Novel·les: 'El meu Amic' (2022, en curs), 'Retrobar l'ànima' (2013) i 'Núvols com' (2001). Poesia: 'Ulls al bosc' (2019) i 'Com si tinguessis temps' (2014).
La frase que més m’agrada de Stevens és quan, parlant de poesia en una carta, avisa: “explanations spoil things”. Les explicacions aixafen les coses. Amb tot, he escrit unes quantes paraules sobre el poema “Like Decorations in a Nigger Cemetery”. Unes quantes paraules sí (notes soltes); explicacions no.
(Ah, i al final d’aquest post, hi podreu consultar una versió temptativa del poema en català.)
En una altra carta, parlant justament del poema “Com ornaments d’un cementiri de negres”, Stevens informava: “El títol fa referència a les deixalles que es troben habitualment als cementiris de negres, i és una frase que va usar el jutge Powell l’hivern passat quan érem junts a Key West”. (Stevens i Powell viatjaven a Florida, per feina, regularment, des de 1922, i el poeta va situar uns quants poemes a la geografia dels keys.)
El costum de decorar les tombes dels cementiris d’esclaus, al Sud dels EUA, sembla provenir de l’Àfrica, i té un significat imprecisable, però té un valor inequívoc d’ofrena fúnebre. Segons John Michael Vlach (The Afro-American Tradition in Decorative Arts), s’hi han trobat peces de ceràmica, però també “tasses, platets, bols, rellotges, salers i pebrers, ampolles de medicines, culleres, gerres, petxines d’ostres, petxines de conquilla, còdols blancs, joguines, caps de nines, andròmines i estatuetes, bombetes, soperes, llanternes, saboneres, dents postisses, flascons de xarop, lents, caixes de cigars, guardioles de porquet, brocals d’armes, navalles, ganivets, llaunes de tomàquet, testos, bales, trossos de guix, tasses i dipòsits d’inodor”. És això el que, a la seva carta, Stevens anomena “litter”: deixalles, porqueria. (Ho diu, recordem-ho, sobre el seu propi poema.)
Això pel que fa al concepte de “cementiri de negres”. (A l’entorn de l’adjectiu “nigger”, és incontestable que, culturalment, el terme conté ressons racistes i és incontestable que les actuals connotacions deliberades del terme li atorguen un caràcter altament ofensiu. Com explica l’African American Registry: “Nigger is the ultimate American insult; it is used to offend other ethnic groups. Jews are called White-niggers; Arabs, sand-niggers; Japanese, yellow-niggers. Americans created a racial hierarchy with Whites at the top and Blacks at the bottom.” Però en el debat acadèmic que he pogut llegir sobre el suposat racisme del poema, no hi he pogut reconèixer cap argument convincent sobre la intenció autoral de Stevens de generar cap missatge explícit racialment hostil. Ni el poema ni altres textos de l’autor que s’esgrimeixen en el debat que he pogut llegir donen peu, al meu entendre, a considerar cap més voluntat que la de recollir una denominació usual per al tipus de cementiris a què es refereix, i que usa de metàfora per al títol i per definir, i categoritzar, el poema. Una denominació que conté, és clar, un prejudici social. Però que cal situar en l’època. I en el context d’una apropiació lèxica, insensible i indelicada, però enganxada al poema com en un collage.)
“Com ornaments d’un cementiri de negres” forma part del segon llibre de Stevens: Ideas of Order (1936). Són poemes que Stevens va escriure en època de sequera d’escriptura, diu, “anant i tornant de casa a l’oficina”.
El jove editor Ronald Lane Latimer li va demanar poemes per a Alcestis, la seva revista (1933), i Stevens va reprendre l’escriptura poètica, i Latimer es va oferir a publicar-li el llibre, i l’hi va publicar, el 1935.
Amb tres poemes més, i una edició més comercial, Alfred A. Knopf (l’editor del seu primer recull) va tornar a treure el llibre el 1936.
Finalment, el 1952, Knopf publicarà conjuntament, en un sol volum, Idees d’ordre, L’home de la guitarra blava i una versió retallada i revisada de Trèvol de mussol.
A la contracoberta de la primera edició, Stevens hi deia: “aquest llibre […] s’ocupa prioritàriament d’idees d’ordre d’una naturalesa diferent [dels “canvis econòmics que impliquen canvis polítics i socials”], com, per exemple, la dependència que l’individu, enfrontat a l’eliminació de les idees establertes, té respecte d’un sentit general d’ordre […] Aquest llibre és essencialment un llibre de poesia pura. Crec que en qualsevol societat el poeta ha de ser l’exponent de la imaginació d’aquella societat. Idees d’ordre pretén il·lustrar el paper de la imaginació en la vida, i especialment en la vida present. Com més realista sigui la vida, més necessitarà l’estímul de la imaginació.”
Aquest poema en concret, “Like Decorations in a Nigger Cemetery”, s’havia publicat per primer cop l’any 1935 a la revista Poetry. L’editora i impulsora de la publicació, l’escriptora Harriet Monroe, en una carta a Stevens, hi va veure ressons de poesia oriental: “hi ha en l’art xinès una molt delicada combinació d’ironia i humor i seriositat tímida que es troba sovint a la teva poesia, i ara especialment en aquestes ‘Decorations’”.
Stevens havia publicat Harmonium l’any 1923, i “Like Decorations” era el poema amb què abandonava un silenci de dotze anys, després d’aquell primer llibre. El món havia canviat (depressió econòmica, comunisme, avantguardes, religió descavalcada). I Stevens buscava, i proposava, poèticament, per a aquest món caòtic, Idees d’ordre.
Als altres poemes d’aquest llibre, s’hi troben algunes paraules situadores, penso. Per exemple:
En una altra carta, referint-se a un altre dels poemes del llibre, Stevens afina més: “No és ni merament descriptiu ni simbòlic. Un home sense conviccions (creences, etc.) depèn de les ‘imatges nobles’ per a les idees d’un ordre nou i noble. Aquest poema és un intent de proporcionar una mostra d’‘imatges nobles’ en un esdeveniment quotidià”.
Pòstumament, l’any 1957, es van publicar, amb el títol d’Adagia, els aforismes de Stevens, escrits al llarg de dècades. També pensant en l’acompanyament d’una lectura de “Com ornaments d’un cementiri de negres”, pot fer profit llegir-ne alguns:
L’any 1948, Stevens va dictar la conferència “La imaginació com a valor”, un text que després es va incloure al volum L’àngel necessari. Assajos sobre la realitat i la imaginació (publicat el 1951). Hi diu paraules com aquestes, potser profitoses, també:
Una hipòtesi: Stevens permet la comprensió semàntica dels poemes (diguem-ho així), però no permet la tranquil·litat lectora del lector que creu que “ha entès”, i que, per tant, pot tornar al repòs d’haver obtingut un sentit.
Entendre (existencialment parlant) no redueix la inquietud. Per això, diria, Stevens no vol estafar el lector fent-li creure que obtenir un sentit és tancar una resposta.
Stevens no ofereix conclusions; es limita a fer evident que hi ha un món d’inquietuds –de preguntes, d’experiències– irreductibles. Sense sentit; sense ordre. Però escriure-les té un sentit, ofereix un ordre: idees d’ordre.
Usar el llenguatge com una manera de fixar la realitat, i obtenir tranquil·litat d’esperit, li sembla fer trampa.
No usar el llenguatge poèticament li sembla, diguem, suïcida.
“Like Decorations in a Nigger Cemetery” té les claus d’aquesta hipòtesi, aposto.
Ah: Wallace Stevens (1879-1955) va estudiar Dret i va treballar d’advocat per a una companyia d’assegurances, de la qual va arribar a ser vicepresident (el 1934; un any abans d’Idees d’ordre), a Hartford, Connecticut (EUA). Va publicar el primer llibre amb quaranta-quatre anys, i va obtenir els premis Pulitzer i Bollingen.
Recapitulo. Tres idees: “seriositat tímida”, “vida proveïda” i “vivim en la imaginació”.
Per a Arthur Powell
I
Al Sud llunyà, el sol de la tardor hi passeja
com Walt Whitman per una riba vermellosa.
Canta i entona coses que són parts d’ell mateix,
mons que van ser, mons que seran, la mort i el dia.
Res no és conclusiu, entona. Cap home no el veurà, el final.
Té la barba de foc, i té un bastó que és una flama inquieta.
II
Sospira per mi, vent de nit, entre el fullam sorollós d’aquest roure.
Estic cansat. Dorm per mi, cel damunt d’aquest turó.
Crida per mi, fort i més fort, sol feliç, quan despuntis.
III
Els arbres van perdre les fulles primeres el mes de novembre
i la seva negror s’hi va fer manifesta, i aleshores algú va saber per primer
cop que és l’excentricitat el que fonamenta els plans.
IV
Ni sota l’estesa del gebre, ni sobre l’estesa dels núvols;
a l’entremig, s’hi estén l’esfera de la meva fortuna
i les fortunes del gebre i dels núvols,
totes iguals, excepte per les normes dels rabins,
homes feliços, quan diferencien el gebre dels núvols.
V
Si mai la recerca d’una creença tranquil·la hagués d’acabar-se,
podria passar que el futur deixés d’emergir del passat,
d’allò que està ple de nosaltres; així doncs, aquesta recerca
i aquest futur que emergeix de nosaltres potser són el mateix.
VI
Hem de morir, tret de la Mort,
amb túniques de guix i violeta.
No una mort parroquial.
VII
Que fàcilment, aquesta tarda, els sentiments flueixen
en les paraules més senzilles:
fa massa fred per treballar-hi, ara, als camps.
VIII
De l’esperit dels temples consagrats,
buits i ostentosos, va, escrivim himnes
i cantem-los en secret com se’ls canten els amants.
IX
En un món de pobresa universal
solament els filòsofs seran prou opulents
per enfrontar-se als vents de la tardor
d’una tardor que esdevindrà perpètua.
X
Entre l’adéu i l’absència d’adéu,
la pietat final i la pèrdua final,
el vent i el caure inesperat del vent.
XI
El núvol es va alçar com una pesant roca
que va perdre el seu pes per la mateixa voluntat
que va tornar el verd clar en un verd oliva, i en acabat en blau.
XII
El sentit de la serp que tens en tu, Ananke,
i els teus passos sinuosos
no hi sumen res, a l’horror d’aquest gebre
que et resplendeix al rostre i als cabells.
XIII
Els ocells canten en els patios grocs,
i picotegen escorces més lascives que les nostres,
per pura Gemüthlichkeit.
XIV
Aquella coloma de plom del portal decorat
ha d’enyorar la simetria d’un company emplomat,
s’ha d’adonar que els seus ventalls de plata s’han ondulat.
XV
Serviu els fruits de coloret amb neu primera.
Semblen una pàgina de Toulet
llegida entre les ruïnes d’una societat nova,
furtivament, amb llum d’espelma i per necessitat.
XVI
Tot i que el pensament pot esventar-se,
no deixarà de ser una llar sense perill
per qui apreciï el gust d’un lloc senzill.
XVII
El sol de l’Àsia repta per sobre l’horitzó
cap al dins d’aquest aire consumit i estantís,
un tigre coix a causa del no res i del gebre.
XVIII
¿M’encararé als meus destructors
amb un d’aquells posats musculats dels museus?
És que els meus destructors eviten els museus.
XIX
Portals que s’obren quan la nit s’acaba,
i aquell córrer endavant, braços estesos com qui fa instrucció.
Acte primer, Escena primera, a una Staats-Oper alemanya.
XX
Ah, però l’efígie natural, sense sentit!
L’aberració reveladora ha d’aparèixer,
àgata a l’ull, orella emplomallada,
conill llustrós, per fi, en l’herba vítria.
XXI
Ella era una ombra tan prima en la memòria
com una tardor antiga colgada per la neu,
que ens torna al cap en un concert o en un cafè.
XXII
La comèdia dels sons vacus deriva
de la veritat, no de la sàtira a les nostres vides.
Per tant, atura en Jack porprat i Jill la carmesina.
XXIII
Els peixos són al finestral del pescador,
el gra és a l’obrador de cal forner,
el caçador fa un crit al punt que el faisà cau.
Compteu amb la morfologia estranya del penediment.
XXIV
Un pont damunt la brillantor i el blau de l’aigua
i el mateix pont quan ve que el riu es gela.
Taral·là-la ric, taral·là-li pobre.
XXV
Entre l’oriol i el corb, fixa’t en quin declivi
musicalment. El corb és realista. Però, en fi,
l’oriol també pot ser-ho, realista.
XXVI
Aquest llardós pastiche de raïm belga sobrepassa
el total de la gala d’aurèoles caoba.
Cochon! Senyor, aquest raïm és ara i és aquí.
XXVII
John Constable, no el van poder acabar de fer arrelar
i els nostres corrents no van acceptar l’Acadèmia pàl·lida.
De ben segur, els pictes ens van impressionar diferentment
en el gust pels gossos de ferro, i pels cérvols de ferro.
XXVIII
Una pera ha d’anar a taula esclatant de suc,
assaonada calenta, servida calenta. En condicions com
aquestes, la tardor corprèn el fatalista.
XXIX
Escanya cada espectre amb violència fingida,
esclafa els dits dels peus fosforescents, estripa
els teixits bavejants subjectats entre els ossos.
Les campanes immenses toquen tocs i trastoquen.
XXX
El gall-gallina cloqueja a mitjanit i no pon ous,
i la gallina-gall cloqueja tot el dia. Però el tal gallet fa un esgarip
i la gallina s’esgarrifa: l’ou generós ben tost és post.
XXXI
Una bassa d’oli plena, o una ment furiosa.
Herbes seques que rodolen endutes pel vent
i esbarzers que s’estarrufen trenant-se a la riba.
La realitat és una beneficència destra.
XXXII
La poesia és una fotesa de l’aire
que viu incertament i no pas molt,
però ben radiant, enllà d’emboiraments més luxuriosos.
XXXIII
Per tot allò que té de porpra, l’ocell de porpra ha de tenir
notes que el reconfortin, que pugui repetir-les
contra el tedi flagrant que comporta ser rar.
XXXIV
Un novembre tranquil. Diumenge al camp.
Un reflex estancat a un estancat curs d’aigua.
Però els corrents invisibles ben clarament circulen.
XXXV
Ni els homes ni els afers humans no han preocupat mai gaire,
a aquest set-ciències meteoròleg, que mai no va deixar
de pensar en l’home l’abstracció, la suma còmica.
XXXVI
Els nens seran plorant a mitja escala,
a mig camí del llit, quan serà dita aquella frase,
el voluptuós estelat serà nat.
XXXVII
Ahir les roses s’enlairaven,
empentant els seus brots sobre fulles verd-fosques,
nobles en la tardor, i encara més nobles que la tardor.
XXXVIII
L’àlbum de Corot és prematur.
Al cap d’una estona, que el cel ja és negre.
La boira daurada, no és del tot boira.
XXXIX
No l’oceà dels virtuosi
sinó l’estranger lleig, la màscara que parla
de coses inintel·ligibles, però que s’entenen.
XL
I sempre el repertori estàndard en filera,
que podria assolir la perfecció, si cadascú hagués començat
no pel començament, sinó just pel final de l’últim home.
XLI
La fragància astringent dels crisantems arriba
cada any per disfressar el dringant mecanisme
de màquines al dins de màquines al dins de màquines.
XLII
Déu dels salsitxers, beneït ofici,
o possiblement tan sols el seu sant patró
com ennoblit en un mirall de santedat.
XLIII
És ben curiós que la densitat de la vida
en un cert pla donat és ben determinable
al dividir per dos la quantitat de cames que s’hi veuen.
Almenys, així, la quantitat de gent pot ser establerta.
XLIV
La frescor és més que el vent de l’est bufant vora d’algú.
A la tardor no existeix res semblant a la innocència,
tot i que pot ben ser que la innocència mai no es perdi.
XLV
Encore un instant de bonheur. Aquestes paraules
són les paraules d’una dona, prou lluny de satisfer
ni el gust d’un erudit local.
XLVI
Tot fa tic-tac com un rellotge. El gabinet
d’un home que ha embogit, en fi, pel temps, malgrat
els cucuts, aquest home amb la mania dels rellotges.
XLVII
El sol busca una cosa que llueixi per brillar-hi al damunt.
Els arbres són eixuts, l’herba és groga i esclarissada.
Els estanyols no són les superfícies que el sol busca.
Ha de crear els colors traient-los d’ell mateix.
XLVIII
La música no ha estat escrita encara, però s’escriurà.
La preparació és prolongada i de propòsit prolongat
per quan el so serà més subtil que nosaltres.
XLIX
Van caldre les nits dures de clima torrencial
per fer-lo retornar amb la gent, i trobar entre la gent
fos el que fos que va trobar quan ells no hi eren,
un cert plaer, certa indulgència, infatuació.
L
Amb la unió dels més febles es fa créixer la força,
no la saviesa. ¿Junts, els homes, tots, poden venjar
alguna de les fulles caiguda a la tardor?
Però l’home savi es venja, fent la seva ciutat damunt la neu.