Contra Martí Sales: Notes antisarcolàctiques de poesia amorosa

El meu problema amb Martí Sales, em sembla, és que no me’l crec. M’explico: com més coses de Martí Sales llegeixo, més inconsistent i ridícula se m’apareix aquesta imatge del marginal emergent, o de l’outsider aspirant. I ara arriba Aliment (2021), i evidentment m’adono que aquesta comèdia s’ha d’acabar. Si Sales és un dels autors més sòlids i més centrals –més vertebradors– de la literatura catalana actual, es diu, i en paus. I s’ha de dir, sí, perquè qui li vingui al darrere ha de saber que estarà escrivint després de Martí Sales.

Aliment és un fals diccionari, i se suma a les temptatives recents que, en aquest subgènere, han emprès altres figures actuals de la guerra de la paraula contra la dissolució cultural, com Miquel Àngel Llauger (A d’armari, 2019) o Vicenç Pagès Jordà (Memòria vintage, 2020). És una estratègia estructuradora mandrosa, però permet una mena de calma editorial, imagino, a l’hora d’enfrontar-se a l’estranyesa. Tots ho sabem: no hi ha res més excèntric que la convenció, ni res més embrutidor que la repetició inanimada. I tots ho sabem: l’única cosa necessària, literàriament parlant, són les provatures. Etcètera (vull dir, no hi perdem el temps).

Aliment és una novel·la del segle XXI. ¿Per què no?… Conté un temps en canvi. Conté un protagonista que es transforma. Conté un procés de regeneració de la mirada sobre el món. Narrar, per mi, és això. Però el gènere del llibre, evidentment, m’importa un rave.

Mentre llegia, sense pensar (sense aspirar a un discurs connex), he anat apuntant coses, notes. Aquestes:

1. Tot comença amb Sant Esteve (evidentment!) i amb l’arròs a la cassola. Anem bé.
2. Bé, tot comença amb Victor Victoria. (L’altre dia, en una sèrie de tiros, un personatge deia que Pretty Woman era un clàssic. No ho és; Victor Victoria, sí. I des de l’estrena.)
3. Martí Sales domina l’art de la frase: però excel·leix en l’art del paràgraf. T’acull, se t’arrapa, t’eleva, et deixa suspès a l’aire, et recull, t’acull de nou i et torna –a peu de terra– per tu mateix. És l’art del paràgraf com a saute d’un pas à deux.
4. Amor i cuina. És un vincle: i és el vincle originari de les nostres vides (‘agafar-se al pit’, és un senyor verb), i amb els nostros gossos i periquitos. Però és també un llenguatge, un codi no verbal efectiu, fet de semàntica relacional i fet, sobretot, d’una pragmàtica subtilíssima. A mi, dir un “t’estimo” entre setmana, o fora d’una data assenyalada, encara em sembla una frivolitat, un calc de sèrie americana dels setanta (com una cita sortida de Con ocho basta, per exemple). Però tenir a punt la verdura al vapor, i haver-hi afegit una mica de gírgola fregideta amb pernil, sé què vol dir. I trobo que el que ve després de “M’agradaria que sabessis que…” es fa molt més certificable i viu quan estan a punt els tàpers de crema de carbassa o de truita d’espàrrecs. És la meva cultura afectiva. Els sentiments són culturals. Venen (i van) cuinats.
5. Hi torno: l’estructura de diccionari alfabètic, literàriament, és una forma mandrosa, i evidentment una falta d’imaginació estructural. (És com conformar un text repetint els cercles infernals de Dante, o dels planetes del Sistema Solar, o què sé jo.) Tot amb tot, serveix per arrencar i per engiponar un llibre quan una estructura no hi fotrà més que nosa. Al calaix dels mitjons, hi van els mitjons (i els anells amagats, i les reserves de condons, i els taps de les orelles, per exemple); etcètera. Però, per estendre roba, no cal més que fil d’estendre i agulles d’estendre, i no s’hi imposa més ordre que el de les neurosis que ens tenallin. En fi: que hi ha llibres-calaixera i llibre de roba estesa. Aquí, a Aliment, hi ha roba estesa.
6. L’escriptura per aspersió. O la diversificació màxima de les estratègies de reg: manguera, regadora, raig sota l’aixeta, galleda, pot de cuina, semiimmersió a la pica, sota la pluja, per micció calenta, per inundació, rierada, diluvi.
7. Atipar-se de menjar bo és un plaer triplicat.
8. Els cóvers musicals. I la cuina, que és una història de cóvers. I les cançons versionades, són cançons rescalfades, recuinades. (“I l’escarola que no es menja ningú.”)
9. L’autobiografia són els altres. O: una autobiografia són reflexos de miralls. Alienacions. Pots aturar-te en el reflex o en el mirall. Explicar el mirall. L’altre. Els altres (que tries). Tu.
10. Hi ha llibres disruptius que els escriuen autors disruptius, i que són un encefalograma de la disrupció. I hi ha llibres disruptius (diguem-ne, del tipus B) que els escriuen falsos disruptius, i que són, malgrat la disrupció que contenen i que els defineix, i que els arma, una aspiració a l’ordre. Són “idees d’ordre”, que diria Stevens. Intents ambiciosos de representació (endreçada, però no esquemàtica) de l’univers. Tipus B.
11. “Si l’objectiu és corroborar-se, malament rai.”
12. “¿Per què no fem una literatura sense comportes […]?”
13. De les Fórmules magistrals (1997), de Narcís Comadira, fins a Aliment, hi ha un camí. No és un camí endavant, ni ascendent. Però té un sentit, perquè ni el món ni el món cultural català no han avançat, ni s’han elevat. A Fórmules magistrals, hi ha una operació literària de dignificació de l’esperit de la matèria, de la inseparabilitat entre la recepta i la llebre, per dir-ho barroerament així. L’operació d’Aliment no és tan diferent. D’alguna manera, parteix de més enrere; és a dir, no d’un món fet que cal explicar de nou (com Comadira en l’estela de Pla), sinó d’una explicació d’un món que torna a estar per fer. Que ha de tornar a ser vist: fet conscient en l’ull de qui el veu, vull dir. En dues generacions, o menys, la dissolució del món. La pèrdua del sentit de la història, de la humanitat com a camí compartit. (Com si el fet que tots mengem patates no tingui a veure amb res, com si no ens agermanés, com si…) El mèrit del Comadira gastronòmic –que Adrià o Roca reconeixen com a mestratge– és de primeríssim nivell. El mèrit de Sales ratlla l’heroisme antropològic del foc d’avís, sota d’un xàfec, encès al damunt d’una torre alta. Dos escriptors útils. Patrimoni.
14. La primavera m’ha agafat fent la convalescència d’una cirurgia menor, que ha decidit ser més quirúrgica que menor. I m’ha agafat de baixa, i amb temps. No un temps lúcid i aprofitable, extens, però amb estones per anar llegint. Llegint Aliment. Mmm… Aviso: aneu-vos-en a la merda tots els que celebreu l’art com a forma de consol i guariment, o com a atenuador de la injustícia dels criminals mals governants de la nostra salut. (Molt a la merda, eh.) Però el cert és que Aliment encaixa amb la retòrica de la convalescència de cos lassat, de confusions i de cap espès. Capítols breus. Autònoms. I l’oportunitat de lligar les peces de manera vaporosa, vagarosa, i no amb la precisió d’encaixos i continuïtats. La lectura d’aquest llibre funciona una mica així, i la meva sospita de lector és que l’escriptura no deu haver anat per termes diferents. ¿Un llibre de convalescència, d’un autor convalescent?… ¿De quina malaltia? (Sé quina, esclar.)
15. La nostàlgia “d’allò que no has viscut” té, almenys, dues variants. No ho has viscut perquè no hi eres, en aquell moment del passat. O: no ho has viscut, perquè hi eres, però “allò” no ha esdevingut una oportunitat vivible. És a dir, que ho havies previst (previscut), però no.
16. Enric Casasses, per exemple. Com a poeta i com a personatge, en els seus lectors, conjura aquestes dues nostàlgies, em sembla. No sembla estrany que Martí Sales –que deu ser el seu millor lector, i potser deixeble– el citi on ho fa. Com ho fa. Dec voler dir això: Casasses és una singularitat, i una singularitat no es replica. És lleig fer-ho. Sales no és un epígon de ningú. Ni de Casasses, ni del Sagarra que celebra al llibre, ni del Ferraté que ha estudiat, ni etcètera. Sales no segueix la tradició; és la tradició, assumida, l’encarna (com Casasses). Per això fa coses noves que ens semblen conegudes. O… M’embolico. Desbarro. Dec voler dir: Aliment existeix perquè Martí Sales ja és un escriptor fet. I és un llibre d’escriptor que s’escriu. Però que ja no s’escriu per ser escriptor.
17. Sopa, farigola. Baf. Dit: “una premonició umbilical”.
18. Entomo el sol d’abril, foc lent, mentre llegeixo el poema de la matança. (Al llibre, hi ha contes, apunts, pàgines viscudes, pàgines que semblen viscudes, transposicions, prosa retallada… i poemes. I sí, hi ha el Sales poeta, i el Sales que rumia sobre poesia.) Mentre llegeixo, la senyora – que no sap què llegeixo– em ve a veure amb un tall de fuet: dels que m’agraden, tres o quatre dits de llarg. Hi ha moments que.
19. (Gent!: no són trossos… Són llesques. Són talls.)
20. Terra fèrtil. Recer. I possibilitat. O: “on no hi ha sang/ no s’hi fan botifarres”.
21. “– Que s’escampi.”
22. (¿No hi ha res interessant en la literatura catalana actual en què no hi aleni Manel Ollé? Ves que no hagi equipat, poc o molt, ell tot sol, tota una generació.)
23. És molt difícil –si no és que l’únic que vols és corroborar-te, sí– escriure poesia. Segui escrivint poesia. Perquè és molt difícil posar-se a punt davant d’un lector que cal haver posat a punt perquè et llegeixi. I cada vegada. Especulo: els lectors arriben freds i desubicats als versos bons, i els versos moren, se’ls moren a les mans, es fan irrellevants. El lector ha de fer el camí, sí. Però el poeta pot ajudar-hi. Què sé jo… Cornudella ha fabricat una nouvelle disfressada d’edició filològica per fer-nos llegir els seus últims versos (Tot Abulcàssim, 2019). I Llavina s’empesca una carta en forma de roman medieval, abans de posar-nos un sonet o una balada al davant dels ulls (L’anell, 2021). Martí Sales, Aliment. Un llibre per un poema.
24. Dec voler dir: per amor. Tot. Per un poema d’amor. Per l’amor del poema d’amor. (Posar-se ell –posar-nos– a punt.)

I fins aquí. Remato aquesta entrada amb un fragment del dibuix de David Curto per al llibre. (Aliment inclou dibuixos originals per a cada lletra del diccionari. Un bon catàleg d’il·lustradors, eh.) Curto hi retrata –si la memòria no m’enganya– la postura corporal exacta de Sales. Deu ser l’esquena més dreta de la literatura catalana actual. El cos més determinat, potser. Dec voler dir: de ballarí que ens fa ballar.

Au. Que ens bombin.

(Ah… La literatura antisarcolàctica: ¿caçar sense agarrotar? ¿Emparaular sense agarrotar la vida emparaulada?…)