| El professor Esteve Miralles coneix bé el món de l’educació i el de la comunicació. Entre altres projectes, va posar en marxa el Saló de l’Ensenyament de Barcelona. Però la seva veritable vocació és la literatura. Escriure i llegir. És autor d’una novel·la que va obtenir molt bones crítiques –Núvols com(Proa 2001)- i de nombrosos articles sobre llengua i literatura; ha traduït i adaptat per al teatre obres de Harold Pinter, William Shakespeare, Albert Camus, Molière, etc., i durant 6 anys ha estat membre del Consell Assessor del Teatre Nacional de Catalunya . Es va incorporar a la Facultat de Comunicació quan encara era un projecte i va poder crear l’assignatura que encara imparteix, Teoria de la comunicació; a més a més de ser professor també del Seminari de primer sobre Narrativa, i del de segon, de Comunicació professional.
Pregunta: Ha dotat d’ànima la seva assignatura, l’explica no com una teoria qualsevol, sinó vivint-la…
Resposta: L’estudiant es troba a primer amb algunes assignatures que no són d’especialitat i que demanen una certa capacitat d’abstracció. Evidentment, els estem oferint les bases teòriques comunes per entendre la comunicació humana, i els recursos conceptuals que els permetran resoldre problemes personals i professionals concrets en el futur. Els oferim respostes a preguntes que encara no senten la necessitat d’haver-se fet. Cal tenir paciència; buscar vivències compartibles a l’aula, i sobretot saber que una part important de l’aprofitament vindrà més endavant. Fa uns quants mesos, una exestudiant que ara treballa en televisió em deia que recordava, sobretot, el que va aprendre amb la doctora Caterina Molina, la companya amb qui fem l’assignatura. Passats els anys, allò encara tenia sentit per a ella.
P.: Com es va plantejar la seva assignatura?
R.: Hi ha una cosa que ens sembla ineludible: fer conscient que hi ha una qüestió de valors, inseparable dels sabers comunicatius. Com més savis i més hàbils ens fem comunicativament, més necessari és fer conscient si aquest “poder” ens servirà sobretot per dominar els altres o per entendre’ls millor. És a dir: com una eina de control, o com un instrument per comprendre i resoldre conflictes evitables. Sempre hem buscat lectures per acompanyar l’aprenentatge teòric amb elements de reflexió. Aquest any, per exemple, treballarem un text de Simone Weil sobre les necessitats de l’ànima. Perquè… ¿com es pot entendre la comunicació humana sense haver pensat sobre la condició humana?
P.: Bolonya ha introduït canvis?
R.: Amb la implantació de Bolonya, els professors que s’han incorporat a l’assignatura encara han enriquit aquesta actitud. El nostre compromís és compartir amb l’estudiant una visió pluralista, humanista, dels estudis de comunicació, i el pluralisme reclama una mirada hermenèutica, una passió per voler entendre el món i entendre els altres. Més capacitat de comprensió que de persuasió, en suma. Òbviament, l’estudiant, com a futur professional, ha de tenir recursos per guanyar eficàcia comunicativa! I tant que sí. Però l’important, sigui el que sigui el que el mercat laboral li vagi reclamant, és que personalment pugui dialogar bé amb si mateix i aclarir-se amb els seus dubtes; entendre què fa i per què. Perquè podem fer callar els altres, però les nostres inquietuds íntimes no en saben, de callar.
P.: Abans de començar aquesta entrevista m’explicava que també els ensenyen que ‘no és inevitable ser dolents’.
R.: Sí, és una idea feta que és en l’ambient: la idea diu que abusar és inevitable. Que la vida és abús, i que cal resignar-s’hi. Encara més: la idea central és que, com que l’abús és inseparable de la condició humana, qui comet l’abús no n’és responsable. No ho podem evitar; per tant, fem el que fem som innocents! Aquesta és la base de l’individualisme contemporani: l’abús innocent. I, és clar, l’abús pretén un poder sense consentiment i sense assumir conseqüències. És feixisme interpersonal. En comunicació professional, certament, hi ha una tendència a considerar que per obtenir notorietat tot s’hi val. Usen un argument que els sembla inapel·lable, diuen: “És millor demanar perdó que demanar permís.” És fantàstic! D’entrada, dret a l’abús sobre els altres, i després, si la cosa els surt malament, ja donen per descomptat que els altres no són com ells, i els perdonaran. Ells poden comportar-se com uns nens malcriats, perquè els altres (la resta del món) es comportaran com uns pares consentidors. És la quadratura del cercle individualista. Perquè el món se sostingui, cal que els abusats siguin les bones persones! En comunicació social, l’individualisme abusiu existeix, i té un cert prestigi, però no supera el curt termini: genera terra cremada. En termes comunicatius: problemes de credibilitat. I professionalment, a mitjà o llarg termini, et porta a l’aïllament. Amb l’obsessió de “fer contactes”, hi ha estudiants que s’obliden de tenir amics. És a dir, gent que t’ajudarà no quan ells et necessitin, sinó quan tu ho necessitis.
L’individualisme abusiu es basa també en la fantasia de l’èxit permanent, i només se sosté si ets permanentment ric, i sa, i infal·lible en tot el que fas, i si estàs convençut de no necessitar mai ningú… Tothom sap que això no se sosté: envellim, emmalaltim, ens equivoquem, fracassem.
P.: Una lliçó de vida, vaja.
R.: Hem de posar la persona per davant del seu futur professional; hem de preparar els alumnes per a les dificultats, personals, que hauran d’afrontar. Sí, la temptació és equipar-los només per a l’èxit immediat, per a la inserció laboral primera, per als dos o tres primers anys de carrera professional. Ara bé, amb una perspectiva de deu o quinze anys de professionalització, el que s’imposa són uns bons fonaments de comprensió del món: per resistir, per canviar, per afrontar dificultats, errors i fracassos. Perquè la norma, en la comunicació (i en la vida també, penso), és haver d’aprendre a conviure amb l’error i el fracàs, i amb les estratègies per remuntar i redreçar intents fallits. La comunicació és feedback, i el feedback és això: rectificar, ajustar-se, desequivocar-se, remuntar. Un món d’encerts a la primera és una fal·làcia! No els hem d’enganyar. I és fàcil fer-ho, ho admeto, perquè, com a professors, tots tendim a mostrar-nos com a éssers resolts o a explicar-nos com a successions d’èxits personals i professionals, que hem maquillat retrospectivament.
P.: Compateix la idea que ara els estudiants llegeixen menys, saben menys…?
R.: La veritat és que no existeix un únic motlle; no existeix un únic model d’estudiant. Però és cert que, a grans trets, són diferents de com érem nosaltres com a estudiants; parlo dels que, com jo, passem de la quarantena. Ells tenen habilitats i coneixements diferents. I, sobretot, és el que als professors ens costa entendre: tenen uns implícits diferents. Hi ha un diferencial entre allò que ells i nosaltres donem per descomptat. Això només té una solució: com que l’espai comú no existeix -no ens ve ja donat institucionalment, socialment-, cal crear-lo cada vegada. Si et saltes aquest pas, no hi ha encontre possible. A més, i d’això ens n’oblidem sovint, cada professor és també diferent, i a ells els costa, i els cal un temps per entendre’ns. És un procés en les dues direccions.
Llegeixen menys? Llegeixen menys llibres, és cert, però són “lectors” molt més actius -d’altres fonts- que nosaltres. La meva hipòtesi és que nosaltres sabíem menys coses més ben sabudes, més conscients, mentre que l’estudiant actual sap un munt de coses diverses, però sovint no sap que les sap. No les té emmarcades, ni formalitzades. I les usa sobretot intuïtivament. La nostra feina és que les faci conscients, que les professionalitzi. A més, no ho oblidem, nosaltres vam educar-nos en un entorn de prestigi social del saber; ells han crescut en un ambient d’antiintel·lectualisme ferotge, i de prestigi de la misèria d’esperit. Revertir això és, també, modestament, feina nostra.
P.: Vostè imparteix dos seminaris. Com viu aquesta experiència pedagògica?
R.: Com un privilegi. Un privilegi molt exigent, però. Els tens davant, i has de saber-los veure. Anar-los a trobar, d’un en un, allà on són, i deixar-los a final de semestre unes passes més endavant. Acompanyar-los i guiar-los. Com a tutor de Seminari, penso, sobretot, la teva feina és posar en valor la seva feina. Has de ser un interlocutor fiable: no val ni riure’ls totes les gràcies, ni escudar-se en una exigència cega. I has d’estar atent a cada ritme d’aprenentatge, i de maduració personal. Vaig fer molts anys seminaris de quart, i ara estic a primer i segon, i crec que, en aquest moment de la carrera, un mal resultat final acompanyat d’una bona actitud en el procés ha de ser premiat. No la feina feta, però sí la persona que l’ha fet. Som un referent adult per als estudiants. I la seva relació amb els adults no és com la que vam tenir, majoritàriament, nosaltres. Ni amb els seus pares ni amb els seus mestres s’hi han relacionat com nosaltres. Nosaltres sabíem creure o no creure, i ells saben negociar. I nosaltres teníem més “excuses” que ells per justificar els nostres fracassos! Veníem d’un país subdesenvolupat, amb una capacitat de consum familiar força limitada, sortíem d’una dictadura, els nostres pares no ens entenien… A ells, se’ls repeteix contínuament que tenen de tot, que viuen en un país dels més avançats del món, que els seus pares empatitzen amb ells… En resum: si fracassen (i fracassar és tabú), és culpa exclusiva d’ells mateixos. És una pressió que nosaltres no teníem. I sovint, a ells, els tenalla la por de decebre. D’aquí surt, intueixo, una certa màscara d’indolència, i un cert distanciament de les coses que aprenen. Prefereixen no fer-se il·lusions, o no mostrar-les, per no decebre’ns i sobretot per no decebre’s a ells mateixos, perquè, sovint, són molt més autoexigents del que mostren. L’any passat, una estudiant em va fer a final de curs un elogi inesperat: “Ens has fet confiar en nosaltres mateixos”, va dir. Després de setze anys fent classes, em va donar una lliçó: amb por de fallar no s’aprèn.
P.: I com s’aconsegueix que tinguin confiança en ells mateixos?
R.: Què sé jo… Una cosa és segura: cal ratificar-los personalment, d’un en un. La consolidació d’almenys dues tutories individuals, que sovint ja fèiem, és una bona eina. I tractar-los amb respecte, escoltar-los. Finalment, l’aprenentatge és un procés intel·lectual i emocional alhora. I el repte és gestionar bé els temps de cada cosa. Per mi, és bàsic arrencar el Seminari amb molt de rigor i molt poca simpatia: que quedi clar que el protagonisme el té la feina que s’ha de fer, i fer-la bé. Després, gradualment, si la cosa funciona, la simpatia ha de créixer. Com a resultat d’una confiança guanyada; se l’han de guanyar. Si la connexió emocional creix, l’aprenentatge millora, sens dubte. Però cal que sigui en tensió amb una base creada, prèviament, de formalitat acadèmica. I cal que s’entengui que el tutor pot recompensar-los emocionalment perquè els estudiants fan possible un marc de respecte, de no abús; perquè s’ho han guanyat. Si no, la simpatia es banalitza, i poden jugar a guanyar-te (alguns en saben molt) amb afalacs tàctics. No és gens fàcil; és vigor i delicadesa, en mescles variables i irrepetibles. Per això, la nostra feina és creativa; i et sotmet a cures d’humilitat constants!
P.: A més a més de viure amb passió l’ensenyament, vostè té una clara vocació literària.
R.: Sí, la literatura és casa meva. No en puc escapar. La vida és contradicció, dolor, fatalitat, esforços fèrtils, esforços malaguanyats, temps perdut i temps guanyat, misteris inabastables i certeses incontestables, aventura i frustració… I el llenguatge corrent és limitat, i està indefens, davant d’aquest còctel. Tampoc el llenguatge científic no se n’acaba de sortir. Però la literatura, com a art, ho intenta. I de vegades se’n surt millor o pitjor. I t’ajuda a dir-te coses que sabies, però que no sabies que sabies: perquè no te les sabies dir. És el que un dels meus mestres, en Joan Ferraté, en deia la “formulació de la consciència”. La literatura no et resol gaire res, però t’ajuda a comprendre’t, i que algú t’entengui sempre fa companyia. La literatura és una estratègia de subtilitat, de fer dir a les paraules coses que no poden ser dites, però que no es poden deixar de dir. Sovint s’identifica subtilitat amb engany, però no hi ha cosa més enganyosa, ni més tramposa, que l’obsessió pel sentit literal. Finalment, a l’hora de parlar de la condició humana, el que no és subtilitat és mera escatologia.
No he vist mai l’escriptura literària com un ofici. En el meu cas personal concret. Però m’agrada que hi hagi escriptors que es professionalitzin; no hi tinc res en contra, al contrari. És molt bo. Per què l’amo d’una patent ha de poder obtenir un tant de cada peça que ven, i un autor no ha de tenir dret a una part dels diners que la seva obra genera? Si un autor fa prou diners, això li permet escriure un altre llibre. Això és bo, i és molt excepcional.
Els darrers anys m’he semiprofessionalitzat fent traduccions de teatre, o escrivint llibrets de musicals, però sempre he entès que la meva obra personal quedava al marge d’aquesta professionalització. De fet, per sort, he obtingut alguns ajuts que m’han permès tenir temps per escriure, però sobretot vaig poder fer la novel·la Núvols com, ja fa deu anys, perquè havia fet uns estalvis i em vaig regalar un any sabàtic. És automecenatge, diríem. I aquest últim any he fet un procés similar, i he pogut acabar un dietari assagístic (que no sé encara si publicaré) que es titula Retrobar l’ànima. Tot plegat té una dificultat, és clar: que només puc escriure una obra personal cada deu anys. I té una sort: que quan m’hi puc posar, en tinc tantes ganes que m’ho passo molt bé.
P.: Recentment ha organitzat una exposició sobre la projecció de la literatura catalana a l’exterior, a l’estranger. Quin n’és el diagnòstic?
R.: És paradoxal: vivim el millor moment de la història de la literatura catalana pel que fa a projecció lectora, i la societat catalana no en té ni idea. Aquí, per la nostra condició “colonial” (de literatura secundària al seu propi territori), estem carregats de prejudicis; però a l’estranger valoren els nostres textos sense prevencions i a partir només del que hi troben, del que hi llegeixen. I els agraden. Per exemple, a Catalunya, malgrat l’èxit (o a causa de l’èxit), certa crítica va menystenir La pell freda, de l’Albert Sánchez-Piñol, perquè era ciència-ficció. I, alhora, els crítics americans i europeus l’elogiaven com un exemple de novel·la filosòfica. És un fenomen inèdit, una oportunitat creada per la globalització: la primera obra d’un autor, escrita en català, que s’ha traduït, per interès del mercat, en més de trenta idiomes. O el cas d’El mètode Gronhölm, de Jordi Galceran, que han vist més de dos milions d’espectadors (pagant!) a tot el món. Aquí hi ha qui diu que és una “comedieta”, i els alemanys la veuen com un exemple de teatre polític!
L’exposició es va centrar en la ficció: narrativa i teatre. I la nostra conclusió és que s’imposava qüestionar dues idees perverses, i falses: que la literatura catalana és “minoritària” i que és “perifèrica”. Òbviament, la literatura catalana és, lingüísticament, demogràficament, petita. O mitjana. I, a diferència de Grècia o Dinamarca, no té estat. Però les obres catalanes no són minoritàries per necessitat! El Jaume Cabré ha venut més de quatre-cents mil llibres a Alemanya. I la Maria Barbal, desenes de milers també. Petits sí, però minoritaris no!
I després hi ha la broma de ser “perifèrics”. Evidentment, la idea implica que hi ha un “centre”, i el centre, és clar, deu ser Madrid. No té cap sentit… La literatura infantil catalana, que es ven a tot el món, és un model generat des de Barcelona: no és la còpia perifèrica de res que es fa a Madrid. I quins són els models literaris castellans de Monzó, o de Jordi Puntí, o del Vicenç Pagès?… I, en teatre, és ben bé al revés: els autors catalans són els espanyols més representats al món. I alguns autors catalans estrenen les seves obres abans a Viena, o a Berlín, o a Copenhaguen… que no a Barcelona. I es tradueixen al francès i a l’alemany molt abans que al castellà. Barcelona és una referència dramatúrgica internacional. És així. I Berlín no és la perifèria cultural de Madrid, oi? La construcció periodística de les “literatures perifèriques” és ja un broma de mal gust, i falseja la realitat.
P.: En què està treballant ara?
R.: Amb uns amics, i amb l’ajut del projecte LletrA, aquesta tardor farem uns diàlegs on linesobre l’obra de David Vilaseca. Catedràtic de la Universitat de Londres, el doctor Vilaseca va morir a principi d’any en un accident de trànsit. Els seus treballs acadèmics sobre autobiografia i sobre subjectivitat, sobre construcció de la identitat, són estudis capdavanters, molt desconeguts a Catalunya. A més, és l’autor d’una novel·la-dietari (una falsa novel·la, o un fals dietari, en la línia d’El quadern gris, de Pla, (per exemple) d’una qualitat extraordinària, que va passar desapercebuda: L’aprenentatge de la soledat. Evidentment, volem homenatjar l’amic, però sobretot entenem que hem de donar a conèixer i posar en valor la seva obra.
Probablement, aquest és ara el combat cultural més complex: el de la intermediació. El de connectar obres i lectors. Que les obres de qualitat trobin els lectors amb ganes de ser desafiats. Que hi són. |
Esteve Miralles, escriptor 