Esteve Miralles, escriptor

Poemes: 'Com si tinguessis temps' (2014). Dietari: 'Retrobar l'ànima' (2013). Novel·la: 'Núvols com' (2001).

Txè, Tu… (Un conte)

(Txè, Tu… és un conte privat, recreatiu, escrit fa uns anys, amb una referència datable. És la història d’una amistat que ha de superar un mal tràngol. O potser és una faula moral. O potser una animalada: no ho descarto… He de dir que els meus alumnes d’ara no són com els que pinto aquí. Però hi va haver un curs, fa anys…)

psych and additional shelves - Versión 2

I

–  Que bé que vivim…

–  I estem tan bé tan junts.

–  Som inseparables.

–  No ens separaran mai, home. És impossible.

–  Improbable.

–  Quasi impossible.

–  Poc probable.

–  Això mateix.

–  Ja fa temps que Ell ha deixat d’interessar-se pels nostres col·legues russos. I ells són els únics que podrien interposar-se entre tu i jo.

– Sí. Tens raó. I, a més a més, estem tan units, tan junts, que em penso que tampoc no n’hi cabria cap més entre tu i jo. Una mica més cap a l’esquerra nostra, fa no encara quinze dies, va arribar un Stendhal, que havia d’anar entre l’Steinbeck i l’Stevenson, i ja no hi va entrar. I es va haver de quedar ajagut, en horitzontal, al damunt dels altres.

– Estem molt units, és ben veritat.

– I fa anys que no ens movem i que no hem sortit d’aquí.

– I ja m’hi he acostumat, a tenir aquesta intimitat tan intensa amb tu. Al principi, no ho sé, pensava que et sentiries incòmode al meu costat. En general, no ens acostumen a situar junts. Però jo sempre ens he considerat pròxims. No tan sols pel nostre origen rus, sinó sobretot per l’afinitat de les nostres mirades sobre el món i sobre la condició humana.

– Calla.

– ¿Què passa?

– ¿No ho sents? Ve cap aquí.

– Sí, ara sento la porta.

– Despista.

– (Merda.)

– (¿T’està agafant?)

– (Sí.)

– (¿Se t’emporta?… Que emocionant.)

– (¡Adéu, Turgueniev!)

– (Que tinguis sort, bon amic Txèkhov…)

II

– ¿Per què no em dius res?… Digue’m alguna cosa, sisplau. ¿Què tens?… Pots confiar en mi, amic. ¿Què t’ha passat? Ja fa tres dies que has tornat al meu costat, i no t’has dignat a dir-me ni una sola paraula. T’he trobat a faltar. Al cap d’un mes vaig arribar a pensar que no et tornaria a veure. Pensava: segons a qui l’hagi deixat, si l’ha deixat a algú, ja l’hauré vist prou. Patia. I no ho sé… Hauries d’estar content. T’ha triat a tu. No et pensis que és fàcil quedar-se. Saber que hauria pogut ser jo. Que jo també m’ho mereixo tant com tu. D’acord, jo tinc un altre estil, una altra manera de ser. Però no considero que sigui millor ni pitjor que la teva. ¿És això?… ¿Et sents millor que jo?… ¿Trobes que ja no val la pena parlar amb mi?… ¿I què fas ara, et dediques a parlar amb el Txèkhov de la teva dreta?… ¿Només et fas amb Txèkhovs com tu, ara?… ¿És pel meu títol, potser? ¡Per Guttemberg i els punts didot!… Que jo sigui el Diari d’un home superflu no vol dir de cap manera que jo sigui un llibre superflu. ¡Això ja ho hauries de saber!… Sempre t’he considerat un autor subtil, i un llibre ple de capacitat per anar més enllà de l’empobridora literalitat. I… Les coses com siguin… Si hi ha una cosa de la que no crec que puguis permetre’t el luxe de presumir, és del teu títol: Contes. Vaja… No ets ni un Tots els contes, ni un Els millors contes, ni un Contes escollits… Ets un Contes, i punt. Una tria de traductor, sense més pretensions que disposar d’un recull accessible i barat de contes de Txèkhov. Les coses com siguin… Jo, en canvi, sóc una obra unitària, dotada d’una unitat d’intenció autoral. No sóc una d’aquestes obeses novel·la-riu, però tinc el meu encant i la meva personalitat. No crec que puguis permetre’t el luxe de bandejar-me com ho fas. A més, m’oprimeixes com mai ho havies fet. Mentre tu eres fora va arribar un Swift nou, i Ell t’ha hagut de recol·locar aquí fent força. I… No, no em sap greu… No ho sé. Quan vas tornar, em vaig sentir feliç; pensava que tot tornaria a ser com abans. Jo vull que tot torni a ser com abans… Però m’ho has de dir… ¿Què has vist allà fora? ¿Què t’ha passat?

III

– Ivan Serguéievitx… Ivan Serguéievitx…

– ¿Què? ¿Qui em crida?…

– Ivan…

– Vaja… ¿Què doncs? ¿Ara ja et dignes a parlar amb els afrancesats?…

– Ivan, m’has de perdonar. No sabia com explicar-t’ho. Tinc por.

– ¿Por de què, Anton?

– He vist coses que… Jura’m que no ho diràs a ningú. El pànic s’estendria per totes les lleixes, i la vida plàcida d’aquests llibres amics, companys d’una modesta biblioteca privada, esdevindria un turment.

– No t’entenc. Tu sempre has dit que això era el cel dels llibres. Un dia et compren, t’emboliquen, et regalen, et llegeixen, et tenen a la tauleta de nit i, finalment, decideixen conservar-te i et deixen en una estanteria plena de companys per poder conformar sobre un pany de paret una imatge física de l’experiència mental d’un ser lliure i sensible.

– Sí, i encara ho penso… Però he vist coses que m’han trasbalsat. I encara em sento al cel aquí, però el que he vist no em deixa ser feliç, em fa viure pres d’un recel amarg, d’una…

– Anton, sisplau, no ploris… És culpa meva. Estava enfadat; no t’hauria d’haver dit tot allò que et vaig dir. T’ho prometo, no ho pensava de debò. T’ho vaig dir per despit.

– No és això, Ivan.

– ¿Què és, doncs?

– És professor.

– ¿Qui? ¿L’amo?

– Sí, Ell.

– ¿L’estudiantet de literatura s’ha fet professor de literatura?

– De teoria de la comunicació.

– Vaja… ¿A la universitat?

– Sí, bé… En una privada…

– ¿Te n’enfots?

– No.

– Professor…

– Ja han passat vint anys, no te n’oblidis.

– ¿I com és ara?

– ¿Què vols dir? Ja el veus, de tant en tant; més gras, porta ulleres…

– Però, ¿com és ara? ¿Com viu, com respira?

– No t’ho sé dir. Tot és diferent.

– A la casa hi té tres ordinadors, i parla per un telèfon sense cables; hi ha un televisor en color, i moltes fotos de nens.

– Però…

– ¿Què?

– ¿Ho ha fet?

– Bé…

– ¿Bé què?… ¿Ho ha fet o no?… ¿T’ha rellegit o no t’ha rellegit?

– Sí, en part sí. Però no ha sigut com la primera vegada. Ha sigut brusc, desordenat, m’ha remenat les pàgines de qualsevol manera, m’ha omplert de punts fets amb trossets d’un paper groc enganxós, i m’ha llegit per sobre, a fragments, en diagonal…

– ¡No!… No pot ser.

– Volies la veritat, ¿oi?

– No pot ser.

– I he sortit fora.

– ¿Al carrer?

– La meitat de coses no les reconeixeries. I…

– ¿T’hi ha portat?

– No.

– ¿No?

– Bé, vam passar per davant.

– ¿No hi vau entrar?

– Ja no existeix.

– …

– No existeix.

– ¿N’estàs segur? Pots haver-te equivocat. Després de tants anys potser no has…

– No hi és; l’han tancada. Me’n recordo perfectament. ¿Com vols que no me n’enrecordi? A mi, em va llegir a la terrassa coberta de la Punyalada; que, per cert, tampoc hi és ja…

– No pot ser… ¿Han tancat la Llibreria Francesa?

– L’han tancat.

– ¿I ara què?

– ¿Què vols dir?

– ¿D’on som ara?

– D’aquí.

– Sí, esclar, però “aquí” no és una connexió; “aquí” és una terminal.

– Els llibres… Bé, pel que he vist, els llibres ja no formem part de res. Cada llibre viu la seva vida, i santes pasqües.

– ¿I al metro, o a l’autobús?

– Bestsellers, i premsa gratuïta.

– ¿Diaris gratis?

– Quatre fulls plens d’anuncis i fets de refregits de teletips d’agència.

– ¿Ell també?

– No, ell se’l compra. Encara en venen als quioscos. Compra el diari però no se’l llegeix. Mira l’horòscop, somriu amb la tira del Calvin i el Hobbes, el plega i fa el crucigrama.

– I…

– Digues, Ivan. ¿Què vols saber?

– No sé com preguntar-t’ho. M’he adonat que…

– Sí.

– No és la primera vegada que ho veig, Anton. A L’illa del tresor li va passar el mateix, i ja no ha tornat a ser el que era. Abans tot el dia cantava el “io-ho-ho…”, i explicava coses de l’oceà, però ara…

– Ho dius pel llom, ¿oi?

– Sí, vaja… No et vull enganyar. Se’t nota molt. I no és com la primera vegada; no són sécs de com quan et llegeixen amb ganes. És una altra cosa. Als de tapa dura no se’ls nota tant, però a tu…

– Promet-me que no ho diràs a ningú.

– T’ho prometo.

– …

– Tranquil, Anton, si no vols…

– No no, necessito dir-t’ho. Ho necessito…

– Confia en mi. Si he de callar, seré una tomba.

– Un dia se’m va endur a la facultat. Era un dia lluminós, i em vaig sentir ple d’energia. Torno a la càrrega, pensava. Sempre m’havia imaginat llegit en una aula, envoltat d’altres còpies de la meva mateixa edició, i resseguit amb fruïció per un dit escrutador o un llapis dels que t’omplen els marges de notes… M’imaginava els estudiants amb les mans armades amb germans meus d’edició, tots els que som iguals i alhora diferents, i tots vius, tots en mans d’un lector, i no en el palet d’un magatzem brut esperant el dia de la trituradora de paper. Però no, vaig anar a parar a una aula, i era jo sol. Ell em va alçar, i em va ensenyar a tothom. Jo esperava, amb tota la meva coqueteria, descobrir-los les celles alçades i els ulls oberts, àvids. Però tot el que van dir va ser: “¿Ens l’hem de llegir tot?” I Ell els va “calmar”, per dir-ho així, i els va dir que havien de triar un dels meus contes per fer-ne un guió de ràdio, una adaptació. “Són contes de Txèkhov, considerat el pare de la narrativa moderna; tot el que ara us agrada tant, etc.” Ningú no havia sentit mai abans el nom de Txèkhov. De cop, me’n vaig adonar, just abans que ell digués: “Aquest any se celebra el centenari de…” Però els estudiants xerraven els uns amb els altres, i ell va haver d’interrompre la seva explicació per demanar silenci. Vaig deduir que volia llegir-los un fragment de cada conte, i deixar-los triar quin voldrien adaptar en funció de les expectatives que els creés, però quan va intentar “L’estornut”, dues noies es van posar a parlar d’altres coses, i ell (sarcàstic) va aturar la lectura i els va dir que no les volia interrompre, i elles van somriure i van callar, i quan va tornar a arrencar, van continuar la conversa al punt on l’havien deixada, i al final Ell se’n va cansar, i els va dir que ja triaria ell els contes, i tan tranquils. Vam sortir de l’aula, i em va dur a la sala de professors. I allà va passar tot. Em va obrir, eixarrancat completament; em va premsar amb molta pressió sota una mena de tapa folrada de plàstic, contra un vidre transparent, i vaig sentir el soroll d’un motoret elèctric i, de seguida, un flaix encegador que em va deixar sense capacitat de reacció. Metòdicament, va repetir la mateixa operació de dues en dues pàgines. Va ser extenuant. Molt desagradable, vexant. Com…

– Et va fotocopiar.

– Sí. I em faig molt fàstic ara. Sento molta vergonya.

– ¿Vas arribar a veure les còpies?

– Sí, les vaig dur dins meu; em va fer servir de carpeta per dur-les a l’aula.

– No ho entenc…

– Me les mirava, i no podia. Sé que eren com filles meves, que eren com jo mateix. Però notava el seu menyspreu, tot el que ens en separa. Les sentia victorioses.

– Però, ¿per què ho va fer? Ell no és així.

– Potser sí que ho és.

– No ho era.

– Bé… Ell va tornar a sortir un moment de l’aula, i els estudiants es van quedar amb les fotocòpies. Havia deixat el joc a un delegat, amb l’encàrrec que s’organitzessin entre ells per triar. Va dir: “Heu de llegir tots tot el llibre. Però necessito saber avui qui adaptarà cada conte. Teniu vint minuts.” Es van posar d’acord en un moment, i van decidir que no fotocopiarien tot el joc, sinó que cada estudiant, sense mirar-se’l ni res, triaria un dels contes, i ja està, el llegiria i en faria un resum pels altres. D’aquesta manera es quedarien amb el joc de fotocòpies entre tots, i no n’haurien de fer un joc per cada. Amb tres minuts ja van estar, i les dues noies van continuar la conversa i els altres van enviar missatges de text a través dels seus telèfons mòbils. Quan es van haver repartit els contes, no t’ho creuràs, van llençar la pàgina amb el títol i l’autor a la paperera, perquè, esclar, no li tocava a ningú… Ara ja no deuen saber ni com em dic, i els que recorden el meu nom segur que no saben ni com s’escriu.

– M’estic marejant…

– Necessitava dir-t’ho. Ho sento. ¿M’entens ara?

– En vénen ganes d’esborrar-me. Digues… ¿Qui més ho sap?

– Tu i prou.

– ¿Tornem a ser amics?

– Inseparables.

– ¿I ara què?

– Hem d’esperar.

– ¿Que Ell reaccioni, vols dir?… Sí, potser sí. Perquè si nosaltres som superflus, ¿Ell què?

– (Calla. Que entra.)

IV

“Passa, Joan. Mira-te’ls. Són aquests dos. ¿Vols que te’ls tregui?… ¿No?… Sí, tens raó. Fan més gràcia així apinyadots. Noi, ja ho veus. No m’hi cap res més ja. Algun dia hauré de marxar de casa. No et pensis… Si alguna biblioteca els vol, potser sí que els acabaré donant. Llençar-los no. És fetitxisme pur, ja ho sé, però ¿què hi vols anar a fer?…Txèkhov i Turgueniev. No sé, em va fer gràcia la idea. Són dos llibres que m’estimo molt. I mira, la peripècia de la universitat és mig inventada i mig tal qual, i a la canalla aquella, si mai ho llegeixen, potser els sabrà greu, però saben que no hauré exagerat gaire. Són bons nanos i bones nanes, però no entenen res. Han crescut sense tabús, o almenys s’ho pensen. Vull dir que nosaltres sabíem que se’ns amagaven coses, que hi havia un món secret, un tou de coses que estaven pendents de descobrir. La vida era un misteri des del primer moment; per tant, ¿què vols?, buscàvem veus que ens hi endinsessin. I anàvem a missa, i enteníem que l’hòstia consagrada era el cos de Crist. O no, no ho enteníem, però enteníem el joc: que una cosa anava per l’altra. Era un màster sobtat en simbolisme, un curs precoç de sentit metafòric. De sentit subtil. Això, bo o dolent, ja ho hem tingut guanyat. Però aquesta canalla d’ara, ¿què vols? Els amaguen el misteri posant-los les veritats al davant dels ulls. Els ensenyen de petits a dir “penis” i “vagina”, i es queden convençuts que, sabent la veritat, ja no cal saber res més. És la més perversa reinvenció possible del tabú. I són fills d’això, i com que ja ho saben tot, no els interessa entendre res més. Tenen divuit anys i estan convençuts que no els queda res més important per aprendre. Però mira… Ni que sigui un conte, hauran llegit Txèkhov. I quan la vida els derroti, que això són faves comptades, i tard, molt tard potser, però se l’acabaran fotent contra el que sigui, com tothom, doncs mira… Potser la història d’un cretí que es mor perquè ha estornudat al clatell d’un generalot acabarà dient-los alguna cosa. Amb Turgueniev, no m’hi atreveixo; a aquest ja trobo que hi han d’arribar solets… Buh, quin rotllo que t’estic clavant… Sort que això no ho he posat al conte, que si no, no me’l voldrien publicar… ¿Què et sembla, Joan, els pot arribar a fer gràcia, a aquests dos, ser els protagonistes d’un conte tan poca-solta?… ¿I el títol què, el deixem tal qual?…”

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 5 febrer 2014 by in General.
%d bloggers like this: