Esteve Miralles, escriptor

Poemes: 'Com si tinguessis temps' (2014). Dietari: 'Retrobar l'ànima' (2013). Novel·la: 'Núvols com' (2001).

Cos mentider

Aquest dissabte que ve (11/3/2017) es presenta a Vilafranca del Penedès l’espectacle solidari Canviem ments per salvar vides, i hi participo com a autor d’un dels textos que s’hi representaran. L’encàrrec que em van fer, des de la Creu Roja local, era escriure una escena amb una situació, de dimensió social, que signifiqués un trànsit, una transformació personal per a algú. Vaig triar un tema, i em van dir que endavant. I els vaig escriure unes pàgines que aquest dissabte pujaran a l’escenari. I que, si voleu, podeu llegir aquí mateix:

COS MENTIDER

Esteve Miralles (2017)

ESCENA ÚNICA

ELL, en silenci. Una estona. Llarga.

ELL

Si tot ja s’acabés just quan s’acaba,

millor acabar aviat. ¡Si fer el que vull

no m’enfrontés a dures conseqüències,

si no calguessin les explicacions,

si tot fos fet en el moment de fer-ho,

si haver-ho fet ja fos el tot!…

Aquí,

sol, des d’aquesta platja d’incerteses,

comença una altra vida. I el meu cas

serà jutjat per tot el que ara faci.

Serà una lliçó dura, i un turment.

Hi haurà certa justícia en l’amargura

d’haver de pagar un preu per un desig.

La gent confia en mi: companys de feina,

veïns d’escala, pares, i germans.

I tinc motius de sobres per no fer-ho.

Hauria de callar, mirar per ells,

estalviar-los penes i trasbalsos,

i no fer-los patir… Els meus amics

són gent humil, honesta, bona,

i sempre m’han tractat amablement;

ningú em perdonarà, ni ho sabrà entendre.

La compassió, tampoc la vull per res,

i el vendaval de plors i rialletes

tampoc no em ve de gust.

No sé trobar

la força que m’entregui als meus desitjos

a part de l’ambició de ser qui sóc,

l’ambició desbocada que podria

fer que caigués, que perdés el control…

Entra ELLA. Pot haver entrat abans.

ELL

¿Què tens? ¿Què vols?

ELLA

¿I tu?… ¿Per què t’amagues?

ELL

¿M’estan buscant?…

ELLA

¿Què dius?… ¿No ho saps, això?

ELL

No vull portar més lluny aquesta dèria.

La gent m’estima així; i m’ho he guanyat,

tinc bons amics, i tinc una família,

i ho vull disfrutar tot, això que tinc,

no vull fer-ho malbé.

ELLA

¿’Naves borratxo,

quan vas venir a trobar-me ple d’amor?

¿Què sóc per tu: una ressaca espessa?

¿Ara em mires així, com un malson,

i ja no sóc el teu somni més lliure?

La teva vida serà una ressaca.

¿Tens por de fer el que cal, de ser valent,

d’arribar a ser allò que tant desitges?

¿T’estimes més tota aquesta amistat

que dius que tens al teu món de mentida,

i ser un covard que carrega un pes mort,

que un dia es diu “si m’hi atrevís”, i l’altre,

diu que “no, no”, “no m’hi atreveixo, no”,

com el gatet del conte que volia

menjar-se el peix sense mullà’s les potes?…

ELL

Prou ja, sisplau. Jo sóc capaç de fer

tot el que és just que faci una persona.

Qui faci més, deixarà de ser humà.

ELLA

¿Ah no?, ¿no ets humà tu? ¿Doncs quina “bèstia”

et va imposar aquesta inhumanitat?

Quan ho volies fer, ¿no eres persona?…

Ningú no et va forçar en aquell moment:

ho vas voler tu sol, tu vas pensar-hi…

I l’ocasió s’ha acabat presentant,

i ara ets tu sol qui tria fer-se enrere…

Jo ho sé… Jo ho sé més bé que tu,

jo sé què és estar sempre amagada:

i sí, si em dónes una gàbia d’or,

l’aniré destrossant fins que rebenti…

És el que jo faria, si pogués.

Tu sí que pots, tu sí, i vas jurar-m’ho.

ELL

Però… si fracassem…

ELLA

¿Si fracassem?…

Sigues valent, tensa el teu arc al límit,

i no fracassarem.

Fes-los venir,

convida’ls a una festa a casa teva:

els omplirem les copes de licors,

riurem i tots abaixaran la guàrdia,

i aleshores, piripis i emboirats,

els tindràs tan a punt com tu els hi vulguis.

T’avisaré: i aquell serà el moment.

¿Què no podrem, tu i jo, portar a bon terme,

amb tots els convidats ben alegrois?

I si encara no pots, dius que fas broma…

ELL

He d’acceptar que ho tens molt ben pensat.

La idea de la festa està molt bé:

em canviaré, i aniré a maquillar-me,

i tornaré a sortir al davant de tots

convertit en qui sóc: en una dona.

¿Qui no entendrà que ho faig perquè és qui sóc?

ELLA

¿Qui gosarà negar-te el dret de ser-ho?

¿I qui te’n culparà, si tot ho fas

alegrement, rient, sense cap pena?

ELLA i ELL s’encaren, com davant d’un mirall. I ELL es vesteix i es maquilla com ELLA.

ELL

Estic a punt. Posem en marxa el joc.

Ja tinc l’arc tens, i apunto a la diana.

Faré la festa i em canviaré el nom,

em posaré els vestits i les faldilles,

i els companys de la feina, tots sabran

per què hauré entrat al lavabo de dones…

I seré jo mateix, però diferent;

viuré un futur farcit de coses bones…

També viuré el rebuig de molta gent.

Un dubte.

ELL

¿Estic a punt?… ¿No és clar que és impossible

l’èxit d’aquesta missió tan terrible?

¿No és millor que fingeixi?, ¿no és millor

fer durar la comèdia amb distinció?…

¿No és millor la mentida i viure bé

que desemmascarar un cos mentider?

Nota de l’autor: Escena escrita per al Projecte Drets Humans de la Creu Roja de Vilafranca del Penedès (2017). El text és un calc, alterat i maldestre, de l’Escena setena de l’Acte primer de La tragèdia de Macbeth (1606), de William Shakespeare.

canviem ments

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 7 Març 2017 by in General and tagged , , .
%d bloggers like this: