Esteve Miralles, escriptor

Poesia: 'Ulls al bosc' (2019) i 'Com si tinguessis temps' (2014). Narrativa: 'Retrobar l'ànima' (2013) i 'Núvols com' (2001).

Barcelona 3.0: De la ciutat-societat a la ciutat-instagram?

[AQUEST ARTICLE HA SIGUT PUBLICAT, ORIGINALMENT, A LA REVISTA DE NÚVOL EN PAPER (2018), DEDICADA ALS PRESOS POLÍTICS CATALANS, I AQUÍ EL DUPLICO:]

IMG_20181224_152447Malgrat l’aparença institucional d’immobilisme o de paràlisi, Barcelona ha emprès un canvi significatiu, segurament definitiu, en tant que societat-ciutat. Es tracta, com tots els canvis definitius, d’un canvi dòxic: fet d’idees estúpides. Vull dir, d’idees no pensades, no formulades críticament, no defensades públicament. Idees aplicades, i ja està. Idees fetes; prejudicis.

Són idees dòxiques, doncs, sobre què s’hi fa i què no s’hi fa, en una ciutat. O sigui: sobre com ens relacionem amb els altres. Perquè una ciutat és, bàsicament, una acumulació d’altres.

Aquestes idees dòxiques, com a tals, generen creences sòlides: i determinen les accions. Són la raó de per què passa el que constantment passa.

Accions noves, doncs, fan un canvi social. Hi ha, en efecte, un terbolí d’idees i d’accions socials (comportaments públics) que es van fent habituals i que, sí, acaben conformant un paisatge humà.

Si la ciutat canvia, i aquesta és la hipòtesi d’aquestes notes, és perquè se substitueixen, progressivament, creences existents (principis generals) per creences noves. I, a mi, se m’acut que s’han modificat aquests tres principis generals: el principi de dificultat dissuasòria, el principi d’anonimat respectat i el principi de cordialitat irònica. M’explico:

 

1

De la “dificultat dissuasòria” a la “dificultat transparent”

El principi de dificultat dissuasòria vindria a dir això: quan una acció (o la voluntat de fer una acció) genera un volum notable de dificultats per ser duta a terme, el millor és repensar-la o, directament, desistir de dur-la a terme.

La dificultat esdevenia, fins ara, un avís preventiu o establia un límit. El nou principi barceloní actual, en canvi, més aviat creu el contrari. Ve a creure, diríem, que un individu “mor” socialment si es plega davant les dificultats que la realitat li imposa. Per tant, creu que l’únic límit per desistir de fer una cosa és la impossibilitat absoluta de fer-la.

Seria, potser, doncs, una nova creença: el principi de transparentació de les dificultats.

Les dificultats transparents deixen de ser percebudes i, per tant, deixen de ser preses en consideració en els processos de presa de decisions. (¿Podem anar a un concert de rock massificat, ple de gent alcoholitzada i sense sortides d’emergència senyalitzades amb un fill de tres anys assegut en un cotxet?, ¿podem fer pícnics familiars, i endur-nos-hi la piscineta inflable, al mig dels jardins de la Maternitat?, ¿podem baixar llançats en bicicleta per la vorera del carrer Escorial, entremig de terrasses i iaies amb taca-taca?… Etcètera.)

 

2

De l'”anonimat respectat” a la “intimitat segrestable” i la “iguanització”

El segon principi general modificat, penso, és el principi d’anonimat respectat, o de dret a ser “conegut” de forma gradual i regulable.

Diríem que Barcelona, en algun moment, s’havia compromès a ser una ciutat. Per tant, per molt que s’hi activessin estratègies diverses de cordialitat o de conflicte veïnal, el dret a l’anonimat o a ser conegut de forma limitada semblava un punt de partida. (Els que vam marxar d’un poble per embarcelonir-nos, això, ho donàvem per descomptat.)

D’alguna manera, podies ser un desconegut. O, una mica més enllà, podies esdevenir un “saludat”: i la salutació acceptada no implicava, justament, la cessió lliure del dret a ser “conegut”. Com a “saludat”, per exemple, se sobreentenia que no podies ser preguntat directament sobre qüestions personals. I, en cas de ser preguntat, les respostes evasives eren admeses com a bones i adequades. Etcètera.

Aquest principi, penso, ha sigut substituït per dos principis. Aparentment contradictoris. Paradoxalment complementaris, però. Són aquests: el principi d’invisibilització dels altres i, alhora, el principi d’erradicació de l’espai íntim.

Finalment, doncs, els altres o la societat com a tal passen a dividir-se en dues classes socials: els “íntims” (aquells la intimitat dels quals ens pertany) i els “invisibles”.

La invisibilització s’expressa mitjançant la iguanització del comportament propi: es tracta d’un silenci comunicatiu petri (verbal i no verbal), i comporta la negació de cap interacció, i comporta no reaccionar a cap estímul provinent de la presència dels invisibilitzats. (De fet, sí que es respon: amb una no-resposta que és una resposta, esclar.)

Per exemple: no cedir el pas a les voreres a persones amb crosses, no deixar sortir cecs a les portes dels metros, no situar-se al darrere d’una cua clarament dibuixada a l’entrada d’un establiment, no respondre la pregunta directa d’un professor a l’aula (ni tan sols en una tutoria en què el professor i tu sou els únics presents)… D’això en dic: fer la iguana.

Fer la iguana implica no interactuar com a principi d’autoocultació (falsa) i com a principi d’economia de la socialització. Comporta un estalvi d’energia i preserva l’autoimatge (falsa), en termes d’algú que pot retornar a casa amb la satisfacció de no haver hagut de “negociar” cap dels seus actes amb cap dels seus consemblants (de fet, la idea que existeixin “consemblants” ni és concebible).

Deixem, ara, els invisibles i centrem-nos en els íntims.

L’univers dels íntims provoca un cert pànic, de fet. És una porta que, un cop oberta, ja no es pot tornar a tancar, almenys sense conseqüències destructives: un cop oberta, permet l’accés franc, no limitable (els límits intermedis no existeixen, recordem-ho), a la intimitat dels altres.

La gradació que anava dels “saludats” als “coneguts”, de les “amistats” als “amics”, dels “bons amics” als “amics íntims”… s’ha reduït a una dualitat diacrítica: entre la xusma (o la penya, la gent, la borregada) i els millors-amics.

Per això, el “millor amic” ja no és una categoria en singular (“my best friend“) sinó una categoria social en plural (“my besties“).

Per això, també, si abandones, per a algú, la condició de xusma (d’invisible), i us saludeu, i us corresponeu afectivament (acceptació mútua i acrítica d’autoimatges), aquest pas implica l’acceptació dels termes d’un contracte altament exigent: l’altra persona (l’íntim) té dret a conèixer la teva intimitat, i a accedir-hi, sense restriccions.

Si no la fas accessible (o si et reserves), aquesta altra persona es podrà considerar traïda, decebuda, abandonada: maltractada. I podrà malparlar de tu, amb expressions com ara: “d’ell, no m’ho esperava, això”; “no saps què m’ha fet”; “no és el que semblava”; “em va deixar a zero”, etc.

No cal dir que aquest “pas” (aquest permís d’accés) sovint pot haver estat, merament, un like o un comentari en qualsevol xarxa 2.0.

 

3

De la “cordialitat irònica” a l'”entusiasme incondicional”

La tercera víctima (el tercer principi general modificat) d’aquesta cismogènesi antropològica és, aposto, el principi de la cordialitat irònica. O més en general encara: la idea que el sentit de l’humor (autoparòdic, o lleugerament parodiador de l’interlocutor) pot ser la base de les relacions humanes horitzontals o horitzontalitzables: és a dir, fetes entre iguals, o entre igualables circumstancialment.

S’ha criminalitzat el sarcasme: sovint per bones raons, penso. Però això ha generat una reducció integrista que ha acabat condemnant, al mateix nivell, la ironia. (Més detalls sobre això, un altre dia…)

La cordialitat implica un marge pactat de no agressió, o de possibilitat de disculpa reparadora (i que serà acceptada) si el joc s’estressa en algun moment. O, en suma: implica la voluntat de posar la relació (la felicitat de la relació) per davant de la fortuna atzarosa de cada intercanvi concret.

Aquest principi de cordialitat flexible, doncs, se substitueix pel principi d’entusiasme incondicional: tot el que, en termes de reconeixement de l’altre, estigui per sota de l’entusiasme i la incondicionalitat serà considerable un atac personal.

(Permeteu-me un excurs bibliogràfic: els efectes laborals d’aquest principi els ha esbossat recentment Remedios Zafra a El entusiasmo. Precariedad y trabajo creativo en la era digital, 2017.)

En el contracte interpersonal que el principi d’entusiasme incondicional genera, no s’hi preveu la possibilitat que una relació funcioni si totes les interaccions, sense excepció, no són felices i entusiastes: no s’hi preveu l’opció del reconeixement d’errors ni el de l’acceptació de disculpes honestes. No s’admet, en suma –en una pauta que el mestre Watzlawick ja va descriure, patològicament, com de “confusió de nivells”–, que algú pugui ser amic d’algú (millor-amic d’algú, vull dir) amb qui no estigui sempre, i en tot, entusiastament d’acord.

 

Aquests tres nous principis (dificultats transparents, intimitat segrestable, entusiasme incondicional) conformen i conformaran més i més, penso, una nova societat-ciutat. En fi: una societat no social. O en fi: una ciutat que pot deixar de ser, i de reconeixe’s a si mateixa, o de funcionar interpersonalment com, una societat.

Entusiasme tirànic (submissió), invisibilització dels altres (ansietat), intimitat sense intimitat (hostilitat sense refugis), i dificultats negades… La ciutat 3.0 no sembla el lloc en què una societat pot ser fàcilment una societat, ni sembla el lloc en què una persona (una dignitat vulnerable) pugui ser fàcilment persona.

Tampoc no semblar ser un lloc fàcil en termes d’educació informal.

Més aviat, la ciutat comença a semblar una habitació d’Hermano mayor, o un plató de Sálvame, o un procés de selecció de personal abusiu, o un anunci de neveres que banalitza l’alzheimer, o un claustre universitari de professorat precari, o un màster per a polítics aprovat als despatxos, o un instagram presencial, o… ¿Com ho veieu, vosaltres?

Esteve Miralles

IMG_20181224_152229

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Information

This entry was posted on 29 Desembre 2018 by in Barcelona.
%d bloggers like this: