Wallace Stevens: “Un pensament revolt”

I

L’optimista mecànic

 

La senyora es moria, de diabetis,

i escoltava la ràdio,

copsant-hi el ditirambe més insignificant.

Tal com el cel recull els seus xaiets belant.

 

Els braçalets superflus, contenta, els agitava

seguint, tot fent pam-pam, melòdics remolins

i la idea de déu ja no li espurnejava

per les rels dels seus rínxols anodins.

 

I la idea dels Alps va anar creixent,

sense arribar a ser res en què morir.

Semblava més serè morir i, en fi,

surar damunt la barca més florent,

 

acompanyada amb l’exegesi

de coses familiars i amb veu llampant,

com la nit de Nadal i totes les nadales.

Mori alegre, Senyora, alegre i esclatant!

 

 

 

II

Jardí místic i bèstia mediocre

 

El poeta que tresca entre botigues de cigars,

remeis, assegurances, barrets i el bufet Ryan’s,

nega que l’abstracció sigui un vici, excepte

pels fatus. Són aquestes les parets infernals

que té, un espai petri, de base inexplicable

i de cims que superen els adjectius possibles.

És: un home, la idea d’home: això és l’espai,

l’abstracte veritable per on ell es passeja.

És: l’era de la idea d’home: són el mantell

i el discurs de Virgili, llençats, allà hi camina,

allà se li amunteguen els himnes, cants heroics,

cors de veus de muntanya i d’un cantar moral,

més feliç que sagrat, però elevadament feliç,

himnes diürns, en lloc de rimes constel·lades,

himnes de la batalla de la idea de déu

i de la idea d’home, del jardí místic i

de la bèstia mediocre, del jardí de l’edèn

i d’ell, que creà el jardí, i el va poblar.

 

 

 

III

Fabulació romànica

 

Va buscar un líder terrenal que pogués sostenir-se

sense plomalls, ni escarapeles,

un fill d’home tan sols, i un sol dels homes,

enfora un capità, endins un sant,

 

el pi, també el pilar, i el capellà,

la veu, el llibre i el pou cec,

la festa del dejuni i l’estrella afruitada,

el pare, el picador de timbals rígids,

 

ell, que a mitjanit toca la guitarra,

la soledat, la tanca, el polonès

de París, celui qui chante et pleure,

l’hivern que idea l’estiu dintre seu,

 

un estiu assaltat, retronant, llampegat,

refugi i llançador de la llança estival,

amb cap dels atributs d’un déu, sinó els d’un home

entre els homes que tenen el cel dins d’ells mateixos,

 

o, si de cas, l’infern, que els escuma la sang

i l’eco prolongat del seu crit moribund,

un destí declamat, la mort prèvia a morir:

raça que canta i plora, i per què, no ho sap dir.

 

 

 

IV

El líder

 

Guaiteu l’hidalgo moralista

que té de puta l’estrella del dia

vestida de metall, de seda i pedra,

lilà, llagost, la seva puça.

 

En quin llibre sever ha estat llegint,

fins que el seu nas s’ha fet prim i afuat,

fins que el coneixement li ha omplert el cor

amb un verí picant, i en plena nit.

 

Ell va estimar les obres més nobles dels humans,

la façana daurada de places primerenques,

els bronzes líquids d’una llum feliç.

Amb un pla com aquest, taral·lejava sol.

 

Va seure entre captaires amarats de rosada,

va sentir udolar els gossos amb un os escurat.

va seure sol, dit gros del peu com una banya,

el defecte central d’un matí assolellat.

 

 

Versió d’Esteve Miralles.