Esteve Miralles, escriptor

Poesia: 'Ulls al bosc' (2019) i 'Com si tinguessis temps' (2014). Narrativa: 'Retrobar l'ànima' (2013) i 'Núvols com' (2001).

De Moix a Vilaseca: del David al Terenci

[Rèplica d’un article publicat al portal LletrA, 2010.]

“Quisiera recobrar la frescura, la inquietud, la insolencia, la impagable sensación de que no había nada que perder y que todo estaba por ganar a cada paso. Así, la razón de esta autonarrativa no es tanto restituir cuanto restituirme a mí mismo en la frescura de ayer, en la desmesura de los orígenes. En el descaro primordial que fue el verdadero origen de la vida…” (Terenci Moix)


Devia ser l’any 1986, o el 1987. A tots els vagons de tots els metros de Barcelona, hi havia algú que llegia No digas que fue un sueño. Era l’obra guanyadora de l’últim Premio Planeta, i era –sobretot– un llibre del Terenci. Així: “el Terenci”. Era un personatge públic estimat per la gent, i una paleotelevisiva figura mediàtica (conegut a Catalunya pels seus frescos programes d’entrevistes), i evidentment: era un escriptor qüestionat. A mi, que sucumbeixo fàcilment a les suspicàcies, em semblava qüestionable. Però el David –aquell David jove i brillant, almenys tan suspicaç com jo– celebrava aquella popularitat: “Si fins el meu pare llegeix la novel•la del Terenci!”, exclamava irònic i seriós alhora.

Anys més tard, el doctor David Vilaseca Pérez –deixeu-me ser formal un momentet– es va aproximar des de l’excel•lència humanística a l’estudi d’algunes figures cabdals de la cultura catalana contemporània: Salvador Dalí, Jaime Gil de Biedma, o els directors de cinema de l’anomenada Escola de Barcelona, entre d’altres. I, entre aquests altres (2007, 2008), s’havia dedicat a l’anàlisi de l’obra autobiogràfica de Terenci Moix, des de la perspectiva dels anomenats Queer Studies (els “estudis sobre l’estranyesa”, podríem traduir, en una accepció àmplia, que el David defensa més enllà de les connotacions estrictament homosexuals del terme) i sota l’empara metodològica, sobretot, de la filosofia de Gilles Deleuze.

El David –com a acadèmic i com a escriptor– va fer una aposta per la comprensió de la subjectivitat; del seu caràcter inevitable i inviable alhora. I hi va trenar els fils complexos de la sexualitat, de l’exili i el desarrelament, de la sensibilitat artística; de l’estranyesa i de l’estranyament. I, en aquest context, es va aproximar als tres llibres d’El peso de la paja, des del respecte al coratge autobiogràfic de Terenci Moix. I –aventuro– en tant que autor de la novel•la-dietari L’aprenentatge la soledat, també com a còmplice i, en certa manera, continuador. (Un detall sobre la continuïtat, potser: l’últim llibre del David, aparegut pòstumament, està dedicat a sa germana i als seus tres nebots, de la mateixa manera que el Terenci dedicava la seva autobiografia als fills dels seus amics.)

O altres proximitats possibles. El David escriu: “hi ha una ‘passió per allò real’ que, al final d’aquest gran i proustià ‘aprenentatge pels signes’ (cf. Bogue 2003:2) que és El peso de la paja, l’autobiografia en tres volums de Terenci Moix, condueix el narrador a renunciar ascèticament a l”amor’ i als seus interessos personals immediats com a ‘persona’ biogràfica en favor d’un domini de transcendència virtual encarnat per l’art i la literatura. Aquest acte de renúncia constitueix un esdeveniment [event] en el sentit que Badiou dóna al terme, perquè canvia retroactivament els paràmetres simbòlics a través dels quals el narrador havia concebut la seva vida i a si mateix com a subjecte fins aquell moment, posant un final a la sèrie de fallits afers amorosos (o ‘simulacres’ en el sentit deleuzià) en què ell s’ha estat esforçant fins a aquell moment i, en un gir inesperat cap a la transcendència, configurant-se a si mateix des d’aleshores com a subjecte insubornable d’una causa genèrica: la de la seva vocació literària.”

Podreu trobar aquesta citació (p. 218) al llibre pòstum de David Vilaseca: Queer Events. Post-deconstructive Subjectivities in Spanish Writing and Film, 1960s to 1990s, publicat per Liverpool University Press (2010).

El llibre inclou un capítol titulat “How Does One Escape One’s Own Simulacrum? Time, Repetition and ‘Asceticism’ of Being in Terenci Moix’s Autobiography”. I el que us presento a continuació són algunes idees provinents d’aquest article. Espero que ens serveixin per arrencar un […] diàleg sobre cultura catalana i homosexualitat (o “estranyesa” en general), o sobre societat catalana i literatura del jo, o sobre qualsevol altre aspecte que us inspiri aquesta relació entre aquestes dues veus de dues generacions consecutives: el Terenci va néixer el 1942, i el David el 1964.

[…]

L’últim article del David sobre el Terenci es proposa “mostrar que al costat d’aquell Moix ‘camp’, enganyosament ‘postmodern’ –el campió del desig queer i de la performativitat kitsch; l’enfant terrible que, en les seves intervencions en els mitjans i en la premsa popular feia bandera de la seva orientació sexual ‘com un instrument de provocació’– hi ha un escriptor sorprenentment ‘clàssic’ i ‘ascètic’ per descobrir: aquell que emergeix dels tres volums de l’autobiografia de Moix, El peso de la paja” (p. 92).

Virtualitat, Temps, Simulacre

Amb aquest propòsit, el David analitza tres aspectes de l’autobiografia moixiana: el pes d’allò “virtual”, el tractament del Temps i la noció de “simulacre”.

Comencem pel primer aspecte: d’acord amb Deleuze, el David no entén allò “virtual” com un element a part de la realitat (en el sentit més estès de “realitat virtual”), sinó amb un interès per la realitat d’allò virtual. És a dir: en el sentit que allò virtual genera efectes i conseqüències reals. I també: en el sentit que és virtualment (pensadament, conceptualment, mentalment) que construïm allò que entenem com a realitat.
Des d’aquesta mirada, el David s’aproxima a l’ús que el Terenci fa del cinema als seus llibres autobiogràfics. No es tracta, ve a dir, d’una impostura postmoderna. Escriu el David: “El cinema no només ofereix una via ideal d’escapisme de l’espantosa realitat del període de postguerra, sinó que alhora desenvolupa un paper específic epistemològicament i ontològicament. […] És clar que per a Moix les imatges i les narratives absorbides a les sales de cinema esdevenen els models en comparació amb els quals la seva experiència real adquireix sentit, tot i que amb no res més que un reflex pàl•lid d’aquells models” (p. 99). I afegeix, respecte d’aquest caràcter subsidiari del món real respecte del virtual (cinematogràfic), que aquesta subsidiaritat “abraça tots els aspectes de l’experiència del narrador, des de la manera en què percep personatges secundaris fins a la manera com es comporta amb els seus amants, la manera com interpreta ciutats i paisatges, o la manera com concep la seva pròpia identitat” (p. 100). Sembla, diu, que per al Terenci “cap realitat no pot ser concebuda si no és com a rèplica d’allò que ha existit prèviament a les pel•lícules” (p. 101).

És magnífica l’anàlisi que fa el David de l’ús del terme “Niño” per referir-se a diversos personatges (el Niño Rubio, el Niño Rico, el Joven Inquieto, etc.) que apareixen a El peso de la paja.

I no puc deixar de sentir-hi ecos i contrastos del que trobem a L’aprenentatge de la soledat. El David apunta que aquesta successió de Niños “és una multiplicitat que certifica la univocitat o la ‘universalitat’ (…) de la idea virtual que ells expressen o fan real en l’autobiografia de Moix, que no és altra que el concepte de ‘Company’ amb C majúscula –aquesta idealitzada ‘altra meitat’ o ‘pareja perfecta’ (…) amb qui establir (per dir-ho en termes lacanians) una ‘relació sexual’ apropiada– a qui Moix declara haver buscat incansablement (i infructuosament) al llarg de tota la vida” (p. 102).

El Terenci és conscient que aquest “compañero” és un “mito”, una “mezcla de idealismo” i, per tant, “inalcanzable”. Però és des de la virtualitat d’aquest mite, ve a dir el David, que la persona ha afrontat les seves experiències reals, i que posteriorment l’autor ha elaborat autobiogràficament cada “repetició” (cada Niño, o Joven). I, així, ha ofert un sentit específic (nou) a cada fet similar viscut; a cada repetició. El David insisteix en una cita del Terenci: “[T]odo, todo era copia de copias en aquel mundo mío…”

Còpies del cinema o còpies d’idealitzacions: que tornen al cinema, apunta el David, perquè el Niño Ideal del Terenci era el protagonista de Kim de la India.

Pel que fa al segon aspecte, el Temps –que Moix usa en majúscules–, el David s’ajuda de la mirada de Deleuze sobre Proust per mostrar que, en l’escriptura autobiogràfica, les “revelations of memory” generen un temps de transcendència virtual on s’instal•la el record de les experiències viscudes.

Un apunt: com ja demostrava la traducció que el David-estudiant va publicar a Ratlles (quatre), Proust va ser –és– una de les seves passions fundacionals.

De la mà de Bergson i de Deleuze, el David apunta a una visió del passat entès no com un present anterior, sinó com un element “ontològic” que coexisteix en cada present: i que té una existència virtual, que el fa etern. És l’obra d’art el que permet anar més enllà del temps perdut o malgastat en cada quotidianitat, diu: “els signes de l’art ens ofereixen un ‘temps recuperat’ i una afirmació d”eternitat real'” (p. 108).

En aquest sentit, el David considera que els tres volums d’El peso de la paja, malgrat que l’autor preveia més volums que no va escriure, completen un procés d’entrega a la vocació literària i d’abandó de les “distraccions” mundanes que havien tingut ocupat el Ramon Moix abans d’esdevenir, definitivament, Terenci Moix.

Sobta la contundència del David en aquest punt: “és difícil d’imaginar de quina manera les pàgines que s’hi sumarien (…) haurien afegit res substancial a aquesta història en concret” (p. 110). D’alguna manera sembla aparèixer aquí, per damunt de la ponderació acadèmica, la veu de l’autor de L’aprenentatge de la soledat, que s’aboca a una conclusió similar.

És remarcable la lectura que fa el David de l’últim capítol del segon volum de les memòries moixianes (El beso de Peter Pan), que es titula “Epílogo en Nunca Jamás”. És, per mi, un text d’una qualitat literària altíssima, mostra del gran talent –no sempre realitzat en el paper– de Terenci Moix. No m’hi aturo. L’interessant és, entenc, que per explicar-se autobiogràficament (per explicar el seu passat des del present) l’autor remet a un Temps virtual, que mai no ha existit en el món de l’experiència, però que revela la veritat.

I el David connecta aquest Temps virtual revelador amb la vindicació identitària que el Terenci feia de l’antiguitat i especialment d’Egipte. Així, al costat del temps continu fet de moments, hi hauria “un temps d’un ordre completament diferent, encarnat en les restes de cultures del món antic, que existeix per sempre més i que ens instal•la en el que l’autor anomena ‘una eternidad consoladora’ (p. 116).

Per al David, el Terenci aspirava a expressar l’eternitat, i a tocar l’ésser profund del temps, que és “absolute and immobile”. Pregunto: aspirava a l’eternitat o, sobretot, al consol?

I acabem amb el tercer element: el “simulacre”. De fet, l’èmfasi del David se centra sobretot en la noció de “subjecte”, definida a partir del pensament de Deleuze i dels seus comentaristes (Badiou, Zizek).

La meva sensació és que, en analitzar l’obra del Terenci, el David ens ofereix també les claus de la seva poètica personal, de la seva teoria de la literatura, fonamentada en la teorització de la subjectivitat.

Deleuze entén els éssers “com a mers ‘simulacres'” i postul•la una distinció entre “la categoria del self (la ‘persona’) com a substància i la del ‘subjecte’ com a pura virtualitat” (p. 125). Amb un matís, en paraules de Zizek: “des del moment que ens du a la realitat, el subjecte esdevé substància” (p. 121).

I això genera un propòsit, ara en paraules del David: “hem de transcendir el nostre self en tant que ‘simulacre’ per assolir la ‘consciència impersonal’ (…) de la nostra (virtual) subjectivitat –un projecte ètic i ontològic que Badiou defineix com l’assoliment de la ‘beatitud intel•lectual'” (p. 127).

En síntesi, en l’obra del Terenci: una visió de la maduresa com la renúncia ascètica a l’amor i l’entrega proustiana a la vocació literària. (Tant Moix com Vilaseca, simbolitzen l’abandó, serè, de l’amor amb l’escena final de Der Rosenkavalier, de Richard Strauss.)

Evidentment, faig un resum prim, i deixo idees fora. I alhora sóc conscient de no ser sempre prou entenedor. No em jutgeu amb severitat…

Pel que fa a El peso de la paja, com hem vist, el David detecta aquesta mirada deleuziana en la manera que l’autor abraça el seu ‘subjecte’ virtual (el Terenci) i abandona el seu ‘simulacre’ real (el Ramon). Però també subratlla altres aspectes del mateix procés, com la nostàlgia per un passat no viscut (tant Alexandria, com la Catalunya de preguerra transmesa oralment per la família). I, en especial, en la consciència de la “callada angustia del hombre por no alcanzar todavía la autoridad sobre sí mismo”, quan la identitat la determinen aquells que ens envolten i circumstàncies que no controlem, com el lloc on naixem, o les llengües que aprenem.

Records, fantasies, textos llegits, textos escrits…

En paraules de Terenci Moix, que el David cita: “Memoria, literatura, presente y pasado, lo que imaginamos y nunca fue, los sueños que tuvimos y nunca se cumplieron […] todo forma un todo absoluto”.

[…]

Esteve Miralles

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Informació

This entry was posted on 30 Abril 2022 by in General and tagged .

Navegació

%d bloggers like this: