Esteve Miralles, escriptor
Novel·les: 'El meu Amic' (2022), 'Retrobar l'ànima' (2013) i 'Núvols com' (2001). Poesia: 'Ulls al bosc' (2019) i 'Com si tinguessis temps' (2014).
Vint haikus de Matsuo Bashō
Matsuo Bashō (1644-1694) és considerat una de les grans veus de la poesia japonesa, i un mestre en aquesta estrofa clàssica de tres versos, que anomenem haiku. He fet, recreativament, una vintenta de versions d’aquest poeta delicat i il·luminador. He partit, entre d’altres, de les traduccions comentades i desglossades mot a mot que presenta el professor Fernando Rodríguez-Izquierdo a El haiku japonés (1972), un llibre valuosíssim, que cal destacar. He intentat ajustar-me a la mètrica de les disset síl·labes totals o almenys a la dels tres versos (de 4, 6 i 4 síl·labes), i ho he fet en tots els casos menys un, en què l’original ja tenia també un primer vers més llarg. I he intentat també arrapar-me, gairebé sempre, a l’original japonès pel que fa a la disposició i l’ordenació seqüencial de les imatges. Una versió és una versió. I aquestes són, com deia, recreatives; és a dir, de formació personal. Les comparteixo. Vet aquí, doncs:
Mar que fosqueja,
crit de l’ànec salvatge:
espurna blanca.
* * *
Era i no era!
Ahir, mentre em cruspia
el peix, la sopa.
* * *
Vent de les barbes,
planys de tardor que acaba…
De quin nen parlen?
* * *
A la intempèrie,
la ment fa el vent de l’ànima
que al cos s’endinsa!
* * *
Un “caminant”
diran que sóc, quan vingui
que a l’hivern plogui.
* * *
Renta patates,
una dona. Saigyoo
ho cantaria.
* * *
Jardí i muntanya:
l’estiu que va apropiant-se
tota la cambra.
* * *
La vella bassa.
La granota s’hi llança.
El so de l’aigua.
* * *
Mor primavera,
plora l’ocell… I, als peixos,
els ulls són llàgrimes.
* * *
Malalt, viatjo;
somio terres ermes
per on vagar-hi.
* * *
Tardor ventosa
pels camps i les garrigues:
Fuha l’atura.
* * *
Tardor. La senda,
ningú no la recorre
aquesta tarda.
* * *
L’heura amb flors porpres,
l’arròs que menjuquejo:
jo sóc un home!
* * *
Farceix els dolços,
la mà que també agença
el serrell díscol!
* * *
No pots dubtar-ho,
que fan flors les marees
de primavera.
* * *
Els corbs odiosos
damunt de la neu blanca,
i de bona hora!
* * *
Cloïssa estràbica,
mirar escindit: anant-nos-en
la tardor i jo.
* * *
Pop al cadup:
el foraster somia
l’estiu, la lluna.
* * *
Vola-que-esclata
la pedra a la muntanya:
tardor amb tronada!
* * *
La veu del rem que bat l’onada
em glaça les entranyes.
La nit: les llàgrimes.
* * *
El nas se sona,
i sonen les pruneres:
perquè floreixen!
* * *
Hi ha lluna plena,
llum a l’estany que volto
la nit sencera.
Esteve Miralles, escriptor 