Notes pel Dret a l’Anamnesi (o si no, matem-nos)

I

Vivim temps d’Integrisme. Vivim temps de màxima naturalització social de la retòrica dels chauvinismes, que és com dir de la retòrica prèvia –preparatòria– de l’Integrisme.

La retòrica bàsica de l’Integrisme consisteix a adherir-se a una gran Resposta convicent, i a convertir-la en resposta de totes les preguntes. I, per tant, subsidiàriament, en guia d’acció per a totes les situacions privades i públiques que haguem d’encarar. I, per tant, com a eix vertebrador de totes les relacions i interaccions humanes que mantindrem. I per a tothom (cregui o no en la gran Resposta).

És igual el context de la relació. És igual l’edat o les característiques específiques de cada interlocutor. La gran Resposta convincent ha de regir tot el que facis: i ha de determinar qui són els teus i qui són –i no hi ha més posicions– els teus enemics.

I, sobretot, determina qui ets tu: et dona una Identitat sòlida, predeterminada. Vull dir: exempta de negociació. Resolta sense necessitat de contrastar-la amb el món; i permanent.

II

Aquest és l’esquema. I, tot i que tingui uns orígens religiosos i reaccionaris, l’Integrisme s’ha fet transversal, i ha sigut capaç de parasitar qualsevol ‘ideologia’ i qualsevol causa política: fins i tot les justes, o les igualitàries, o les promotores de la llibertat individual.

Com que la gran Resposta convincent és convincent, i ho és perquè ha sabut respondre una Pregunta de pes (la que sigui), ha de ser viscuda com a inqüestionable: l’Integrisme és antiintel·lectual, per descomptat. L’antiintel·lectualisme sospita de la Intel·ligència: i la veu, només, com una construcció de l’engany (que, per als integristes, és sinònim del dubte i de la reflexió oberta), un engany destinat –pensen– a ser una invitació a la desafecció dels adeptes a la gran Resposta.

Etcètera.

III

Tot això ja és més o menys sabut. El que m’agradaria és centrar-me en l’àmbit de les relacions humanes, sobretot.

Perquè l’Integrisme contribueix a sostenir un nivell alt d’hostilitat en les interaccions en què intervé. I crea, penso, un marc d’ansietat relacional que emmalalteix persones i relacions.

Ja convivim, penso, amb unes condicions d’alta ansietat –el poder empresarial inqüestionat, l’arbitrarietat dels polítics, la impossibilitat de traçar un futur personal comprensible, la dependència emocional de les xarxes i altres recompenses immediates, etc.– com per afegir-hi, a més, penso, una dinàmica horitzontal, entre iguals, que no és factible fora de l’ansietat.

Em refereixo a la dinàmica estressant d’entrar en contacte. De començar una relació. Insisteixo: una relació entre iguals. (Les relacions jerarquitzades, les aparco en aquesta pensada.)

IV

Si ets un Integrista, i vius com un Integrista, l’inici d’una relació comporta un cert estrès, incrementat per les friccions amb el món del teu integrisme: però aquest inici (obert, ambigu per naturalesa) el simplificaràs per la força. Forçant sentits i percepcions, vull dir.

Dos integristes que es coneixen només s’han d’identificar com a membres de l’integrisme que sigui. I, un cop identificats –etiquetats– com a tals, queden establertes dues bases: 1) que l’Integrisme-que-sigui ha de ser acceptat o rebutjat en bloc, i 2) que aquella relació només es pot desenvolupar sobre l’acceptació plena (l’adhesió incondicional) o sobre el rebuig frontal (la declaració de guerra interpersonal) de la gran Resposta.

És una pauta simple. I s’explica sola. I, per tant, és efectiva. I, per tant, convincent al cap de qualsevol idiota. (I tots som, fonamentalment, idiotes. No actuar com a tals ja és un plus optatiu, diria. Porta feina, i s’ha de voler fer, i s’ha de voler millorar.)

V

Però què passa amb els no integristes (o amb els antiintegristes)?…

Doncs passa que quan topes amb un Integrista, se’t planteja una incomoditat, i un sentiment d’incomoditat i de pèrdua de temps. De desgast car. Els Integristes et deshumanitzen, i et fan sentir brut, i indefens.

I no vull anar gaire més lluny del que diré ara, eh… Però: aquesta indefensió –ben sovint– prové de la constatació (o la sensació) de no disposar de temps ni d’espai mental habilitats per ser ben conegut.

D’una banda, se t’exigeix que et presentis amb una etiqueta: o que acceptis l’etiqueta que, d’acord amb els esquemes fixos de la seva gran Resposta convincent, l’Integrista t’haurà adjudicat abans que facis o diguis res. (I, molt sovint, en funció de coses que no has pogut decidir sobre tu mateix: com l’edat, el sexe, el color de la pell, la llengua dels teus pares, les paraules usuals que uses, etc.)

Vet aquí el que vull dir: aquest és el camp de batalla. Evidentment, vull dir, el camp de batalla cultural dels que defensem una visió de la diferència que anomenem Pluralisme.

I, en aquest camp de batalla, penso, cal batallar per la reivindicació del Dret a l’Anamnesi.

VI

En termes mèdics metafòrics, en podríem dir el Dret de ser ben ‘diagnosticat’: escoltat, posat en context, rebut des d’un marc de confiança que caldrà anar verificant i ampliant (o restringint, si no me la guanyo).

L’anamnesi, comunicativament, és aquella primera fase d’una interacció en què els interlocutors ens ajustem –comunicant– per entendre’ns millor. Identifiquem pautes de l’altre i mirem de fer identificables les nostres, amb la voluntat de generar un terreny comú: i ens donem un temps per corregir i matisar les identificacions que anem fent, i per acordar –tàcitament o explícitament– unes pautes per a la relació. Bàsicament: confiem que, com més comuniquem, més fàcil serà entendre’ns. Si el que volem és entendre’ns, esclar.

Tot el que es fa bé ara, en aquest primer moment, facilita la possibilitat real i el creixement posterior d’una relació.

En fi, dos desconeguts es troben i –amb habilitat i voluntat comunicatives– van acordant les llengües que usaran, el nivell de formalitat, la distància interpersonal, l’accessibilitat al contacte físic… i aniran delimitant l’abast de la confiança mútua: quins temes, quina implicació emocional, quin nivell d’incomoditat se’ls fa acceptable, etc.

És molt important: en una pauta horitzontal –entre iguals– cap voluntat de cap interlocutor genera una obligació en l’altre interlocutor.

VII

L’horitzontalitat implica llibertat: i implica acceptació tolerant del conflicte comunicatiu, si es produeix.

M’explico: un participant, en favor de la seva autoimatge, podria “demanar” ser tractat de vostè, o ser interpel·lat com a Pare o com a Germana, o el que sigui, però si l’altre participant entén que això no s’adiu a la seva autoimatge (o a la seva imatge de l’altre), té la llibertat d’adoptar aquestes opcions o de mantenir-ne d’altres, igual de respectuoses.

En una relació horitzontal, o hi ha llibertat d’elecció –i de negociació lliure– o no hi ha horitzontalitat.

Si no hi ha llibertat d’elecció, la relació és vertical, o ha quedat verticalitzada.

I torno a l’anamnesi: culturalment i socialment, sense Dret a l’Anamnesi –sense dret a un Temps, protegit, per a l’anamnesi–, l’horitzontalitat mor. Les relacions “simètriques”, per fer servir el concepte de Watzlawick, desapareixen.

Aquesta desaparició de la igualtat/llibertat comunicativa seria, sens dubte, la utopia relacional integrista!… Sí: l’Integrisme (qualsevol) aspira a una societat en què –sense excepció– totes les relacions humanes estiguin sotmeses a regles unívoques i inequívoques, i prèvies a cada relació. Prèvies, predeterminades. No decidibles pels interlocutors. Imposades per la gran Resposta (la que sigui).

VIII

Un Integrista monolingüe, per exemple, no permetrà cap anamnesi de codi. Perquè és una qüestió, per a ell, prèvia a la interacció humana concreta que abordi.

(Un excurs: per mi, la resposta a aquest integrisme lingüístic no és –com alguns proposen– contraimposar un altre idioma sempre i sense espai per a l’anamnesi. I no és la resposta, penso, perquè no combat la primera actitud, sinó que la reforça: i trasllada la relació –i el conflicte– a l’àmbit del poder coactiu de cada part. I, a la fi, i ja d’entrada, una altra nova relació deixa de ser horitzontal, i entre iguals, per esdevenir verticalitzada. És a dir: favorable al més poderós. Si es crea espai per a l’anamnesi, s’obriran algunes opcions –algunes ocasions– per al més feble. Si tot és lluita de poders, el més poderós guanya sempre: sobretot, perquè li legitimem el joc.)

Ei, si el resultat d’un procés d’anamnesi és que cal situar la relació en una lluita permanent pel poder en la relació, res a dir. És una possibilitat humana –relacional– existent.

El que plantejo és que aquest resultat no pot acceptar-se –no hauria de ser culturalment acceptable– sense haver intentat abans una anamnesi ben feta: el conflicte irresoluble no pot ser un punt de partida en una interacció. Perquè, si és així, la comunicació (la condició humana) mor.

El conflicte comunicatiu és consubstancial a la comunicació humana: però establir-lo i deixar-lo fixat abans de comunicar és una derrota del llenguatge. Contra el llenguatge; contra la intel·ligència. És devaluar la humanitat. És una dinàmica de deshumanització. De dissolució.

IX

Si, abans de començar a parlar, ja hem pres una decisió integral –o si la prenem, automatitzada, després del primer intercanvi–, molt probablement, és que actuem com a Integristes.

I és possible que haguem perdut una oportunitat irrecuperable per generar una relació més satisfactòria. I un món amb més relacions satisfactòries: un món menys hostil, més vivible.

Perquè, en fi, com a sumatori, el resultat social d’aquest esquema integrista serà una societat invivible. Ja ho és, en gran part.

Evitar ocasions perdudes, en termes comunicatius, em sembla una bona política. I fer-ho en una societat oberta (com la nostra, en què no hi ha un sol codi que ho arbitri tot), encara més.

I no entregar la comunicació humana –tota la relacionalitat humana– als poders no negociats i als prejudicis em sembla una missió de supervivència.

Com a persones, o com a subjectes, deixar permanentment oberta la possibilitat de revisar i modificar les regles de cada joc comunicatiu –en lloc de batallar per imposar regles i més regles predeterminades i inamovibles, i per tant per consolidar més i més dinàmiques sectàries d’in-group/out-group– em sembla una prioritat política. Vull dir: de ciutadania que aspira a una quota de llibertat digna.

X

Eloy Fernández Porta (2021: Las aventuras de Genitalia y Normativa) ja ha assenyalat algunes pautes del que ell anomena el relacionalisme. Ell no ho desenvolupa així: però, a mi, em sembla que se’n podria dir Integrisme relacional, i no derraparia gaire.

Ell apunta que per a aquesta gent, diu: “Trazar comunidades a partir de vínculos oficializados y expuestos es el horizonte de la existencia.”

I afegeix, sobre aquest “simplismo estratégico” amb què es pretén “constituir el sujeto”, això altre, diu: “cuanto más peculiar es un colectivo, cuanto más outsider, más manifiesto y necesario es un reglamento que lo diferencie.”

(Vet aquí una reflexió pendent, i urgent.)

És magistral com, al llibre, delata la paradoxa d’aquesta gent: com més ‘alliberada’ volen la seva identitat de grup, més la normativitzen i la reglamenten. Més la sotmeten a decisions no individuals. Predeterminades, dic jo; prèvies.

És per pensar-hi.

Exercir la ‘llibertat’ –la capacitat de singularització– sotmetent-se, com a individu, a regles relacionals és un comportament conegut, i de tradició sectària.

Voler expandir aquestes regles, i convertir aquesta expansió en una missió identitària, fins i tot amb la coartada d’una causa justa (la coartada sempre ho és), potser no expandeix les regles concretes: però expandeix i legitima l’Integrisme.

Perquè legitimen l’Integrisme com a regla de joc única per a tots els jocs. I per a totes les vegades que juguem: vaja, que hauríem d’estar jugant. Apostant. Fent intents oberts a la sorpresa (l’amistat, l’aprenentatge, la reflexió, el dubte, la comprensió).

XI

Aspiro a combatre l’Integrisme, sí. Ho intento. Sobretot aquell Integrisme voraç que vampiritza idees d’esquerres (idees liberals radicals, vaja, llibertàries): perquè destrueix un patrimoni ideològic que ha costat molt d’erigir. I que, generalment, està mal institucionalitzat; o gens.

I sí, és cert que no és fàcil identificar l’Integrisme. Però és una mica més factible, penso, identificar els integristes.

Per exemple: l’integrista sol construir-se com a víctima identitària.

És a dir: es construeix com a víctima pel que és, i no pel que li han fet.

Cal pensar-hi.

Perquè pot ser que quan es retira el debat i la lluita per la Justícia (personal, social, simbòlica) de l’àmbit dels fets avaluables, i es trasllada a l’àmbit de les identitats pètries, desenganyem-nos, tota possibilitat de justícia tendeixi a desaparèixer.

I la Justícia desapareix, esclar, en favor dels ajusticiaments; que resulten més o menys tolerables conceptualment, en funció de la simpatia pel dolor simbòlic associat a cada identitat.

Però igualment abusius.

XII

Acabo.

La sobreacceleració –agafo el concepte del gran Lluís Duch– genera una societat de relacions humanes de baixa qualitat.

Em sembla que ja és hora que entenguem que el capitalisme desregulat genera, fonamentalment, això.

I genera una de les causes d’ansietat social –d’infelicitat estructural– més esteses, que és la por de ser mal conegut, de no poder ser ben conegut, d’haver d’arrapar-se amb avidesa als entorns que actuen com a refugis de familiaritat: de llocs on ens sentim ben coneguts i valorats.

Aquests refugis poden ser la família, o l’església, o el partit, o el col·lectiu, o la penya futbolística, o el club d’intercanvi de parelles…

Arrapar-s’hi, per saber qui som (per estar sempre, i exclusivament, entre els-que-saben-qui-soc), sembla un símptoma d’emmalaltiment social. De desaparició de la societat com a tal.

Vet aquí: una societat –un entorn humà comprensible i compartible, i més amable que qualsevol tots-contra-tots– exigeix un Temps de qualitat per afrontar les diferències.

I aquest Temps genera un Dret i un Deure: els de l’Anamnesi, els de l’ajustament entre diferents.

Dic, també, un Deure. Mutu, sí. I aquest deure genera una obligació, esclar: cal aprendre’n, cal practicar, cal esforçar-s’hi, cal saber-ne.

Potser aquest és –hauria de ser– l’objectiu principal dels sistemes educatius en societats que es vulguin considerar democràtiques. En tot cas, és –hauria de ser– l’objectiu de qualsevol persona que no vulgui quedar semihumanitzada.

Més temps. Més pluralisme. Més hermenèutica pluralista. Més anamnesi.

Ja està. Quatre ratlles espesses, o dotze apunts alçats i mal esbossats, per anar-hi rumiant.