: és així, l’únic refugi mainstream de la intel·ligència és l’autoparòdia sense fissures (¿com, si no, hauria aguantat tants anys un programa com La competència, o com el Versió, en una graella com la de Rac1?). L’autoparòdia dels Bagunyà-Besora és molt deliberadament maldestra, i molt efectiva. El trap, tot ell, és una apologia del poder (de l’èxit mercatístic) dels malotes, o dels que ho fan veure. Tota l’autopropaganda de pasta i polla (i de bullyer sense remordiments) és retòrica de complex d’inferioritat de manual… I, al davant d’això, s’hi instal·la aquest prota nerd (de dos caps i quatre mans) amb un complex de superioritat inassumida, que creu que s’ha de fer perdonar a cada frase. Com a col·lecció d’emblemes contemporanis (de la catalanor), Trapologia és impagable.
  14. I l’última, que era la primera… Primera perplexitat: Enunciats contra enunciacions?… El trap és enunciació sense (gairebé gens de) enunciat: art neoliberal, vaja. I Trapologia (el llibre) és un enunciat obsedit a ser un enunciat: però, oh bravo, decideix expressar-se discursivament a través d’argúcies d’enunciació. O sigui: literàriament, sí, una meravella. (És una novel·la disruptiva!: és a dir, les disrupcions no permeten que el lector s’acomodi a una lectura plana, justament perquè la ment del lector faci conscient l’artificialitat de tot el que llegeix, i s’oxigeni, i s’activi, i llegeixi literàriament, i etcètera.) Com que els dos protagonistes de la ficció fan veure que ells són, a més, els autors del llibre, tota aquesta energia autoral es fa molt divertida, perquè és evident que hi és per complaure un editor (l’antagonista) que no sap què collons vol en realitat, al marge de mantenir una mena de vanitat trendy. Però, alhora, cada argúcia esdevé una exhibició de talent. I, alhora, cada singularitat de l’enunciació es reformula a si mateixa com a raresa, perquè es fa motivada en termes de contribució a la solidesa de l’enunciat!… Mitjó girat: més enunciació disruptada, més enunciat de pes… Ha ha ha… No s’entén res del que dic, oi?… Un símil: és com un equilibrista que, caminant a peu pla damunt la pista del circ, fa veure que avança al damunt d’una corda fluixa, i fa els moviments i les vacil·lacions pròpies de la inestabilitat d’un funàmbul, però alhora executa a la perfecció una seqüència d’acrobàcies precises que, de manera inequívoca, revelen una habilitat igual o superior a la de caminar damunt d’una corda!… (Ara sí? No hi perdo més temps. Ja està dit. La cosa bèstia: que ho fan perquè intueixen que el trap fa una cosa similar, però tot això –lo bo del llibre!– ho posen ells… El trap –o almenys el trap que ells destrapen– no hi arriba: però té èxit. Uix. I tornem a la neurosi dels dos protes: que necessiten ‘entendre’ l’èxit, perquè si són capaços de trobar que l’èxit té una hermenèutica, aleshores ‘potser’ tindrà sentit que, i etcètera.)
  15. Besora i Bagunyà estan entre els 35 i els 40… Vicenç Pagès va publicar El món d’Horaci (1995) amb 32 anys, i el va tornar a escriure amb 45 o 46: llavors amb el títol d’Els jugadors de whist (2009), i li va sortir diferent. Em temo que Trapologia, com a novel·la que és, forma part d’aquest paradigma horacià, i si ara ja és una cosa digna de ser endrapada, no em puc imaginar com podrà ser la segona part. Sigui com sigui, l’espero!, és clar. (D’aquí a deu-quinze anys, no sé si el trap serà gaire res.)
  16. Pagès (1963) no va haver d’escriure sobre un ‘tema’ per ser publicat, però també va recórrer, literàriament, a un pretext culturaloide (la Semiòtica mal digerida d’un estudiant de periodisme) per alçar un món: i una proposta literària afamada de connectar amb la part desafiant, rabiosament contemporània, del món. Què sé jo: i en aquest paradigma disruptiu que m’invento, no hi hauria d’haver també la cosa de l’Albert Forns?… Ell la va parir amb trenta anys, la seva Albert Serra (la novel·la, no el cineasta), del 2013, i la imitació de l’Albert Serra (l’orgull de ser una còpia) hi era també un pretext culturaloide, que al final podia haver estat qualsevol altre, perquè allò era i és una novel·la. I què sé jo… Com que el blog és meu, i el post també, i això ho escric per mi, contorsionísticament, m’hi xuparé una mica la polla… Mireu:
  17. Un servidor de vostès, amb 36 anys, també va llançar a l’aire un Núvols com (2001). Les cançons i els videoclips de R.E.M. (i les cerveses que em vaig prendre amb el Michael Stipe; bé, ell era a la taula del costat, d’acord, però la cervesa ens la vam acabar junts, i jo sí que vaig anar de festa per Atlanta, i no com els dos impostors d’aquesta Trapologia, que no han estat fent un trenet georgià, de cul amb cul, amb una pila de gent amb una cervesa a cada mà després d’un last call, i sí, el Stipe em va mirar als ulls, i vam parlar, i em va dir “oooh”, i etcètera); en fi, els vídeos de R.E.M. van ser el meu pretext de dissimulació de la meva ambició de connexió contemporània mundial. Ah, i el meu mèrit va ser publicar el llibre (és una novel·la, eh) sense que l’editor l’hagués llegit sencer ni una sola vegada!: va llegir dos capítols de disset, això sí, que està prou bé.
  18. Derivo… Una penúltima nota: Trapologia és un llibre d’homes heterosexuals. I s’hi troba a faltar de tant en tant un cert reconeixement (humil, és clar) a l’avantatge que els Gay Studies i els Queer Studies porten en l’anàlisi de fenòmens com el que el llibre explora. Sobretot, en l’àmbit de l’autoestigmatització defensiva (i també com a forma de contraatac). O de l’orgull de l’autoestereotip, com vulgueu. Ja ho he dit en algun lloc, i hi milito: tots els que cregueu que la raresa (l’estranyesa singular) i els descentraments són el puto ‘centre’ de la literatura heu de saber que qui ocupa aquest centre, ara, discursivament, analíticament, per anticipació necessària, és la literatura queer. He dit.
  19. O no, una altra penúltima nota: sobre el lletgisme a la literatura catalana, els autors apunten coses amb encert (la innegable fòbia ambiental i editorial i mediàtica, etc.). Però queda pendent una història: i aquesta història no podrà oblidar l’escatologia mallorcana d’Ossifar, penso. O l’experiment lletgista deliberat d’un Estanislau Verdet. O les cosetes punkomartorellenques, de primera mà, dels Desperdicis Clínics. I… I sobretot, per damunt de tots, no podrà obviar les cantades in-yer-feis del Gitano de Balaguer: perquè ni la Bad Gyal ni els P.A.W.N. Gang aquests dels collons ni cap trip-trap no li arriben ni li arribaran mai a la sola de la sabata, en termes de l’autenticitat antiburgesa que Besora i Bagunyà tant delegen, i de simplificació extrema de recursos expressius. (En fi, que al pop-rock no tot són els Manel; no fotem.)
  20. O potser una tercera penúltima nota: una conclusió, encara, com a tesi (irrellevant) o com a motor narratiu de la novel·la (mooolt rellevant), diuen: “Al capdavall, el trap s’alimenta de tot allò que la cultura catalana ha hagut de reprimir per tal d’autoafirmar-se. La fantotxada arrogant, la confrontació explícita, el dir les coses pel seu nom, per exemple”. Compro els dos últims “exemples”, però no estic segur que la “fantotxada arrogant” sigui descartable. Faria llista d’autors (en català, en castellà, en anglès): però no, que contradiria els altres dos exemples.
  21. I ara sí, l’última… Iabadabadú!!!… Com m’he divertit llegint aquest desmanec endreçadíssim!… L’expedició al Besòs, l’assetjament panoli en un CAP, la serpentejada en barra, el paracaigudisme bagèsic, el… (I si han descobert que la millor manera de colar-li un llibre de contes a un editor, és disfressar-lo de novel·la disfressada de llibre temàtic?…) En fi. Callo.

Heu arribat fins aquí? I ara què voleu? Un resum de la novel·la?… Va, a llegir Trapologia, collons. I quan acabeu, us llegiu el Construir con palabras, del Jaume Subirana (el capítol novè, vaja, o l’entrevistota que li vaig fer: https://www.nuvol.com/entrevistes/jaume-subirana-ens-cal-mes-planificacio-i-menys-sentimentalisme/), i si estimeu el puto país, els munteu un debat intergeneracional com déu mana.

Hi ha en joc la literatura com a espai social (i personal) possible; vet aquí.

Trapologia no podia sortir bé. Si hagués sortit bé, hauria estat el fracàs del llibre: perquè el llibre havia de ser un fracàs, una equivocació belletgista, la crònica d’una impossibilitat. (Deixar la joventut convertida en un fantasma? Fer-ne el dol i l’acceptació testamentària? Calia decidir-se?…)

Saviesa, humor i estil desafiats són els tresorets d’aquesta aventura de literatura literària mal disfressada. I la síntesi (fracàs i desafiament) és feliçment il·luminadora.

Això sí, uah, la cosa que Trapologia ha deixat il·luminada (metafòricament i no) és una parcel·la de polígon, un descampat gastat (una waste land).

Si algú compra el terreny amb finalitat agrària, hi conreuarà qualsevol menja insubstancial i insípida. I si algú hi llaura un hortet il·legal, la verdureta que en traurà li costarà el triple de calers que al súpert i esdevindrà un okupa permanentment foragitable. O què, si no?

(O l’aposta era, en realitat, que Trapologia fos una tercera via –de comercialitat disruptiva–, i que creés un camí que… Eh, no, nais, uah, que aquesta és una novel·la pòstuma.)

 

fludan

One comment on “Contra Bagunyà i Besora: Notes sobre literatura literària (i sobre trap, nais, uah)

  1. Miquel
    3 gener 2019

    Rellegiré “Bouvard et Pécuchet”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Information

This entry was posted on 3 gener 2019 by in General and tagged , , , , , .
%d bloggers like this: