Esteve Miralles, escriptor

Poesia: 'Ulls al bosc' (2019) i 'Com si tinguessis temps' (2014). Narrativa: 'Retrobar l'ànima' (2013) i 'Núvols com' (2001).

Com porqueria al damunt d’un poema de Stevens

IMG_0382

Esteve Miralles

La frase que més m’agrada de Stevens és quan, parlant de poesia en una carta, avisa: “explanations spoil things”. Les explicacions aixafen les coses. Amb tot, he escrit unes quantes paraules sobre el poema “Like Decorations in a Nigger Cemetery”. Unes quantes paraules sí (notes soltes); explicacions no.

(Ah, i al final d’aquest post, hi podreu consultar una versió temptativa del poema en català.)

1 Sobre el terme “cementiri de negres”

En una altra carta, parlant justament del poema “Com ornaments d’un cementiri de negres”, Stevens informava: “El títol fa referència a les deixalles que es troben habitualment als cementiris de negres, i és una frase que va usar el jutge Powell l’hivern passat quan érem junts a Key West”. (Stevens i Powell viatjaven a Florida, per feina, regularment, des de 1922, i el poeta va situar uns quants poemes a la geografia dels keys.)

El costum de decorar les tombes dels cementiris d’esclaus, al Sud dels EUA, sembla provenir de l’Àfrica, i té un significat imprecisable, però té un valor inequívoc d’ofrena fúnebre. Segons John Michael Vlach (The Afro-American Tradition in Decorative Arts), s’hi han trobat peces de ceràmica, però també “tasses, platets, bols, rellotges, salers i pebrers, ampolles de medicines, culleres, gerres, petxines d’ostres, petxines de conquilla, còdols blancs, joguines, caps de nines, andròmines i estatuetes, bombetes, soperes, llanternes, saboneres, dents postisses, flascons de xarop, lents, caixes de cigars, guardioles de porquet, brocals d’armes, navalles, ganivets, llaunes de tomàquet, testos, bales, trossos de guix, tasses i dipòsits d’inodor”. És això el que, a la seva carta, Stevens anomena “litter”: deixalles, porqueria. (Ho diu, recordem-ho, sobre el seu propi poema.)

Això pel que fa al concepte de “cementiri de negres”. (A l’entorn de l’adjectiu “nigger”, és incontestable que, culturalment, el terme conté ressons racistes i és incontestable que les actuals connotacions deliberades del terme li atorguen un caràcter altament ofensiu. Com explica l’African American Registry: “Nigger is the ultimate American insult; it is used to offend other ethnic groups. Jews are called White-niggers; Arabs, sand-niggers; Japanese, yellow-niggers. Americans created a racial hierarchy with Whites at the top and Blacks at the bottom.” Però en el debat acadèmic que he pogut llegir sobre el suposat racisme del poema, no hi he pogut reconèixer cap argument convincent sobre la intenció autoral de Stevens de generar cap missatge explícit racialment hostil. Ni el poema ni altres textos de l’autor que s’esgrimeixen en el debat que he pogut llegir donen peu, al meu entendre, a considerar cap més voluntat que la de recollir una denominació usual per al tipus de cementiris a què es refereix, i que usa de metàfora per al títol i per definir, i categoritzar, el poema. Una denominació que conté, és clar, un prejudici social. Però que cal situar en l’època. I en el context d’una apropiació lèxica, insensible i indelicada, però enganxada al poema com en un collage.)

2 Sobre Ideas of Order (1936)

“Com ornaments d’un cementiri de negres” forma part del segon llibre de Stevens: Ideas of Order (1936). Són poemes que Stevens va escriure en època de sequera d’escriptura, diu, “anant i tornant de casa a l’oficina”.

El jove editor Ronald Lane Latimer li va demanar poemes per a Alcestis, la seva revista (1933), i Stevens va reprendre l’escriptura poètica, i Latimer es va oferir a publicar-li el llibre, i l’hi va publicar, el 1935.

Amb tres poemes més, i una edició més comercial, Alfred A. Knopf (l’editor del seu primer recull) va tornar a treure el llibre el 1936.

Finalment, el 1952, Knopf publicarà conjuntament, en un sol volum, Idees d’ordre, L’home de la guitarra blava i una versió retallada i revisada de Trèvol de mussol.

A la contracoberta de la primera edició, Stevens hi deia: “aquest llibre […] s’ocupa prioritàriament d’idees d’ordre d’una naturalesa diferent [dels “canvis econòmics que impliquen canvis polítics i socials”], com, per exemple, la dependència que l’individu, enfrontat a l’eliminació de les idees establertes, té respecte d’un sentit general d’ordre […] Aquest llibre és essencialment un llibre de poesia pura. Crec que en qualsevol societat el poeta ha de ser l’exponent de la imaginació d’aquella societat. Idees d’ordre pretén il·lustrar el paper de la imaginació en la vida, i especialment en la vida present. Com més realista sigui la vida, més necessitarà l’estímul de la imaginació.”

Aquest poema en concret, “Like Decorations in a Nigger Cemetery”, s’havia publicat per primer cop l’any 1935 a la revista Poetry. L’editora i impulsora de la publicació, l’escriptora Harriet Monroe, en una carta a Stevens, hi va veure ressons de poesia oriental: “hi ha en l’art xinès una molt delicada combinació d’ironia i humor i seriositat tímida que es troba sovint a la teva poesia, i ara especialment en aquestes ‘Decorations’”.

Stevens havia publicat Harmonium l’any 1923, i “Like Decorations” era el poema amb què abandonava un silenci de dotze anys, després d’aquell primer llibre. El món havia canviat (depressió econòmica, comunisme, avantguardes, religió descavalcada). I Stevens buscava, i proposava, poèticament, per a aquest món caòtic, Idees d’ordre.

Als altres poemes d’aquest llibre, s’hi troben algunes paraules situadores, penso. Per exemple:

  • “Avancem a través de l’obscuritat.”
  • “Tornar a ser lliure, retornar a la ment violenta”.
  • “L’èpica de la incredulitat/ ressona més sovint, i aviat, aviat serà constant.”
  • “En un món sense un cel que vingui després, les aturades/ serien acabaments”.
  • “La brillantor excessiva d’aquest sol matiner/ em fa considerar que fosc que m’he tornat”.
  • “La ment s’empatolla.”
  • “El seu esperit va anar adquirint incertesa del delit,/ i certesa de la seva incertesa”.

En una altra carta, referint-se a un altre dels poemes del llibre, Stevens afina més: “No és ni merament descriptiu ni simbòlic. Un home sense conviccions (creences, etc.) depèn de les ‘imatges nobles’ per a les idees d’un ordre nou i noble. Aquest poema és un intent de proporcionar una mostra d’‘imatges nobles’ en un esdeveniment quotidià”.

3 Stevens i la literatura

Pòstumament, l’any 1957, es van publicar, amb el títol d’Adagia, els aforismes de Stevens, escrits al llarg de dècades. També pensant en l’acompanyament d’una lectura de “Com ornaments d’un cementiri de negres”, pot fer profit llegir-ne alguns:

  • “La literatura és la millor part de la vida. A això, sembla inevitablement necessari afegir-hi que la vida proveïda és la millor part de la literatura.”
  • “Després que s’ha abandonat una creença en un déu, la poesia és aquella essència que ocupa el seu lloc com a redempció de la vida.”
  • “La cura en l’observació és l’equivalent a la cura en el pensar.”
  • “Un tema grandiós no és cap garantia d’un efecte de grandiositat, sinó, més que probablement, del contrari.”
  • “Allò real és tan sols la base. Però és la base.”
  • “Allò que veiem en la ment és tan real per nosaltres com allò que veiem amb els ulls.”
  • “La poesia ha de ser irracional.”
  • “Considereu: I. Que el món sencer és material per a la poesia; II. Que no existeix un material específicament poètic.”
  • “La creença final és creure en una ficció, que saps que és una ficció, i que no hi ha res més. La veritat exquisida és saber que allò és una ficció i que hi creus perquè vols.”
  • “La paraula ha de ser la cosa que representa; altrament, és un símbol. És una qüestió d’identitat.”
  • “Cada poema és un poema al dins d’un poema: el poema de la idea al dins del poema de les paraules.”
  • “Un poema no necessita tenir sentit i, com la majoria de coses de la natura, ben sovint no en té.”

4 Stevens i la imaginació

L’any 1948, Stevens va dictar la conferència “La imaginació com a valor”, un text que després es va incloure al volum L’àngel necessari. Assajos sobre la realitat i la imaginació (publicat el 1951). Hi diu paraules com aquestes, potser profitoses, també:

  • “La imaginació és la llibertat de l’esperit. El romanticisme és un intent fracassat de fer ús d’aquesta llibertat. És a la imaginació el que el sentimentalisme al sentiment.”
  • “Vivim en la ment […], vivim en la imaginació. […] Tan sols la raó s’interposa entre la imaginació i la realitat per la qual totes dues lluiten.”
  • “La poesia no es planteja creences.”
  • “[…] el funcionament de la imaginació en la vida és més significatiu que el funcionament de la imaginació en, o en relació amb, les obres d’art”
  • “[…] la imaginació impregna la vida”
  • “Fa una generació hauríem dit que la imaginació és un aspecte del conflicte entre l’home i la natura. Avui és més probable que es digui que és un aspecte del conflicte entre l’home i la societat organitzada. Forma part de la nostra seguretat. Ens permet viure la nostra vida. En tenim perquè no en tenim prou sense imaginació. […] És cert per nosaltres com a espècie.”
  • “[…] la imaginació és la facultat que ens capacita per percebre allò normal en allò anormal, allò que és el contrari del caos en el caos.”
  • “La veritat sembla que és que vivim en conceptes de la imaginació que són anteriors a que la raó els hagi assentat. Si això és cert, aleshores la raó és simplement sistematitzadora de la imaginació.”
  • “¿De què li serveix cap cosa al solitari, ni als que viuen en la misèria i el terror, excepte la imaginació?”

5 Llegir Stevens

Una hipòtesi: Stevens permet la comprensió semàntica dels poemes (diguem-ho així), però no permet la tranquil·litat lectora del lector que creu que “ha entès”, i que, per tant, pot tornar al repòs d’haver obtingut un sentit.

Entendre (existencialment parlant) no redueix la inquietud. Per això, diria, Stevens no vol estafar el lector fent-li creure que obtenir un sentit és tancar una resposta.

Stevens no ofereix conclusions; es limita a fer evident que hi ha un món d’inquietuds –de preguntes, d’experiències– irreductibles. Sense sentit; sense ordre. Però escriure-les té un sentit, ofereix un ordre: idees d’ordre.

Usar el llenguatge com una manera de fixar la realitat, i obtenir tranquil·litat d’esperit, li sembla fer trampa.

No usar el llenguatge poèticament li sembla, diguem, suïcida.

“Like Decorations in a Nigger Cemetery” té les claus d’aquesta hipòtesi, aposto.

Ah: Wallace Stevens (1879-1955) va estudiar Dret i va treballar d’advocat per a una companyia d’assegurances, de la qual va arribar a ser vicepresident (el 1934; un any abans d’Idees d’ordre), a Hartford, Connecticut (EUA). Va publicar el primer llibre amb quaranta-quatre anys, i va obtenir els premis Pulitzer i Bollingen.

Recapitulo. Tres idees: “seriositat tímida”, “vida proveïda” i “vivim en la imaginació”.

WALLACE STEVENS

Com ornaments d’un cementiri de negres

Per a Arthur Powell

I

Al Sud llunyà, el sol de la tardor hi passeja

com Walt Whitman per una riba vermellosa.

Canta i entona coses que són parts d’ell mateix,

mons que van ser, mons que seran, la mort i el dia.

Res no és conclusiu, entona. Cap home no el veurà, el final.

Té la barba de foc, i té un bastó que és una flama inquieta.

II

Sospira per mi, vent de nit, entre el fullam sorollós d’aquest roure.

Estic cansat. Dorm per mi, cel damunt d’aquest turó.

Crida per mi, fort i més fort, sol feliç, quan despuntis.

III

Els arbres van perdre les fulles primeres el mes de novembre

i la seva negror s’hi va fer manifesta, i aleshores algú va saber per primer

cop que és l’excentricitat el que fonamenta els plans.

IV

Ni sota l’estesa del gebre, ni sobre l’estesa dels núvols;

a l’entremig, s’hi estén l’esfera de la meva fortuna

i les fortunes del gebre i dels núvols,

totes iguals, excepte per les normes dels rabins,

homes feliços, quan diferencien el gebre dels núvols.

V

Si mai la recerca d’una creença tranquil·la hagués d’acabar-se,

podria passar que el futur deixés d’emergir del passat,

d’allò que està ple de nosaltres; així doncs, aquesta recerca

i aquest futur que emergeix de nosaltres potser són el mateix.

VI

Hem de morir, tret de la Mort,

amb túniques de guix i violeta.

No una mort parroquial.

VII

Que fàcilment, aquesta tarda, els sentiments flueixen

en les paraules més senzilles:

fa massa fred per treballar-hi, ara, als camps.

VIII

De l’esperit dels temples consagrats,

buits i ostentosos, va, escrivim himnes

i cantem-los en secret com se’ls canten els amants.

IX

En un món de pobresa universal

solament els filòsofs seran prou opulents

per enfrontar-se als vents de la tardor

d’una tardor que esdevindrà perpètua.

X

Entre l’adéu i l’absència d’adéu,

la pietat final i la pèrdua final,

el vent i el caure inesperat del vent.

XI

El núvol es va alçar com una pesant roca

que va perdre el seu pes per la mateixa voluntat

que va tornar el verd clar en un verd oliva, i en acabat en blau.

XII

El sentit de la serp que tens en tu, Ananke,

i els teus passos sinuosos

no hi sumen res, a l’horror d’aquest gebre

que et resplendeix al rostre i als cabells.

XIII

Els ocells canten en els patios grocs,

i picotegen escorces més lascives que les nostres,

per pura Gemüthlichkeit.

XIV

Aquella coloma de plom del portal decorat

ha d’enyorar la simetria d’un company emplomat,

s’ha d’adonar que els seus ventalls de plata s’han ondulat.

XV

Serviu els fruits de coloret amb neu primera.

Semblen una pàgina de Toulet

llegida entre les ruïnes d’una societat nova,

furtivament, amb llum d’espelma i per necessitat.

XVI

Tot i que el pensament pot esventar-se,

no deixarà de ser una llar sense perill

per qui apreciï el gust d’un lloc senzill.

XVII

El sol de l’Àsia repta per sobre l’horitzó

cap al dins d’aquest aire consumit i estantís,

un tigre coix a causa del no res i del gebre.

XVIII

¿M’encararé als meus destructors

amb un d’aquells posats musculats dels museus?

És que els meus destructors eviten els museus.

XIX

Portals que s’obren quan la nit s’acaba,

i aquell córrer endavant, braços estesos com qui fa instrucció.

Acte primer, Escena primera, a una Staats-Oper alemanya.

XX

Ah, però l’efígie natural, sense sentit!

L’aberració reveladora ha d’aparèixer,

àgata a l’ull, orella emplomallada,

conill llustrós, per fi, en l’herba vítria.

XXI

Ella era una ombra tan prima en la memòria

com una tardor antiga colgada per la neu,

que ens torna al cap en un concert o en un cafè.

XXII

La comèdia dels sons vacus deriva

de la veritat, no de la sàtira a les nostres vides.

Per tant, atura en Jack porprat i Jill la carmesina.

XXIII

Els peixos són al finestral del pescador,

el gra és a l’obrador de cal forner,

el caçador fa un crit al punt que el faisà cau.

Compteu amb la morfologia estranya del penediment.

XXIV

Un pont damunt la brillantor i el blau de l’aigua

i el mateix pont quan ve que el riu es gela.

Taral·là-la ric, taral·là-li pobre.

XXV

Entre l’oriol i el corb, fixa’t en quin declivi

musicalment. El corb és realista. Però, en fi,

l’oriol també pot ser-ho, realista.

XXVI

Aquest llardós pastiche de raïm belga sobrepassa

el total de la gala d’aurèoles caoba.

Cochon! Senyor, aquest raïm és ara i és aquí.

XXVII

John Constable, no el van poder acabar de fer arrelar

i els nostres corrents no van acceptar l’Acadèmia pàl·lida.

De ben segur, els pictes ens van impressionar diferentment

en el gust pels gossos de ferro, i pels cérvols de ferro.

XXVIII

Una pera ha d’anar a taula esclatant de suc,

assaonada calenta, servida calenta. En condicions com

aquestes, la tardor corprèn el fatalista.

XXIX

Escanya cada espectre amb violència fingida,

esclafa els dits dels peus fosforescents, estripa

els teixits bavejants subjectats entre els ossos.

Les campanes immenses toquen tocs i trastoquen.

XXX

El gall-gallina cloqueja a mitjanit i no pon ous,

i la gallina-gall cloqueja tot el dia. Però el tal gallet fa un esgarip

i la gallina s’esgarrifa: l’ou generós ben tost és post.

XXXI

Una bassa d’oli plena, o una ment furiosa.

Herbes seques que rodolen endutes pel vent

i esbarzers que s’estarrufen trenant-se a la riba.

La realitat és una beneficència destra.

XXXII

La poesia és una fotesa de l’aire

que viu incertament i no pas molt,

però ben radiant, enllà d’emboiraments més luxuriosos.

XXXIII

Per tot allò que té de porpra, l’ocell de porpra ha de tenir

notes que el reconfortin, que pugui repetir-les

contra el tedi flagrant que comporta ser rar.

XXXIV

Un novembre tranquil. Diumenge al camp.

Un reflex estancat a un estancat curs d’aigua.

Però els corrents invisibles ben clarament circulen.

XXXV

Ni els homes ni els afers humans no han preocupat mai gaire,

a aquest set-ciències meteoròleg, que mai no va deixar

de pensar en l’home l’abstracció, la suma còmica.

XXXVI

Els nens seran plorant a mitja escala,

a mig camí del llit, quan serà dita aquella frase,

el voluptuós estelat serà nat.

XXXVII

Ahir les roses s’enlairaven,

empentant els seus brots sobre fulles verd-fosques,

nobles en la tardor, i encara més nobles que la tardor.

XXXVIII

L’àlbum de Corot és prematur.

Al cap d’una estona, que el cel ja és negre.

La boira daurada, no és del tot boira.

XXXIX

No l’oceà dels virtuosi

sinó l’estranger lleig, la màscara que parla

de coses inintel·ligibles, però que s’entenen.

XL

I sempre el repertori estàndard en filera,

que podria assolir la perfecció, si cadascú hagués començat

no pel començament, sinó just pel final de l’últim home.

XLI

La fragància astringent dels crisantems arriba

cada any per disfressar el dringant mecanisme

de màquines al dins de màquines al dins de màquines.

XLII

Déu dels salsitxers, beneït ofici,

o possiblement tan sols el seu sant patró

com ennoblit en un mirall de santedat.

XLIII

És ben curiós que la densitat de la vida

en un cert pla donat és ben determinable

al dividir per dos la quantitat de cames que s’hi veuen.

Almenys, així, la quantitat de gent pot ser establerta.

XLIV

La frescor és més que el vent de l’est bufant vora d’algú.

A la tardor no existeix res semblant a la innocència,

tot i que pot ben ser que la innocència mai no es perdi.

XLV

Encore un instant de bonheur. Aquestes paraules

són les paraules d’una dona, prou lluny de satisfer

ni el gust d’un erudit local.

XLVI

Tot fa tic-tac com un rellotge. El gabinet

d’un home que ha embogit, en fi, pel temps, malgrat

els cucuts, aquest home amb la mania dels rellotges.

XLVII

El sol busca una cosa que llueixi per brillar-hi al damunt.

Els arbres són eixuts, l’herba és groga i esclarissada.

Els estanyols no són les superfícies que el sol busca.

Ha de crear els colors traient-los d’ell mateix.

XLVIII

La música no ha estat escrita encara, però s’escriurà.

La preparació és prolongada i de propòsit prolongat

per quan el so serà més subtil que nosaltres.

XLIX

Van caldre les nits dures de clima torrencial

per fer-lo retornar amb la gent, i trobar entre la gent

fos el que fos que va trobar quan ells no hi eren,

un cert plaer, certa indulgència, infatuació.

L

Amb la unió dels més febles es fa créixer la força,

no la saviesa. ¿Junts, els homes, tots, poden venjar

alguna de les fulles caiguda a la tardor?

Però l’home savi es venja, fent la seva ciutat damunt la neu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Informació

This entry was posted on 8 Mai 2017 by in Poemes, Stevens.
%d bloggers like this: