Contra Víctor García Tur: Notes de narrativa suburbial

Acaba d’aparèixer Els romanents (Empúries, 2018). No és el primer llibre de Víctor García Tur (1981), però això no priva que aquesta novel·la tingui, girats i revertits, tots els aires literaris d’un primer llibre. García Tur ha decidit ser un escriptor molt bo, i entre les coses que se li han acudit per demostrar-nos-ho és aquesta, la de publicar una primera novel·la després d’haver enviat al món unes quantes narratives afortunades. Ben fet. (A l’epíleg del llibre, l’autor hi dibuixa una genealogia mínima del creixement del text, si cal.) En tot cas, vet aquí la història d’una mare que espia el diari íntim del seu fill adolescent, i la història d’un fill adolescent que explora sense atenuants les sendes del purisme.

Potser són coses diferents el purisme i el puritanisme. Potser són coses diferents una família ‘tradicional’ i una família ‘avançada’ (sense moure’ns, val a dir-ho, de la mitologia de la classe mitjana assalariada forjada a la segona meitat del segle XX als hemisferis capitalistes). Potser són coses diferents la maternitat i la paternitat. Potser són coses diferents les fixacions edípiques dels fills i les de les mares. Etcètera. Però després d’haver llegit aquest llibre rodó, ben escrit, ben narrat, impecable i pertorbador (fa tremolar, sí, molt, el capítol final), tinc ganes d’escriure, solament, unes notes suburbials:

1. No moure’s. I cases de les quals no moure’s. (Vet aquí una palpitació del temps que algú podrà estudiar. Al Robinson de Vicenç Pagès, a La casa de la frontera de Rafael Vallbona, o on calgui.)
2. La casa d’Els romanents, diguem-ho, és una casa suburbial. No es tracta, en aquesta accepció, dels suburbis europeus continentals –mal urbanitzats, proletaris, adotzenadors– que s’han identificat amb una classe obrera immigrada, massificada. Aquests altres suburbis, els hem vist narrats a les grans joies de la cinematografia neorrealista italiana, o a algunes de les primeres pel·lícules d’Almodóvar, o els hem sentit cantats amb les paraules de Josep Maria de Sagarra i la veu palafurgellenca de Sílvia Pérez-Cruz, amb la música de Toti Soler i en l’estela d’Ovidi Montllor.
3. La casa d’Els romanents, diguem-ho, és una casa de suburb americà. En realitat, de l’adaptació que els desarrollistes anys noranta van fer d’aquests suburbs, aparentment urbanitzats, i tan adotzenadors com els altres, però emblemes d’una etapa d’ascens o consolidació d’autoimatges de classe mitjana. (En el cas català, almenys, en un cant del cigne de la classe mitjana, en vies d’extinció, sobretot com a fase de garantia de no retrocés d’estatus.) En aquest context, l’adolescent que coprotagonitza la novel·la és, clarament, un suburban kid, una sòlida criatura mitològica de la cultura popular dels EUA. Què sé jo: quan us hagin d’explicar quina mena de nens eren The Carpenters, us diran que eren suburban kids. I us ho diran cada vegada que calgui categoritzar les famílies protagonistes d’una rècula immensa de pel·lícules, des d’E.T., the Extra-Terrestrial (1982) fins a Edward Scissorshands (1990). García Tur deu haver crescut amb això, suposo.
4. L’adolescent protagonista (anomenat f) és un suburban kid. I això vol dir que és el membre d’una suburban family. (De fet, existeixen rànquings de ‘familiaritat’ d’aquests barris, que et llisten els millors llocs “to raise a family based on public schools, crime rates, cost of living, and family-friendly amenities”.) La tensió intergeneracional, com a centre narratològic, d’aquesta mena de llocs i de gent és una constant, sens dubte. El que és interessant, penso, és l’evolució d’aquesta tensió en funció de l’evolució narratològica de la generació adulta: i és interessant, penso, perquè és una clau de l’originalitat i la contemporanitat d’aquesta novel·la de García Tur. Com a hipòtesi, és clar.
5. Em sembla que, de famílies suburbials, més o menys successives històricament, i en la ficció, n’hi ha de tres menes. La primera mena és la de les famílies A: les A tenen uns adults estables i resolts (sense fissures psicoanalitzables entre el jo i el self) que s’ocupen dels seus adolescents en crisi. La situació els pot desbordar més o menys, o els pot portar a desafiaments més o menys assumibles policialment, però l’esquema és el que dic. I això sembla valer tant per a la tensió fundacional i tràgica d’un Rebel Without a Cause (1955), com per a les televisives evolucions de les famílies pseudoconvencionals d’Eight Is Enough (Con ocho basta, 1977-1981) o de Médico de familia (1995-1999).
6. La segona mena serien les famílies B: en aquest cas, els adults viuen la distància amb els seus fills, però la causa principal de la distància (i el tema principal de les ficcions) és la crisi vital d’aquests adults com a tals. Crisi d’autoimatge, o crisi de trencament del sostre de vidre que la moralitat estreta de la classe mitjana els imposa, o mera constatació de l’horror vacui, que els fa ser adolescents gastats i fora d’edat. La millor mostra d’aquesta narrativa B, per mi, és The Ice Storm (1997), la pel·lícula dirigida pel gran Ang Lee. Els adolescents, aquí, són testimonis de la descomposició, i no poden comptar amb uns adults que els aportin solidesa ni amb uns frontons a qui llançar pilotes enverinades: a l’altra banda, no tenen res a abatre, perquè s’abat sol. A Espanya, sense adolescents, l’Adosados de Mario Camus (1996) s’atansa a aquest món adult que s’esmicola en un entorn que no protegeix de les derrotes petites i implacables. Dels enganys i traïcions, de la necessitat de risc insatisfeta. En aquests casos, els adults són, culturalment, membres d’una generació sense doctrina, forjats des de la llibertat individual, des de l’elecció personal. Però infeliços, incomplets.
7. I arribem a la tercera mena de cosa: diguem-ne, doncs, les famílies C. Es tracta, també, d’adults lliures, i no sotmesos (almenys aparentment) a convencionalismes formals, o explícits. Es tracta, també, de gent inconsistent o en equilibri amenaçat, fràgil: però, en aquest esquema C, els fills no són mers observadors, sinó que han esdevingut el camp de batalla. La guerra és, precisament, sobre la consistència de l’adult, i aquesta consistència identitària (la possibilitat de tenir o la possibilitat de ser alguna cosa estabilitzable) depèn dels fills: depèn del fet que els fills continuïn oferint als adults el seu millor reflex (com a miralls) i del fet que la vida dels fills no desatengui ni decebi cap dels empoderaments que els pares s’han autoatorgat respecte de la seva ‘criança’. L’emblema potser més clar d’aquestes noves famílies C, penso, el representa Big Little Lies (2017), la sèrie produïda per Reese Witherspoone, que a més hi interpreta el paper d’una mare ‘professionalitzada’, que no accepta la diferència entre el poder de què disposa (sobre l’entorn dels seus fills) dins i fora de casa seva. I, per tant, actua damunt l’escola o les altres relacions dels seus fills amb la ferocitat intransigent d’una lobbista.
8. (Sobre la figura dels pares/mares-lobbistes, i de la transformació del seu paper en els projectes educatius dels centres de primària i secundària, se n’haurà d’escriure més, sens dubte. No jo, eh.)
9. Torno a les família C… El sociòleg Ulrich Beck va escriure, en clau de “segona modernitat”, un assaig titulat en castellà “La religión terrena del amor” (inclòs al recull La democracia y sus enemigos, 2000). L’amor ha esdevingut, segons Beck i els autors que cita, una de les poques fonts assequibles d’autenticitat: de possibilitat de ser qui aspires a ser, de possibilitat també de saber qui ets. Ni la feina, ni l’estatus, ni altres institucions socials són capaces d’oferir aquesta autenticitat identitària, fins i tot amb la possibilitat que l’amor es trenqui i pugui provocar, associada, una crisi existencial. Major dependència de les relacions amoroses, major ansietat, major necessitat de control… Faig un molt mal resum. I ell no s’hi centra, però Beck ja apunta de refiló que l’esquema que afecta les relacions entre els amants del segon romanticisme s’aplica, també, a l’amor paternofilial. I la dependència ansiosa genera fragilitat (horror vacui encara) i pot generar tirania. La incondicionalitat genera una vida condicionada, i la fortalesa del sentiment amorós (i la força identitària que sembla aportar) genera submissió, dissolució del jo, un jo instrumentalitzat per l’amat.
10. Estirant la hipòtesi, doncs, l’horror vacui adolescent de f –el seu nihilisme narcisista– no obté resposta ni oposició, perquè posaria en perill una relació amorosa identitària de dependència, i amenaçaria l’autoimatge d’una mare sense tradició (perquè milita a no tenir-ne), i feta a si mateixa (sí, al damunt de vacuïtats que també l’horroritzen).
11. La mare d’Els romanents troba la seva manera d’enfrontar la crisi intergeneracional. Com els adults de les famílies del tipus A vol ser consistent. Com els adults de les famílies del tipus B no vol perdre l’encant liberal (progre) de les inconsistències. I vet aquí que esdevé una adulta C, capaç de la màxima consistència: la de ser militantment inconsistent, per rendir-se a la consistència cega de l’integrisme cool del seu fill adolescent.
12. No vull explicar massa res més del llibre, per no escapçar descobertes necessàries, penso. Però com que la mare és narradora del llibre des del principi, em sembla que en puc dir això: els narradors no fiables han passat de ser marques de psicologisme a estilemes de realisme narratiu. Bé. D’una banda, no disposen sempre de tota la informació (o la tenen i la interpreten malament) i, de l’altra, i això els fa realistes i emblemàtics del nostre temps, fan filigranes amb l’autoengany. Aquesta mare, en concret, és, tota ella, una filigrana magnífica. Bravo.
13. Ara trobo que hauria de tornar a saltar al fill, a f. (No seré herètic, i no apuntaré aquí la dimensió documental, de tipografia de plom antic simulada, que el llibre conté.) La incondicionalitat i la tirania, de base familiar, implantada sobre relacions mesclades de subsistència i afectivitat van fonamentar l’extensió del totalitarisme a les societats europees del segle XX… Aquesta podria ser, en bona part, per exemple, la tesi de Das weiße Band. Eine deutsche Kindergeschichte (2009), la pel·lícula de Michael Haneke. La “cinta blanca” del títol remetia a una adolescència tutelada per un purisme extrem, fet d’opressió quotidiana, humiliant, catalitzador de violència. Fonamentalisme despòtic, bastit sobre la culpa transferida. Etcètera. És la mateixa ‘blancor’ dels vestits blancs dels ‘romanents’ (f i els seus amics) que cremen llibres en silenci. O s’hi assembla molt. Innocència psicopàtica, reactiva o no. Aplicada als altres o a un mateix.
14. És una fam desesperada d’innocència… De purisme, d’incontaminació. Amb tot, la innocència paranoica acaba actuant a través de coaccions no formulades, amb mecanismes d’agressivitat passiva: amb mecanismes no innocents, doncs. Mecanismes abusius. O autoabusius. Què sé jo.
15. En suma: Els romanents és una novel·la de màscara costumista, però potser és una al·legoria política. Com ve a apuntar Haneke a La cinta blanca, la distància entre els fets violents d’un poblet qualsevol i l’inici d’una Gran guerra pot ser molt menor.
16. La mare entusiasta i desempoderada d’aquesta història és encantadora. Potser té l’encant de LeslyAnn Conway o Sarah Huckabee Sanders (“Volem que cada dia sigui millor que el dia anterior”), que també fan possibles les consistents inconsistències d’un adolescent.
17. Sigui com sigui, Víctor García Tur dibuixa una metàfora devastadora, brillant. Molt bona. És una família C, sí, en aquest esquema ximple que plantejo. Però és, segur, també, alguna cosa més. Visca.
18. (Un últim apunt: no descarteu la possibilitat de llegir Els romanents i, després o abans, anar corrent a veure una funció de Nerivm Park, de Josep Maria Miró, que torna a estar a la cartellera. Urbanisme i felicitat. Poesies del fracàs.)