Esteve Miralles, escriptor

Poemes: 'Com si tinguessis temps' (2014). Dietari: 'Retrobar l'ànima' (2013). Novel·la: 'Núvols com' (2001).

Ferrater i les “perras catalanas” (Nota al peu: cinquanta anys després)

527d1170-913a-4a79-aa00-76b732178373-115035“Perras catalanas, ¿por qué no gritáis ahora?”… A les pàgines 402 i 403 del magnífic volum Papers, Cartes, Paraules (1986), hi trobareu una carta que Gabriel Ferrater adreça al seu germà Joan, el diumenge 8 de maig de 1966. La carta és plena de coses que val molt la pena llegir, sobretot si us encurioseixen, com a mi, els replecs de la llengua i la literatura: però també conté una escena relatada. Diu: “Suposo que els diaris canadencs no en diuen res, però et previnc que Barcelona s’ha fet realment alarmant i desagradables i que tinc por de la por que té la bòfia, i que els porta a qualsevol disbarat.”

Cal situar l’alarma de Ferrater en el context de les conseqüències de la Caputxinada, que havia tingut lloc un parell de mesos abans dels fets que ell relata. Prossegueix: “Aquella història de convent de caputxins que et vaig contar en to de farsa ha tingut una reacció en cadena, la universitat és tancada i és molt possible que tothom perdi el curs, i dimecres passat (no– el penúltim dimecres–i la cosa va acabar el curs) els grisos van entrar amb una agressivitat mai no vista, i van mig matar, literalment, un tal Álvarez Bolado, que és jesuïta i professor, i que es va interposar quan es llançaven amb les porres damunt un grupet de noies. Ja veus que si l’uniforme de jesuïta no serveix de res, ja res no serveix de res.”

És singular, i ressona amb ecos de l’actualitat, sens dubte, aquest tenir “por de la por que té la bòfia”. I és divertida (en el sentit ferratià –d’en Joan Ferraté–, d’il·luminació intel·lectual), sens dubte també, la darrera frase que he citat.

Però ocupem-nos d’aquell “grupet de noies” que el jesuïta –un home fornit, diuen– va defensar de la violència policial. Eren, de fet, segons em diuen, dues noies. I, de fet, quan Álvarez Bolado va entrar en l’acció, les noies ja havien rebut uns quants cops de porra. Van saber, m’expliquen, girar-se d’esquena amb la cara a la paret per entomar les patacades sense posar en perill l’una les ulleres i l’altra el collaret de perles que la família li havia obsequiat.

La veu del professor valent va aturar la pallissa, m’expliquen. I va ser aleshores que un dels agents els va dedicar aquesta invectiva: “Perras catalanas, ¿por qué no gritáis ahora?”

Les dues noies eren Dolors Sobrequés i Dolors Oller, que és qui me n’ha ofert aquest testimoni. Diu que la frase, la té gravada a la memòria. (Penso: ni “perras estudiantes”, ni “perras izquierdosas”.)

En aquell maig de 1966, Oller desconeixia que, al cap d’uns anys, ella i el seu home amagarien Gabriel Ferrater a casa d’ells, per por d’altres represàlies contra l’antifranquisme. I Oller també desconeixia que, al cap d’uns quants anys més, serien veïns d’un Joan Ferraté retornat a Barcelona, i es trucarien gairebé cada dia per comentar la futura tesi d’ella i per parlar, per exemple, de la poètica de Jakobson.

Vet aquí. Nota al peu. Cinquanta anys, no són res.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 2 Octubre 2017 by in Retrobar l'ànima.

Navegació

%d bloggers like this: