Haikus i “haikurts” a Barcelona

La Maria, el Fede i el Jona són tres exestudiants que van muntar, ells tots sols, un Festival de Haikurts, una convocatòria oberta per fer micrometratges audiovisuals de 17 segons, amb tres plans de 5, 7 i 5 segons, en una adaptació de la mètrica originals dels haikus clàssics. Aquest any han celebrat ja la segona edició del Festival, i m’han convidat a fer-hi una conferència (una xerradeta, vaja) sobre els haikus, com a pròleg d’un taller de haikurts express, que els participants havien de fer al llarg del dia a partir d’una premissa que els donaven.

Per preparar la sessió, he usat alguns haikus com a exemples, i em fa gràcia recollir-ne uns quants aquí:

I

L’alta palmera

dansa amb l’aire i li torna

les pessigolles.

(Aquest haiku és meu, i és dels pocs de què estic una mica orgulloset.)

II

La vella bassa,

la granota s’hi llança:

el so de l’aigua.

(Haiku, dels més bonics, del gran poeta Bashoo. Una versió meva, temptativa.)

III

Si és que hi ha una illa,

hi ha el pi i el vent que hi corre:

so que refresca.

(Una altre haiku clàssic, d’un altre referent de l’estrofa: Shiki. També en una versió meva.)

IV

La cançó val

si fa que els óssos ballen.

Que el cel és sord.

(Haiku d’Enric Sòria, inclòs al llibre Arqueologia, 2012.)

V

Sonen les notes

que un dolor m’alleujaven.

Ara me’l tornen.

(Haiku de Feliu Formosa. És un dels “Haikús dels marges”, 1975.)

VI

Ara una imatge,

i una imatge contrària…

I ara: ‘satori’.

(Un haiku “didàctic” que se m’ha acudit, per explicar l’estructura interna –visual– dels haikus. El ‘satori’ és la il·luminació que sorgeix, com a síntesi, en la unió –yin i yang– de dos contraris.)

VII

I acabo parafrasejant una anècdota –una lliçó– que recull Fernando Rodríguez-Izquierdo a El haiku japonés (Hiperión). La protagonitzen Bashoo i el seu primer deixeble, que es deia Kikaku. Un dia passejaven junts pels camps, i Kikaku va concebre aquest haiku:

Roges libèl·lules!

Els llevaràs les ales,

i seran beines.

Bashoo va protestar: “No. D’aquesta manera has matat la libèl·lula. Prova-ho així”. I li va dir:

Mira les beines!

Afegeix-los les ales:

seran libèl·lules.

Sens dubte, una bona lliçó d’escriptura. (En la seva traducció, que uso d’intermediària, Rodríguez-Izquierdo concreta “Vainas de pimienta”. Per mètrica n’he prescindit, però ho anoto.)

Vet aquí. Ja entendreu per què no comento cada haiku. Per no espatllar (no hi incloc el meu) l’alta qualitat, reveladora i còmplice, d’aquests poemes magnífics.