Barcelona com a impotència

Vaig publicar aquesta ressenya a la revista Metròpolis, però duplico aquí la versió completa de l’article, que vaig haver de retallar perquè excedia l’espai disponible, i que ja no és accessible en línia al web municipal. Vet aquí:

GUILLAMON, J. (2001; 2019) La ciutat interrompuda./El gran novel·loide sobre Barcelona. Barcelona: Llibres Anagrama, 2019, 507 p.

L’any 2011, l’Ajuntament de Barcelona exigeix a un director de teatre canadenc que retiri un dels intèrprets (un cantant-actor) de l’obra que havia d’estrenar-se al Grec (era una estrena mundial), per motius no artístics. El director de teatre s’hi nega, i retira l’obra. Sí: la mateixa Barcelona que el febrer de 2003 havia enviat al món una imatge progressista, de respecte als principis fonamentals, amb la manifestació contra la guerra de l’Iraq, llavors (la dècada següent), es desentenia de les bases progressistes d’un sistema penitenciari democràtic i negava, a un exconvicte, el dret a la reinserció. I censurava (censurava, sí) una obra de teatre.

La resposta a aquesta decisió, des dels sectors culturals barcelonins (“gestors” i “activistes”), va ser l’aprovació entusiasta o el silenci. En altres ciutats europees, els responsables teatrals declaraven: “¿Qui som nosaltres per censurar un projecte artístic? […] Nosaltres hem informat que ell hi surt. Sabent-ho, els espectadors, si no el volen veure, no venen. És molt senzill.” Però a Barcelona no. I, al cap d’uns dies, esclata el 15-M. I, al cap d’un any, centenars de milers de manifestants reclamen la independència de Catalunya. Etcètera. Aturo aquí aquesta meva nota mental, introductòria.

Julià Guillamon, el 2019, parlant en general, sobre Barcelona i la cultura, es qüestiona: “Potser el debat es desenvolupa entre gestors i activistes i els creadors no hi tenen res a dir, o uns i altres consideren que no hi tenen a res a dir, o senzillament no pensen que existeixin.” I afegeix: “Potser, senzillament, la literatura ja no forma part del debat.”

Sobre Barcelona, no hi ha cap llibre comparable a La ciutat interrompuda (2001). Ni per qualitat, ni per esforç intel·lectual, ni per ambició: ni, sobretot, per la capacitat de posar damunt la taula una profusió tan generosa d’informació avaluada. Guillamon (1962) és, com a escriptor, un narrador insòlit, tot i que sol mostrar-se més sovint com un fi periodista d’apunts o com a crític literari o, en casos com el d’aquest llibre, com un recercador cultural tenaç, que combina curiositat i preferències.

La ciutat interrompuda va aparèixer el 2001 amb una coberta d’Enric Jardí: era un plànol fictici de l’Eixample, amb parades de metro que es deien Bikini o Zeleste, o amb un pàrquing Makoki. I el llibre tenia un subtítol: “De la contracultura a la Barcelona postolímpica”. I prometia un viatge: “De la ciutat torturada dels anys 70 a la ciutat divertida de la postmodernitat, a la ciutat turística. Una crònica de la transformació de Barcelona a través de la literatura”. I no, no tot hi era literatura, perquè s’hi trenava música, cinema, televisió, còmic, disseny, arquitectura. I no, no hi era tota la literatura, sinó aquella que, a criteri de Guillamon, referenciava una contraimatge de la ciutat. I, tot plegat, sí, s’articulava amb idees dels millors assagistes internacionals que havien planat sobre les tres últimes dècades del segle XX. Em suma: un llibre molt sòlid. Molt valuós.

La ciutat interrompuda contenia dues tesis: l’existència d’un desencontre entre la ciutat del poder i la ciutat dels escriptors (que preferien una Barcelona bruta, conflictiva i dotada de memòria), i la constatació de la infertilitat cultural tant de les posicions col·lectivistes doctrinals (nacionalistes, marxistes) com de l’individualisme de masses neoliberal. En aquesta edició nova de 2019, a més, el volum incorpora un segon llibre, nou. És El gran novel·loide sobre Barcelona, que recorre, amb esperit de sumari, nombroses traces literàries (i culturals) de les dues primeres dècades del segle XXI; en fi, aquelles que Guillamon coneix i que ha considerat simptomàtiques d’aquesta relació difícil dels creadors amb la ciutat.

Així doncs, repassa temes i pretextos narratius, i els connecta en una línia de punts solts, per intentar compondre el ‘paisatge’ que aquest material, agregadament, suscita. Com a mètode, més d’anàlisi de continguts que no hermenèutic, ofereix guanys de comprensió, però frega sovint un cert esquematisme, i s’hi sol subratllar més allò explicitable que no allò latent, i s’hi desatén la qualitat de la formulació artística de les obres citades en favor del seu relleu sociocultural. I això és així, també, entenguem-ho i celebrem-ho, perquè aquests dos-llibres-en-un (La ciutat interrompuda i El gran novel·loide sobre Barcelona) emanen, penso, d’un alè polític: mig humanístic, mig llibertari.

Guillamon constata, en la literatura sobre Barcelona, una resistència crítica. I una impotència. Perquè aquesta resistència literària es limita a documentar gestos insuficients. Derrotes, diu ell. O ferides llepades, potser: des del candor adolescent, o des del cinisme de veus isolades, i inarticulables, per covardia o per falta de poder. Guillamon cita, amb gest lapidari, paraules de Marina Garcés: “No sé fins a quin punt hem lluitat realment. Tampoc sé fins a quin punt hem perdut del tot. Sí que sé que les idees i les formes de vida en què crec no triomfen, però tampoc no estan vençudes.” Amb paraules pròpies, ara sí, Guillamon conclou: “els escriptors se senten estrangers a Barcelona.”

Hi ha hagut, sí, i se sosté precàriament (en contra d’estratègies d’assetjament moral constantment renovat), una lluita per “idees” i “formes de vida” més lliures… I alguns escriptors hi han participat escrivint. I Guillamon n’ha fet categoria, i un mapa raonat; valor.

Estirant el fil que el llibre deixa a l’aire, la pregunta per a la propera dècada podria ser aquesta: ¿els “activistes” i “gestors” que defensen, diuen, aquestes “idees” i “formes de vida” alliberadores, validaran la interlocució de la literatura crítica i en defensaran la llibertat radical, o des d’un neointegrisme de baixa intensitat –paral·lel al religiós, o al mercadista– la mantindran subsidiària, tematitzada i censurable?

En fi: ¿Barcelona continuarà sent, literàriament, i artísticament, una impotència?

Esteve Miralles