PREMSA 2001 Narrativa ‘Núvols com’

L’any 2001, després de més de quatre anys escrivint i reescrivint, Edicions Proa em va publicar Núvols com, projecte que havia obtingut el Premi Fundació Enciclopèdia Catalana de narrativa.

Era una novel·la poètica (és com me la imaginava) i si m’ho preguntaven, per qüestions de mètrica oculta, deia que era una novel·la-haikú. El punt de partida del relat és la desaparició d’un personatge: Núvols com mostra uns quants “núvols” d’un cel inconnex que ens ha de permetre entendre, potser, les raons de la fugida.

Núvols com va tenir una bona acollida, i va ser inclòs, a final de 2001, per El País i El Periódico, en les llistes del millors llibres de l’any. Ponç Puigdevall en va fer aquesta crítica que us incloc a continuació:

Cel del Monegros d’Osca, un dels paisatges de la novel·la.

AFANY D’AVENTURA

PONÇ PUIGDEVALL (El País, 24/5/2001)

Afortunadament, no sembla que Esteve Miralles (Masquefa, 1964) s’hagi preocupat gaire per satisfer la demanda d’aquells lectors mandrosos que només llegeixen abans d’anar a dormir o mentre viatgen en metro: el lector ideal d’Esteve Miralles seria aquell que sap participar activament, que és capaç de col·laborar amb el narrador, que disposa de memòria i disfruta amb el goig selecte de la reconstrucció. Núvols com és un paradís vedat als lectors pusil·lànimes i complexitat és la paraula que resumiria millor la novel·la. Qui retregui a Miralles que en lloc de narrar hagi jugat a narrar, qui pensi que el plaer hauria estat més directe si s’hagués el·lidit el passeig pels cercles de la perplexitat i la fatiga, és que no s’haurà adonat que l’escriptura de Miralles se situa expressament al marge de la tendència realista actual, que si dinamita l’eix més ferm i invariable del relat tradicional, la consistència i la seguretat del narrador –i que recorda els experiments narratius més memorables que van fer els sud-americans dels anys seixanta–, és perquè hi ha zones d’ombra, desdoblaments i emmascaraments de les crisis d’identitat que no admeten cap altra solució que un coherent procés de destrucció formal. Severo Sarduy deia que “la escritura es el arte de descomponer un orden y componer un desorden”, i el lector de Núvols com es troba davant la feina apassionant de reconstruir la història que Esteve Miralles, en lloc d’optar per la narració cronològica, manipula i transforma en un puzle, en una teranyina que sembra amb bellesa i eficàcia un caos aparent de veus interiors, monòlegs, fantasmes sense domesticar i malentesos que s’instal·len en el record com uns paràsits. Núvols com és un triomf de l’art del temps i de l’estructura narrativa, de l’equilibri existent entre el que narra i la manera com ho narra, i no és menor la grandesa de la tria verbal que recorre la novel·la, a la recerca d’una invenció del lèxic i la sintaxi que no significa en cap moment que l’autor s’oblidi del que està explicant: la base sobre la qual opera Esteve Miralles és un registre oral que no xerrica en cap ocasió i que evita amb destresa el precipici de la impostura i l’amanerament inversemblant.

El lector va intuint i endevinant el dibuix argumental de Núvols com a partir de les pistes que Esteve Miralles disposa amb cura entre les correspondències internes, que ressonen i tracen jocs d’equivalències, però durant els primers capítols és difícil fer-se una idea del que s’esdevé, i es pot tenir la sensació d’estar davant d’un llibre estructurat de manera que sigui alhora una col·lecció de contes i una novel·la. Hi ha aspectes que s’emmarquen dins una reescriptura novedosa del costumisme urbà, hi ha passatges que només accepten el rètol de sàtira social, i hi ha episodis que es decanten cap a la crònica generacional, però la línia que travessa de dalt a baix la novel·la és l’anàlisi d’una crisi neuròtica i la inspecció d’un itinerari que potser amaga la recompensa de la conquesta de la identitat extraviada. A l’altra banda de les peripècies, s’hi pot constatar la descomposició del mite del grup humà, tant des del vessant familiar com des del territori de l’amistat. I com si l’esgotament en la recerca de l’objectivitat conduís la ficció cap als inicis de l’art narratiu, Esteve Miralles també atempta contra les estratègies realistes: al costat de les veus humanes, un telèfon narra els preparatius d’una convenció política, i un espectre que habita en un àmbit rural també posseeix suficient veu i memòria per adquirir un sòlid protagonisme –una presència exemplar que qüestiona la militància obligatòria de les aparicions fantasmals en les files del realisme màgic–.

La paradoxa de tot plegat és que la vulneració dels criteris més convencionals del realisme –ruptura de la cronologia, esquinçament de la figura del narrador, freqüentació del meravellós, explosió de les normes gramaticals– es regira i acaba convertint Núvols com en una de les ficcions més reals i immediates que s’han pogut llegir d’ençà d’El món d’Horaci, de Vicenç Pagès, o Un bon error, de Núria Perpinyà. Llegir Núvols com és participar en una festa de l’audàcia literària, és acostar-se a un novel·lista singular i modèlic que inicia el seu recorregut més enllà de la seguretat dels trajectes fixos i sense afany d’aventura, sense témer que l’envolti el silenci mediàtic.