Novel·les: 'El meu Amic' (2022), 'Retrobar l'ànima' (2013) i 'Núvols com' (2001). Poesia: 'Ulls al bosc' (2019) i 'Com si tinguessis temps' (2014).
Dimecres 15 de febrer, al Saló de Cent, a l’entrega del premi Ciutat de Barcelona de Literatura Catalana… I, al final de l’acte, la Irene Pujadas –guanyadora de l’edició anterior– em va passar entusiastament el testimoni. (Moltes gràcies, Irene!)
Als premiats, ens van donar un minutet per agrair el premi, i això és el que hi vaig saber dir:
Moltes gràcies: jurat, Ajuntament, Angle Editorial, llibreters i crítics, lectors, família, i als meus amics…
Vicenç Pagès Jordà, en un cau d’estudiants de Gràcia, hi va armar la gran novel·la postmoderna de Barcelona.
Josep M. Benet i Jornet, a la plaça del Pedró, ens va posar al davant del mirall de les extincions.
David Vilaseca, queer de Sants, va escriure la millor carta d’amor a la Barcelona del segle XXI.
Jordi Castellanos, pujat a Sant Andreu, ens va deixar un encàrrec clar. Cito: “Cal una política cultural que potenciï la presència de la Literatura catalana dins el teixit social.”
Aquesta política no ha existit, i no existirà.
Però sabem què cal fer: Escriure amb ambició, i Ser part d’una xarxa generosa de lectors còmplices i implacables.
Barcelona és la capital de la Literatura Catalana.
La Literatura Catalana ha inventat Barcelona:
Només hi ha una llengua al món en què dir-se “Esteve” vulgui dir que cal ser agraït amb qui t’ha pagat el marbre.
Rusiñol, Rodoreda, Montserrat Roig, Carner, Ferrater, Helena Valentí, Valerià Pujol… (I la revista L’Avenç, què?) Moltes gràcies pel ‘marbre’.
Moltes gràcies, Barcelona.