“potser el que resulta més colpidor de la novel·la és que només hi trobem allò que és absolutament essencial, no hi ha res superflu, ni una sola paraula de més. […] Miralles no pontifica, ni estableix cap mena de tesi. No ens dona les coses mastegades. Ens obliga a pensar, a treure conclusions. En el meu cas el balanç ha estat demolidor. Si més no, i malgrat que em repeteixi, he de dir-vos que m’ha fascinat que una novel·la com aquesta, on l’economia dels recursos expressius és evident, pugui ser tan engrescadora i, alhora, tan profunda.”
“Amb El meu amic (Angle, 2022) l’escriptor ha tornat a fugir dels convencionalismes i ha apostat per jugar amb la prosa de manera intel·ligent, amb els mínims artificis, practicant una escriptura diàfana, senzilla, que atrapa el lector. […] Miralles […], el que fa és explicar […] de forma crua la desintegració moral del nostre temps, el patiment d’aquells que no són res a mans dels que ho tenen tot, dels que maneguen els fils del poder. Hi ha en el rerefons una crítica ferotge contra la tirania i els qui l’exerceixen, encara que Miralles l’explique sense escarafalls, des de la distància de la víctima que en cap cas s’hi resigna.”
· Serra d’Or (3/2023, núm. 759, p. 62-63), ressenya crítica de l’escriptor Vicenç Llorca:
“L’aparició d’El meu Amic representa […] una fita important en un camí que […] troba la seva font originària a la dècada dels anys vuitanta”.
“un dels aspectes clau del llibre: la reflexió sobre la dimensió històrica d’aquella dècada en contraposició a la segona del segle XXI. […] Miralles desenvolupa en el marc històric de la Catalunya contemporània temes fonamentals per entendre el present, com el de l’amnèsia col·lectiva o la justícia frustrada.”
“L’estructura de la novel·la està intel·ligentment plantejada […] Com un cirurgià, el narrador dissecciona les diferents parts del cos social […] Miralles reïx a crear una novel·la original que conté una pregona reflexió ètica sobre el que som com a societat.”
“És una novel·la que ha tingut una cocció molt lenta […] D’alguna manera, El meu Amic és un intent de fer una síntesi d’aquestes dues coses, és a dir: d’una banda, ser una novel·la postmoderna, amb una realitat feta de peces que el lector va unint, i d’altra banda tenir una escriptura que tingués aquesta pulsió de la importància de ser escrit, d’estar escrivint en aquell moment”.
“Escric a un ritme lent, sí. […] També té a veure amb provar coses noves cada vegada, i amb no escriure res que ja sigui un camí fressat. […] A veure, tampoc ho sé fer d’una altra manera. […] Fa nou, deu anys vaig començar a escriure una cosa que no sabia ben bé què seria, i que al cap de deu anys ha sigut aquesta novel·la. […] Hi ha una cosa que vaig fer molt intuïtivament, que és intentar que el llibre tingués la pulsió de la pròpia escriptura i, per tant, del temps que passava…”
“És una novel·la molt sòlida sobre els que tallen el bacallà i els que només se’n mengen les engrunes […] Té una concisió i una habilitat estructural que recorden aquella mena de novel·les breus que de tant en tant guanyaven el Premi Documenta tot traçant ponts entre el realisme i l’experimentació. Com li fa dir Miralles a un dels personatges, ‘Non c’è piú speranza’… pero en queda la Literatura. De la bona.”
“Potser per arribar a entendre amb claredat la pròpia vida, el sentit del que fem, de com despleguem les nostres aptituds i preferències o de com organitzem l’existència personal —l’única i intransferible, que es pot assemblar a moltes altres, però que és singular— en els diferents àmbits, els més propers i aquells col·lectius, cal un distanciament, un intent de desdoblament del jo que aporti coneixement o, simplement, una mirada crítica i alhora conciliadora vers un mateix.”
“Barcelona és la capital de la Literatura Catalana. La Literatura Catalana ha inventat Barcelona.” [Discurs d’agraïment complet: https://wp.me/p2uvVZ-rg]
“El llibre no té tema, no té un missatge tancat. Però sí que es pregunta com encararem el futur, i si des d’on som ara –amb el nivell d’abús institucional normalitzat–, s’hi pot arribar…”
“Era jugar a un efecte rebot… Forçar molt la faula –fer molt evident que és faula– i intentar, amb l’exasperació d’aquesta condició de faula, aconseguir el rebot que el text guanyi veritat: efectes de veritat literària, que venen d’una cosa que es mostra constantment com a ficció…”
· Núvol (27/1/2023), reportatge de Bernat Puigtobella: https://www.nuvol.com/llibres/el-meu-amic-esteve-miralles-301701. Declaracions de Narcís Comadira (“és atrevit per la forma narrativa i seriós per la manera que té d’afrontar l’autobiografia i la biografia de tots”), Víctor Garcia Tur (“Miralles té una intel·ligència amable”), Eva Comas Arnal (“un text amb una gran veritat”), Màrius Serra (“funciona com un accelerador de partícules”), entre d’altres.
“Miralles presenta un relat moral sobre l’abús de poder i la defensa de la innocència davant de les maquinacions del món contemporani.”
Esteve Miralles: “com si el poder estés obligat a ser abusiu i no hi hagués alternativa. No sé si hi ha alternativa, però almenys que sàpiguen que ho sabem. Que sabem què és un abús”.
Premi concedit per unanimitat “per haver entrellaçat una història personal amb el retrat social i polític de la Catalunya de les darreres dècades mitjançant un àgil joc narratiu i una depuració d’estil exemplar.”
“Encara colpit i cosit a bufetades per aquesta meravella […]. Literatura fragmentària, concentrada, que tira pel dret. Se n’hauria de parlar més encara.”
“M’adono que […] el llibre, més ben dit, el que s’hi diu i com es diu, m’ha ben enganxat. Vull seguir per saber què passa, per conèixer més els protagonistes, per gaudir del com s’explica allò que passa, per continuar sorprenent-me.”
· Núvol/Ara (18/12/2022), article de Bernat Puigtobella (al suplement en paper de Nadal, p. 54-55):
“Miralles reivindica el candor i el deure intergeneracional de transmetre una visió que no sigui naïf ni tampoc cínica.”
“una novel·la de denúncia cívica necessària: la vivència de decepcions personals s’encavallen amb una anàlisi metòdica de l’abús de poder i la impunitat sobre la qual s’ha bastit la nostra societat.”
“‘El meu Amic’ és un artefacte novel·lesc molt precís, implacable”, amb “algun ressò de Beckett, de Kafka i de Camus”, en “aquesta novel·la que és una sacsejada”…
“Són dues històries aparentment inconnexes, i una tercera part que les lliga magistralment. […] Amb capítols curts com peces d’un trencaclosques, la seva recerca revela una vida amorosa inquietant i un passat familiar tèrbol.”
“Com a autor pacient, doncs, [Miralles] s’imposa un repte nou cada vegada, i el d’El meu Amic ha estat en certa manera rastrejar els orígens de l’abús de poder i la impunitat des del final de la Transició fins al present. A una escala subtil, fins i tot candorosa, i al mateix temps devastadora.”
Diu: “un llibre singular”. I: “Despullant el text, ha despullat les raons d’uns i altres, i n’ha aclarit fets, les situacions i els efectes. La retòrica ha estat demolida.”
Diu: “gràcies a un pas de rosca d’una candorosa subtilitat tècnica —al lector li costa de creure els equilibrismes que davant seu s’han fet amb tant de sigil per explicar desenfocadament una crisi d’identitat, o una crisi neuròtica—, converteix la novel·la en una hereva de la narrativa XIX tot fent-ne la crítica”.
“Per parlar-nos del temps, de l’assetjament laboral i emocional, de l’amistat, del rancor, dels ‘jos’, dels ‘tus’, de la mort del procés, de la mort de la política. De la mort. Molta complexitat. Però del tot travada!”
“Ni sé ni vull especular […] al voltant de les intencions de l’autor, les seves motivacions […] per enfrontar al lector a una novel·la tan intel·ligent com desassosegadora i induir-lo a seguir uns personatges inconstants que mostren les seves diferents facetes abans que els pugui fixar. El que sí que puc afirmar, i aquesta és potser la conclusió més profitosa, és que és possible escriure novel·la de moltes maneres, i que El meu Amic n’és la mostra.”
Esteve Miralles, escriptor 