Sobre Retrobar l’ànima

“…aquest misteri necessita, per ser possible, uns àmbits (uns jocs, sí) de fragilitat compartida.”

El llibre Retrobar l’ànima és un dietari narratiu, una mena de novel·la sense ficció, que vaig escriure, en primera instància, entre els mesos d’agost de 2009 i de 2010. L’objectiu inicial, un objectiu imprecís, exploratori, era posar en marxa un diàleg íntim que no havia d’estendre’s més enllà d’un any ni més enllà de les pàgines del quadern en què escrivia. De fet, d’entrada, no el vaig imaginar com un llibre publicable. Feia prop de dotze anys que, amb alguna excepció, m’havia allunyat de la creació literària personal. La meva quimera, poc més que una intuïció, era que, entre confusions i empatxos diversos, em tocava “retrobar l’ànima”. No, no tenia gens clar si és que hi ha alguna cosa que puguem anomenar amb aquesta paraula, o si és que retrobar-la (quan sents que l’has perdut) és possible.

Al costat d’això, el dietari se’m va convertir en el relat d’un any de vida, sobretot amb un viatge llarg a la Toscana (i una escapada curta a les Canàries), amb unes estressants obres de reforma al pis on visc (que és casa i despatx), i amb algunes vivències inesperades. És el relat d’un any, i potser també en part l’esbós del retrat d’una època difícil d’explicar.

Finalment, aquell quadern privat acabarà sent un llibre: Retrobar l’ànima ha guanyat el Premi Marian Vayreda 2012, i l’editorial Empúries el publicarà. A més de les pàgines pròpies d’un dietari, amb entrades datades, el volum conté un aplec de 101 aforismes sobre l’ànima, escrits en un intent de formular, temptativament, algunes idees profitoses.

Vet aquí.

Esteve Miralles

(Notes d’abans de la publicació del llibre.)