Esteve Miralles, escriptor

Poemes: 'Com si tinguessis temps' (2014). Dietari: 'Retrobar l'ànima' (2013). Novel·la: 'Núvols com' (2001).

Contra Adrià Pujol: Notes d’un ‘collonat’

WP_20150727_21_46_48_ProAdrià Pujol ha publicat un llibre nou: La carpeta és blava. I és un altre llibre de literatura lírica de perfum antropològic. I m’ha tornat a provocar. Idees al cap, i esverament mental desendreçat.

Pujol té la gràcia de fer-te veure el que tenies davant dels ulls –potser el que hi has tingut tota la vida– i que no sabies que en podies parlar. Que podia ser identificat i entès.

D’aquí, d’aquest remenament lector, aquestes notes humorals:

  1. ¿Lirisme i antropologia?… Sí, Pujol és antropòleg, i s’escuda i poua en l’antropologia per fer literatura del jo. I ho fa amb una escriptura impúdica i pudorosa alhora. Impúdica perquè el jo s’exposa sense correcció política; pudorosa perquè, convenientment, s’hi va recordant que aquesta exposició relativa té una coartada de retrat col·lectiu, una coartada antropològica. I vet aquí que l’autor s’hi disfressa d’assagista que creu que el coneixement és autobiogràfic, i narra les revelacions. I vet aquí que l’autor no ha trobat res més honest que parlar d’ell mateix.
  2. Ja fa uns quants llibres que Pujol escriu, al costat d’altres coses, un llibre per entregues. I és un llibre que va alternant dues realitats exteriors, que són dos miralls interiors, que són dos emblemes exteriors, que són els dos espais de confrontació d’una intimitat: Barcelona i l’Empordanet. A La carpeta és blava, en principi, l’Empordà és el què. I, més concretament, el collonar de l’Empordà.
  3. Pujol és un escriptor català, i té Catalunya com a tema. Perquè li interessa el món. I tot plegat.
  4. Ja fa uns quants anys, em sembla recordar que vaig rebre un email-qüestionari de Pujol, i li vaig dir que d’això del collonar, jo no en sabia res, em sembla. Després d’haver llegit el llibre que ha fet (que, per mi, és una novel·la), és clar que no en sé res. Però que en penso coses.
  5. Ja li vaig dir, al Pujol, un dia en una terrassa, que això del collonar s’havia de mirar, i més ell que és antropòleg, des de l’òptica del double bind. Aquesta noció ve de Bateson i de la seva colla, dels anys cinquanta, em sembla. Explicat ràpid: en una conversa, un interlocutor rep de l’altre missatges contradictoris. Alternativament, es rep primer un missatge de reforç del vincle i després, un missatge de rebuig del vincle. El vincle esdevé doble: perquè alterna regles contràries. Quan t’atanses a l’altre, ell et refusa; quan te n’allunyes (perquè t’ha dit que no et vol), t’ofereix afecte i et reclama. La hipòtesi meva, li deia, és que el collonar ha trobat la manera de produir aquest mateix efecte en un sol moviment: una sola frase, quan et collona, t’ofereix un “vincle doble”. T’hostiga i et celebra. Per això, el collonat inexpert sent una contradicció, i una incomoditat de no saber com respondre: si contraatacar i defensar-se, o si somriure i celebrar-ho. Quan el collonat dubta, el collonador disfruta la victòria.
  6. A mi, m’han collonat. A l’Empordanet (o com se n’hagi de dir, d’aquell tros de món al voltant de Palafrugell, que és el que jo conec una mica, molt mica, molt poc). I goso, des de la percepció del desconcert que provoca, aventurar-ne algunes notes. Notes de collonat.
  7. El collonador vol provocar el teu desconcert, i el disfruta, sí. Però si et rendeixes (i et retires), també el deceps. D’alguna manera, és un pols que et fa per saber si t’ha de respectar (i parlo d’afectivitat masculina, sí) o no. Mm… A un restaurant de Palafrugell, m’adreço a l’amo i li pregunto no recordo què del menú, i em collona. No recordo què em va dir, però la sensació d’emprenyament no formulable que em va quedar sí que la recordo bé. L’endemà torno al mateix restaurant, i li torno a preguntar si fa no fa el mateix, si fa no fa de la mateixa manera… I em somriu. I ara la resposta és amable i farcida de detalls. Resistir sense enfilar-se, i mantenir la compostura, i fer com si res, però alhora fer subtilment evident que no t’arronsaràs, genera respecte: fa de ritual de pas. En resum, en el cap del collonador local, sembla fer-s’hi aquesta frase: “No és dels nostros, però tampoc no és un d’aquells.” Et concedeixen taules; que guanyis no és ni opció, eh.
  8. (Evidentment, i Pujol ho explica bé, hi ha una mena de collonador deportiu i una mena de collonador sàdic, per dir-ho així. El que he dit a la nota anterior, i el que diré a la posterior, va pels de la primera mena.)
  9. Al mateix restaurant, quan em va venir a veure, hi vaig anar després amb la senyora (la pròpia). I el mateix amo, aleshores, em va demostrar que podia ser perfectament civilitzat. Vull dir, com a regla hipotètica: davant de la teva mestressa, no et posaré en problemes. Això del collonar –hi participin dones, o no– respecta algunes normes. És afectivitat-agressivitat masculina, i es mou millor en les aigües dels homes sueltos.
  10. Com a forma d’afectivitat masculina, el collonar té un component homosocial. D’estratègia homosocial verificada, si es pot dir així. D’eufemisme per a un tabú cultural (l’afectivitat masculina, sí) dels més arrelats. De fet, La carpeta és blava, com a novel·la, és la història de dos heteros homologats que passen una nit junts. (A Picadura de Barcelona era una nit i un home sol, en canvi.) L’amistat masculina, quan s’intensifica, genera una alerta homoafectiva. No descarto que, en el collonar, hi hagi també un aspecte de bena-abans-de-la-ferida. En realitat, de ferida-abans-de-la-ferida. L’amistat s’autolesiona, en forma d’hostilitat subtil, per evitar deixar espai al tabú homosexual.
  11. I, més en general, el collonar com a autolesió (d’una relació) conjura, en fi, un element cultural masculí més profund: la por a l’afectivitat, ras i curt. En general. Per a l’home-competidor, els afectes són un llast. Els vincles debiliten: et creen una xarxa de persones que poden esdevenir una càrrega, o que no et permetran actuar amb indiferència al que pensin de tu. O, potser també, en una versió més contemporània: persones que et podran decebre. O encara més contemporània: persones que, vulguis o no, determinaran la teva reputació i que, per tant, determinaran la teva supervivència social. Per això, el missatge que collona és tan ambigu, perquè estableix un vincle (eh, en entorns no urbans, els vincles es fan inevitables, pràcticament irrebutjables), però alhora vol prevenir-ne les trompades. Autoprotecció, potser. Danyar les relacions perquè ni es trenquin (l’aïllament és la mort) ni ens sotmetin. O una cosa així.
  12. En fi: en termes de llibertat d’elecció!… El collonar pretén guanyar un espai per a la voluntat individual. D’alguna manera, és com si el collonador digués a l’altre: “Ets aquí, i no puc evitar que hi siguis, i no puc evitar que tinguem un vincle imposat, però crearé les condicions perquè els avenços o els retrocessos en la nostra relació puguin dependre, en bona part, de mi. Del que jo vulgui.” El collonar és una autodefensa, doncs. Un espai (de negociació) de la voluntat, en un entorn que imposa relacions. Relacions no triades, i no prescindibles. I de llarga durada. (Desbarro, em sembla.)
  13. Catalunya és una societat classista. Per això s’hi fa tan important la divisió entre “ser d’aquí” i “ser de fora”. (És allò de l’in-group i l’out-group, sí, amb pautes geogràfiques.) No vull dir que aquest criteri estableixi dues classes. No. Vull dir: els “de fora” són una molèstia, i un desafiament, perquè desconeixen la xarxa de jerarquies implícites establertes en un punt donat del món. Els “d’aquí” ja estan ensenyats o ensinistrats en termes de les normes que el classisme ha imposat en aquell “aquí”. Poso un exemple: en un poblet de la Garrotxa fluvial, entro en un menjador de restaurant, un menjador petit. A la taula del fons, hi ha assegut un parroquià per damunt de la seixantena, d’aspecte rural i saludable. El saludo, doncs. I no em respon. No em torna el bon dia, però tampoc no em mira. (Sec a la taula del costat; a un metre, potser.) Fa una mitja ganyota, recordo. Quan entra la cambrera, servicial ella, l’home recupera la parla, i li demana el dinar amb autoritat: i la cambrera li respon l’aspresa amb cordialitat servil. Aquell especimen local, clarament, espera un tracte jerarquitzat, una interacció “complementària”, que diria el meu admirat Watzlawick. De fet, la imposa. Com un cacic o un escanyapobres del XIX, aquell aborigen té fòbia a les relacions “simètriques” (torno a Watzlawick): a les relacions entre iguals.
  14. El collonador sàdic –no parlo del cas anterior, en què no hi ha collonament, diria– practica la desigualació. Potser t’informa del poder que té i que el “de fora” no comprendrà si no se li fa evident. Potser clava cops de cua resistents perquè el seu món desapareix, i no domina la nostàlgia. (És un ninot molt poc interessant, i gastat com a esquema, però el tal Nacho de Sanahuja que predica a can Basté és això. Lluita per l’autoimatge. Amb l’autoparòdia, d’alguna manera, basteix una estratègia de supervivència social de la seva autoimatge de classe. Si no puc ser un “senyor de Terrassa” en termes de dignitat deguda, ho puc intentar en termes d’acudit. O una cosa així.) En fi, com a hipòtesi: el collonador sàdic classista usa l’humorisme com a estratègia d’adaptació.
  15. Els catalans som humans, i els humans som primats. I, com a primats, les nostres relacions són jeràrquiques. I en les nostres noves relacions (i en bona part de les habituals) reforcem o intentem modificar les nostres escales de jerarquia. En lloc de picar-nos el pit amb els punys, ens agredim amb silencis o despits (si ja tenim una posició superior consolidada, i ja ens va bé una pauta passivoagressiva) o, alternativament, collonem o som collonats. Sí, diria que sí, que això del collonar té un component de passivitat agressiva atenuada. I de lluita per la jerarquia.
  16. Hauria de conèixer millor la nostra història militar. O, més en general, potser tenim pendent una història de les armes (en termes d’ús social) a Catalunya; ho desconec. I aprofito per dir que trobo vergonyós que es tanqués el museu militar de Montjuïc, i que em sembla tristíssim que, ara que l’han portat a Figueres, només es pugui visitar dos matins a la setmana. Som un país merdós. I la manera com ens relacionem intel·lectualment amb les armes és, sens dubte, un símptoma d’aquesta merdositat. (Fa anys, m’havia de documentar sobre els russos a la guerra del 36 i, gràcies al museu, vaig poder veure una Tokarev. I ara, que escric sobre la guerra dels setanta del segle XIX, he de fer combinacions estranyíssimes per poder veure els canons Krupp.) En fi, tornem-hi: la hipòtesi d’aquesta nota és que una història del collonar no es pot fer sense una bona història de l’ús social –convivencial, diria forçant la cosa– de les armes. I això valdria tant per les fulles de Solsona, com per les dalles i les falçs, com pels trabucs. (O pregunteu-ho als trabucaires de Cardedeu, per exemple, si es pot collonar a trabucades.) Pujol, al seu llibre, parlar d’un collonar d’homes desarmats: i això em sembla rellevant. Però la biografia d’un Savalls, per exemple, forniria teca per rumiar-hi amb tot un altre aire. Dir un “¡Rompan filas y a engendrar carlistas!”, per exemple, després d’una massacre, permetria rumiar sobre un collonar sociopàtic. I armat: d’armes, de diners, de títols de propietat, de poder de deixar sense mitjà de subsistència.
  17. Torno, ara, a això de collonar els “de fora”. Perquè Pujol ho explica molt bé: el collonar empordanès actual té una funció resistent, diacrítica. De diferenciació. Perquè ni racialment ni dialectalment (amb matisos) els “d’aquí” no hi són tan fàcilment identificables. Ah, i els “de fora” ja no són un col·lectiu homogeni i fàcilment aïllable: castellans pobres, castellans rics, moros nouvinguts, moros de tercera generació, turistes low cost, turistes de iot, pixapins menestrals, pijos de Vic, nous rics del PSC, vells rics d’Iniciativa, pedecats amants de l’havanera… Ah, i perquè també el païset és ple (i ho celebro, eh) de parelles mixtes i de situacions tèrboles: neorurals d’avis urbans o neorurals d’avis locals, yuppies d’ave o semiyuppies de mitja distància, jubilats rearrelats… I, per tant, el grup dels “d’aquí” tampoc no és homogeni. Eh, per exemple: un dels millors arrossos de Palafrugell el fan al Xadó (un dels llocs on millor s’hi menja cuina empordanesa, al costat de tajines i cuscús), per molt que als locals els requi. Això del collonar és la clau identificadora del nucli dur, diríem. Una constància.
  18. I sí, una altra hipòtesi: la Catalunya d’avui no s’hauria d’explicar per la composició social de la seva població (en termes d’anàlisi componencial), sinó per les categories de relació que s’estableixen entre catalans. O sigui: no quina mena de gent viu aquí, sinó quina mena de relacions mantenim els que hi vivim.
  19. I, entre aquestes categories, que ara no tinc ganes de rumiar quines són, n’hi hauria una que es definiria pels combats comunicatius desarmats. És a dir: hi hauria relacions estabilitzades i relacions en disputa. I, de les relacions en disputa, hi hauria les que estan en procés de transformació i les que aspiren a ser disputes permanents.
  20. Sí, hi torno. Entre el dominguero barceloní i el proveïdor de serveis local (hostaleria sobretot, però no només), el pols és permanent. I com més ric creu ser el barceloní i més orgullós de ser d’on és se sent el local, més dura és la baralla. O el que sigui. En tot cas, el proveïdor local (empordanès o ceretà) sap que ho té perdut davant d’un barceloní: per tant, mantenir la situació en disputa és un ajornament sine die de la derrota simbòlica.
  21. Per a una mena de barceloní que és ric o que s’ho pensa, el món es divideix entre la família (o “nuestra gente”, o “els nostres”) y el servicio. I quan surten del seu barri, i de la seva ciutat, tothom és del servicio. I amb matisos i gradacions, i com que el weekend fora ciutat és una construcció neorriquista, els barcelonins assalariats també tendeixen a calcar l’esquema dels seus rics pèssims.
  22. ¿Quina és la singularitat empordanesa?… Per un estrany fenomen de suggestió col·lectiva, el barceloní nou ric (ho sigui o s’ho pensi) que aterra a l’Empordà vol adquirir, pel mateix preu, el dret de sentir-se (de poder dir-se) empordanès.
  23. El “tenim casa a la Cerdanya” no implica, en general, més que menyspreu pels ceretans. Però el “tenim casa a l’Empordà” sí que implica la pretensió que, formant part de l’economia de segones residències, s’accedeix a una pàtina identitària de distinció i de simpatia adquirida, i no tan sols d’estatus. Els nous rics fan veure que llegeixen Pla, però no saben qui és Jordi-Pere Cerdà, ni putes ganes.
  24. (El neorriquisme és la ideologia dominant del país, eh.)
  25. En fi: aquesta pretensió neorriquista d’empordanització transferida dóna un avantatge al proveïdor local. I una incomoditat, també. He parlat de Watzlawick, i de les relacions simètriques (entre iguals) i complementàries (entre diferents jerarquitzats). Però el mestre Watzlawick i els seus col·legues van identificar dues altres pautes: la metacomplementària (una relació entre iguals, però que funciona jerarquitzadament) i la pseudosimètrica.
  26. Una relació pseudosimètrica és una relació complementària (jerarquitzada), però que es disfressa de relació entre iguals. És el jefe que se’n va de copes amb els seus curritos. O la mare i la filla que són molt “amigues”. En fi: el membre dominant de la relació permet o imposa una disfressa, i el membre feble accepta el joc de la festa de disfresses i l’alimenta. En fi: si és una relació pseudosimètrica feliç. I si no…
  27. Si no, per exemple, potser collona. Vet aquí, tal vegada, una peça de la peculiaritat empordanesa. La meva hipòtesi de partida és que els empordanesos tenen una tendència generalitzada a parlar bé de si mateixos. Allà on un altre català diria: “Aquest any el vi no estarà mal, però va ploure tard, i… etcètera.” L’autocelebració, en general, a Catalunya, no agrada, i es dissimula. Però, a l’Empordà, l’autoelogi i l’autocelebració és un deport popular. Si poso l’exemple del vi, és amb tota la mala idea: la manera com es publicita el vi empordanès és un exemple simptomàtic. Tenen un vi mitjanet (o directament dolent), però també tenen el màrqueting més autoaplaudidor que trobareu al mercat. I aquesta és la segona baula de la hipòtesi empordanesa: l’automàrqueting com a tendència natural. El català meridional que celebra que el seu és “lo millor oli del món” ho diu perquè els altres sàpiguen el que es perden: l’empordanès que celebra el seu oli és per vendre’l. ¿I tot això què té a veure amb les relacions pseudosimètriques?…
  28. El nou ric barceloní, quan surt del seu municipi, hi vol trobar optimisme. O sigui: hi vol trobar miralls amables. I, entre els nous rics barcelonins, n’hi ha almenys de dues castes: el que vol un tracte servicial i distanciat, i el que vol comprar la il·lusió d’una amistat. Aquesta segona casta de nou ric barceloní aspira a una relació pseudosimètrica (jeràrquica però emmascarada). I com que l’empordanès li ofereix un optimisme amable, la il·lusió classista s’activa amb facilitat. Una extravagància domesticada (quasidaliniana) i un hedonisme de consum car (quasiplanià) fan la lligada.
  29. Però, també en termes generals, l’actitud vital d’un nou ric barceloní (especialment, l’empordanitzat) és el cretinisme. I els cretins, també en general, es defineixen pel fet que tothom s’adona que són cretins, menys ells mateixos, que es troben simpatiquíssim o, com alguns diuen, ben “normals”. I a més tenen la guàrdia baixa, perquè el seu projecte, com deia, és que, al cap d’uns anys de segona residència i d’uns quants milers d’euros gastats al “territori”, ja es podran sentir empordanesos.
  30. El collonar empordanès, doncs, és el contramotlle d’aquest cretinisme. (Evidentment, en contextos de relació barceloní-empordanès, etc.) I obté, així, una coartada defensiva. I permet complir el joc de miralls d’una manera satisfactòria per al client i, alhora, digna per al proveïdor: perquè el mirall mostra el que el cretí vol veure. Però no és el mirall local autèntic el que s’activa, sinó el mirall-souvenir que el cretí està pagant.
  31. Ja sé que no treno tots els fils, ni lligo tots els caps. I que enfilo tòpics barats sense manies. Però em fa mandra ser més fi que això. En tot cas, el que faltaria desplegar és la reflexió sobre dues cues del tema. La primera és què passa quan el collonar anticretinista es generalitza i acaba agredint antipàticament gent no classista, o què passa quan s’exagera i es fa hipèrbole, i esdevé, ell mateix, també, una manera de fer ben cretina.
  32. Al sud de Catalunya, diria, en general, el pols de poder és entre dues fonamentacions del poder. El barceloní hi arriba amb el poder dels diners a la butxaca a punt per gastar, i l’aborigen reivindica que, al seu “territori”, justament perquè ho és, el poder li correspon a ell. És un joc tens, però força clar. A l’Empordà, diria, el joc és més lliscant: el barceloní vol establir una pauta pseudosimètrica de poder amable, i l’empordanès l’accepta i la rebutja alhora (double bind, un altre cop). El barceloní sent aleshores, inconscientment, una barreja contradictòria: “ha acceptat la meva jerarquia”, “ha acceptat la meva amistat”, “però farà el que ell voldrà”, “però no el coneixeré mai de debò”, “em fa bromes i em tracta com algú d’aquí”, “em fa bromes i és desagradable”, “em posa les coses fàcils”, “em fa ballar el cap”…
  33. Aquest desconcert s’emparenta amb la relació esclau-amo, que va donar lloc a l’anomenada actitud cool. Permet evitar el càstig directe, però alhora possibilita constatar la desigualtat. L’actitud cool ha generat una traça de resistència política. Dels afroamericans respecte dels blancs als EUA, sens dubte. No sé si el collonar permet una lectura similar, o es mer conformisme molest. I…

Prou notes, va. I cap conclusió. Aquesta feina de les conclusions és per a l’Adrià Pujol, si encara no n’ha tingut prou.

Visca l’Adrià Pujol.

Au.

WP_20150728_18_39_24_Pro

Anuncis

One comment on “Contra Adrià Pujol: Notes d’un ‘collonat’

  1. Escafarlata
    22 Juny 2017

    Reblogged this on La carronya del tercer and commented:
    Quina meravella!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 22 Juny 2017 by in General and tagged .
%d bloggers like this: