Jane Austen: Poemes

La novel·lista Jane Austen (1775-1817) va deixar tretze poemes solts, i aquí hi recullo un primer intent de versionar-los en català. Són versions en procés, que caldrà anar repolint, però que m’ha semblat que ja podien ser compartides. Són poemes de circumstàncies, sovint anecdòtics, però que solen combinar enginy i talent, destresa mètrica i sentit de l’humor, seny i sensibilitat, agudesa i pietat. A veure si us agraden.

Feliç treballador

 

Feliç treballador, guarnit amb roba de diumenge!

Capeta, armilla i mitja ben sargida que no penja,

amb el barret posat, cap a l’església s’encamina;

sovint, ben ufanós, baixa l’ullada amb què examina

la rosa de cent fulles, generosa, que llu al trau

i li regala el nas, i s’hi complau.

No enveja els rics de Londres més alegres per l’aspecte.

S’asseu als rengles de l’església i ret tot el respecte

i la solemnitat que el lloc mereix,

i els salms que menys comprèn són els que més gaudeix,

i rendreça el sermó amb una amortida capcinada,

i desperta joiós quan la rebuda s’acomiada.

 

 

Tinc mal de cap

 

“Tinc mal de cap”, patia

la senyora Beckford.

Al seu Doctor temia:

“Oh!, no hi ha res prou fort?”

 

El seu Doctor, temible,

era el doctor Newnham:

“Per ‘quest mal tan sensible,

ah!, què pot fer, Madame?”

 

La Beckford diu: “Suposi,

si no hi veu perills grans,

que em purgui amb doble dosi

dels meus calomelans.”

 

“Encomiable Noció”,

el bon Newnham va dir:

“Doncs prengui’s la poció,

i guardi-me’n per mi.”

 

 

Miss Lloyd ha enviat tot just ara a Miss Green

 

Miss Lloyd ha enviat tot just ara a Miss Green,

i a la caixa la cosa s’hi veu just obrint,

cert nombre de iardes de gasa ennegrida

que caldria que fos, d’immediat, confegida:

Miss Lloyd ha d’anar, tal com cal, endolada

per la mort d’un parent, una pèrdua estimada…

Miss Lloyd ara espera que arribi el permís

pels planys i pels plors, perquè el dol s’acomplís

just abans del final de setmana i fos lliure…

Molt millor que el parlar hi ha l’escriure.

 

 

Panegíric en broma sobre una jove amiga

 

En vers comptat, hauré esbossat

l’encís de la dolça Anna:

que té una ment incontinent

com una gran sabana.

 

Té en abundor imaginació:

si un llac Ontario aïlles,

pot fer en circuits ben remedits

més de cinc-centes milles.

 

Del bo i del fals, té enginy amb salts

d’un Niàgara viu;

va esparverant els visitants

que escolten el que els diu.

 

També té un seny –sonor, ferreny–

com l’arboç transatlàntic:

dispensa ajut, ombra i salut

a qui ofreni el seu càntic.

 

Pel que té en ment no és suficient

ni Amèrica: si gasta

tots els encants del país gran,

per fer símils no hi basta.

 

Oh, jo, ¿com puc traçar amb bon lluc

el seu retrat? Debades:

¿com dir el seu front, o el traç profond

de les virtuts lloades?

 

Un món que està per desplegar,

o un llenguatge latent

que trobi el so i com dar ressò

al seu encís present.

 

 

Estimat Frank, estigues ben cofoi

 

Estimat Frank, estigues ben cofoi

que la Mary està bé: i amb un noi,

nascut amb poques penes per la mare,

no com la Mary Jane, si se’ls compara.

Que creixi benaurat sense temor,

i rebi dels seus pares tot l’amor!…

Art i natura el dotaran ben franc,

que du el teu nom i du la teva sang,

i en ell, i en tot, nosaltres, ja em pots creure,

un Francis William nou hi podrem veure!­…

Heretarà els teus dies de petit,

caliu sense insolències d’esperit;

no hi trobarem cap falta ni recança

que pugui fer estantissa la semblança.

I et reviurà els pecats de nurseria

atalaiant-hi endins amb gosadia,

amb el seu rínxol curt que treu el nas,

i diu “Qui ho sap, si ha vingut per quedà’s.”–

No tem perills, i repta a cada mal

(l’amenacen sovint, no en fa cabal),

però l’ànima l’hi inquieta un sol terror:

li cal trobar el control d’algun motor

o algun conjunt sublim per amortir

els brams tremends del ruc que té un veí.

Que igual als seus errors de la infantesa

es faci una serena maduresa!

Mots insolents i brusca intemperància

dels temps rebecs de la primera infància,

d’adult, i com son pare, tot pensat,

el mostraran atent, considerat:

amb tot de gentilesa repartida,

irat tan sols si no en surt cap ferida.

Amb els antics combats que enfrontarà,

com féu son pare, també ell, haurà

d’il·luminar els deserts honestament

i de perfeccionar-se constantment.

Que neix amb un pecat original:

ben beneït, i conscient del que val.

I pel que fa a nosaltres, sí, estem molt bé,

i en prosa no afectada ja t’ho explicaré…

Amb ploma, la Cassandra et pintarà on estem,

i les comoditats que finalment tindrem

a la casa de Chawton. Ara ja hi tenim

un munt de coses bones, i és que així ho sentim,

i estem ben convençudes que, tot acabat,

totes les altres cases haurem superat:

les construïdes i les reformades,

d’habitacions concises o de les folgades.

Ens trobareu ben acollents per l’any que ve,

amb en Charles i la Fanny ben a prop, potser:

per ara, el que ens delecta tot sovint

és disfrutar-ne, quan hi van venint.

  

Oda a la pietat

 

1

 

Sempre cavil·lant, m’agrada caminar

per Myrtle Grove, per les senderes de l’honor,

quan raigs de lluna blanca es volen reposar

damunt la decepció d’amor.

El rossinyol, parat on l’esbarzer s’aireja,

canta amb melancolia i amb un dolç candor,

i el tord amb la coloma xerroteja.

 

2

 

Mig batent damunt el pas de la murada,

fent renou, s’abat el silenciós corrent…

la lluna va emergint d’enmig la nuvolada

i, a Myrtle Grove, hi clava un raig lluent.

Ah! Quina escena encantadora que apareix:

corral, rafal, coval… i la capella que envelleix,

i el tros alçat de l’abadia, que es conserva

tapat per pins antics, mentre son cap llangueix

i, gairebé invisible, s’acota i observa.

 

 

D’un molt miserable Ministre irritant

 

D’un molt miserable Ministre irritant,

n’és víctima un noble i galant comandant.

Per prest, i amb vigor, pel seu èxit, li espera

condemna a encaixar reprimenda severa!

Per als seus enemics, un destí equivalent,

podria voler-los, i igual sofriment,

per tanta injustícia. Però no, no pot ser:

no es pot fer sofrir… als que mai fan el bé.

 

  

Oh!, mister Best, i que dolent que sou

 

Oh!, mister Best, i que dolent que sou:

el món ho ha de saber aquests dies.

Serà cantat, tan baix comportament,

per mi, poeta d’harmonies.

Hi anàveu cada istiu a Harrowgate

en acabà’s la primavera,

i ara per què us esteu negant, digueu,

a anar-hi enguany d’igual manera?

 

Ara el camí és igual de pla i suau,

i costa el que en pagàveu;

d’acord, no sou més jove, però almenys

esteu prou més fornit que estàveu.

 

I si les aigües us anaven bé,

¿quin sentit té de renunciar-hi?

Potser ja no el viureu un altre istiu,

tot té la mort per corol·lari.

 

Cal que us refeu de salut, mister Best,

el deure vostre així ho disposa;

les vostres píndoles seran en va,

i vans els zels de vostra esposa.

 

Però un altre deure noble bé exigeix

que cap al nord se us encamini:

i és ennoblir-vos més, quan escorteu

la Martha Lloyd amb determini.

 

Li cal el vostre ajut: amb tal mandat

tan distingit, ella us honora.

Que ella us adori us fa sobresortir,

que és ella a qui tothom adora.

 

Porteu-l’hi, i celebreu la vostra sort,

perquè tindreu la seva confiança.

Pols i calor s’esvairan, perquè

conversa amb dolça delectança.

 

Farà que el carruatge us sembli quiet,

que se us escurci la durada;

serà com fer a tota velocitat

un volt fins a la cantonada.

 

Si a la senyora Morton la lliureu,

aquest disgust… l’oblidaria,

i amb elegància i promptitud

un vers de lloa us escriuria.

 

Però si insistiu que no voldreu anar-hi,

sense repòs, seré el vostre turment,

estalonant-vos amb cançons reprovatòries.

Oh!, mister Best… Sou tan dolent!

 

 

 

Ja arriben!, ja han passat volant per Thanet

 

Ja arriben!, ja han passat volant per Thanet

la parella encantadora, de costat;

que estan guanyant terreny, i al Richard Kennet

i els pares de la núvia han avançat!

 

Canterbury, ja hi corren i el travessen,

i tot seguit ja són a Stamford-bridge;

a la vila de Chilham, més s’hi apressen,

i enfilen el turó passant pel mig.

 

I en baixen atansant-se’ns i fent via,

ara arriben al parc i ara el voregen…

Xo! Que tant de soroll esfereïa

les vaques calmes que ara galopegen!

 

Correu, germans, cap a la portalada!

Deixeu-la ben oberta, i a pleret!

Que no fem tard ni sembli una badada,

per rebre bé a la núvia del tiet!

 

Ja és a tocar de casa el seu carruatge:

“Ja hi són! Ja hi són!” I ara s’hi aturarà.

“Com esteu, tiet Francis? I el viatge?

I la vostra estimada, com està?”

 

 

  

Aquesta bosseta

 

Aquesta bosseta, espero que provi

que és feta amb profit, i no en va—

si mai ve aquell dia que et falti una agulla,

veuràs quin servei que et farà.

I com que resulta que haurem d’allunyar-nos,

tindrà una missió diferent:

farà, quan la miris, quan vegis la Bossa,

la nostra amistat ben present.

 

  

A la memòria de la Sra. Lefroy, que va morir un 16 de desembre– El meu aniversari

 

Torna el dia, de nou, del meu aniversari;

la mescla d’emocions que incita el pensament!

Amiga meva, fa quatre anys que vas anar-hi,

allà on ja no et veiem definitivament.

 

Celebro el dia que em va dar la vida entera,

i llum, i l’esperança, també és el portador

de l’hora que va ser la teva hora darrera.

Oh, fibló amarg d’aquest record torturador!

 

Àngel! No puc lloar-te més, i el mot explora

com dir els teus dots, la ment, i la serenitat;

la solidesa, la gràcia captivadora…

Amiga, tu, que has embellit la humanitat!

 

En morir Johnson, Hamilton va proposar-se:

“Busquem-li un substitut… Ah!, el pla serà en va;

mort Johnson, cap segona opció pot esperar-se,

cap home igual ni que ens el pugui recordar.”

 

Tu, per nosaltres, ets de mena inigualable,

i inigualable tu, com ell, l’home important.

És buscar en va, i una vacant irreemplaçable,

que mai no trobarem de nou ningú semblant.

 

Vine, Imaginació, poder que ens habilita

(freda, severa, abatuda esperança et sé!),

beneeix-nos aquesta estona tan petita,

deixa-me-la esguardar, ella, tal com va ser.

 

I aquí la veig, amb tots els somriure benignes,

les mirades d’amor a punt, l’accent suau.

La seva veu, la seva cara mig divines!

L’expressió, l’harmonia, la mateixa pau.

 

Paro l’orella, i no, no sonen sols el geni,

l’ànima tendra, el seu bon gust, i el seny, i a més

la calidesa autèntica que tot ho treni

amb la ment pura que corona tot el que és.

 

I parla amb eloqüència, amb el do de la parla,

un do tan rar i encantador!… Mai ha volgut,

per encobrir els errors ni el vici, malusar-la.

Raona i enraona: des de la virtut.

 

Ella té una energia d’ànima sincera.

Té un esperit cristià incapaç de fingir,

que dona llum, salut, comfort, ànims, que espera

tan sols que algú gaudeixi o no hagi de patir.

 

Puc destacar-la més tanta bondat?… Jo sí;

de ben petita, vaig comptar amb el seu favor,

i això val més… Ah, la visió es vol esvanir:

deixeu-me’l veure encara el seu somrís d’amor.

 

Passa i se’n va… Ja no ens veurem al cementiri.

El truc de la imaginació és fugaç i obscur.

Oh, si tingués l’alegria igual que t’inspiri,

que et trobi, àngel, a la llar del teu futur!

 

Feliç em sentiria compartint destí,

feliç traçant-te en un presagi i la bellesa

que té la data que ens connecta a tu i a mi.

Raó, acontentament… Disculpa’m la feblesa.

 

 

Quan caus sobre el llit

 

Quan caus sobre el llit
amb el cap rebotit,
sense alè pel pensar ni el descans,
que xics que ara et són
els problemes del món,
que petits el dilemes més grans!

Que xics i banals
són la polca o el vals
d’una festa de festejadors!
Que poc fa patir
el que en pugui sortir,
d’aquells cors i aquell vol capriciós.

Que poc fa gruar
el que hi puguin sopar
si ve el temps en què esclaten els horts!
Que xics els neguits
pels xups-xups i els rostits,
tant si hi mengen captaires com Lords.

Que Pochs ni Campans,
ni Batalls ressonants
no captiven la teva atenció!…
Que es casi en Casino
o embarqui en Marino,
no res no et fa goig, ni et fa por.

El mal que et constreny
t’ha fet perdre el bon seny…
Tu ja ho saps: no hi ha temes inics!
Amb salut i alegria,
tindràs l’ànima al dia
i les forces per fer-te amb amics.

 

 

Les carreres de Winchester

 

Les carreres de Winchester, diu, s’iniciaren:

i la gent –bona gent– s’oblidà del Patró

i passà que, a Sant Swithin, no s’hi encomanaren,

i que el Bisbe els déu vènia, però amb poca intenció.

 

Malgrat tot, les carreres fixaren terminis,

i la gent hi acudí, que el bon temps fou llampant,

tot de Lords i de Ladies, amb sedes i erminis…

I ningú va preveure un futur alarmant.

 

Mes així que el vell Sant conegué què s’hi feia,

amb gran doll, son santuari i palau, submergí-ho

tot en ruïnes (que és tal com és ara). Que deia,

adreçant-se als presents, i marxant, ben altiu:

 

“Oh! Parròquia rebel! Els que Venta ultratjàreu!…

Us penseu que amb l’enterro ja arriba la fi,

però jo soc immortal! Sols, us esclavitzàreu

pel pecat i pel vici. Sofriu!”, els va dir:

 

“Tals carreres i festes, passió dissoluta

que farà que es deturpi la plana al voltant.

Aneu fent!… Maleeixo aquell que ara disfruta!

Que tindreu de part meva una pluja incessant!

 

No podeu no saber que, el juliol, soc qui el guia,

i des d’ara alçaré mes potents potestats:

les carreres, mil cops, canvieu-les de dia…

Maleït sia Venta amb juliols enaiguats!”