Fora de context

[Originalment, aquest text i el poema-collage que l’acompanya van ser publicats al volum d’homenatge a Josep M. Benet i Jornet, que va aparèixer de la mà de Punctum, amb el títol jmbij70, l’any 2010.]

 

“Nie ist das Gesprochene und in

keiner Sprache das Gesagte.”

Martin Heidegger

 

Érem a un museu pijo de Madrid; visitàvem una exposició antològica –regional– de pintura. Aquell subjecte i jo ens aturàvem –poca estona– davant d’un quadre, i deliberàvem: “Aquest no ho té.” I davant d’un altre: “Aquest tampoc. És bonic, molt, però no.” I encara: “Aquest sí, però no. Sí però no. Una mica sí.”

Teoria personal: qui vulgui conèixer, mínimament d’aprop, el subjecte identificat com a P hi ha de parlar ca-mi-nant (P sil·labeja, quan vol fer un subratllat).

Caminar una ciutat de nit a l’estiu, o una muntanya volcànica d’hivern. O com a alternativa: compartir un desplaçament en cotxe o tren, si el viatge és prou llarg (almenys un Barcelona-Salt) i la velocitat prou alta. Parlar i caminar; moure’s.

Aquest subjecte necessita moviment. Té ànsia d’acció. És inquiet, és antiquiet; té fòbia al repòs. Efectes fòbics: insatisfacció, ennui, malcontentament educat, monosíl·labs quasi grunys, somriures de conill. S’hi rebel·la.

No vol, no sap estar-se quiet; el repòs no el deixa descansar. I no és, com hi ha casos, per cridar l’atenció, per ser el centre de la festa i imposar l’agenda pròpia als altres. Tampoc no és per una qüestió d’estatus, d’autoimatge de productivitat. No és per por de deixar de ser necessitat. No és per fugir endavant i evadir els problemes que l’encalcen, ni per eludir responsablilitats. No és per misantropia. No (o sí però no; és a dir, no).

Hipòtesi: en el cas d’aquest subjecte, la seva antiquietud desembridada, la seva avidesa de vida, la seva propensió constant al no repòs té una textura existencial, interna, de fonaments no visibles, i que cal baixar a buscar, si és que finalment aquest lloc que se’ns imposa és real, i assumible, i admissible (i no és un mer miratge patològic), al Soterrani.

Avall, endins, espeleològicament endins, a cegues:

 

i

 

“treu-

te l’americana…”

 

la paraula ‘mort’

fora de context

pot voler dir moltes

coses (no som mai

ben bé el que semblem

oi?) has viscut anys

enmig dels remordiments

 

no sé res, de fet

 

són coses que passen

el que s’ha espatllat

s’ha espatllat (quan

estem excitats

tenim tendència a exagerar)

 

 

ii

 

vostè

és un sac de merda

(són coses que passen)

 

no sé res de fet

sac de merda trista

però no, no tan trista

 

la delicadesa

no és el meu fort (s’han

de tenir pebrots)

no en vaig treure res

de fugir

vostè

és un sac de merda

 

(ningú no entén res)

 

 

iii

 

fora de context

‘mort’ pot voler dir

moltes coses fàstic

de mi mateix jocs

 

regles que interessen

a les dues bandes

 

(estàs impacient)

 

 

iv

 

— Sap,

potser sóc un monstre.

No diré que no.

La gent es pensa que un monstre

no és capaç d’entendre que ell

mateix és un monstre.

La gent simplifica

massa.

Jo sé que segurament

sóc un monstre.

M’agrada veure patir la gent. M’agrada

fer patir la gent. Això no és

habitual. Això és lleig.

Això

és

repugnant. Però…

Però també podríem dir

que es tracta d’un joc.

 

 

v

 

cal que ho digui, ho

reconeixeré:

t’envejo (somriure

de conill) són coses

que passen no sé

res estimat sac

de merda no sé

res

per descomptat

baixarem al soterrani

 

 

vi

 

estàs impacient

(descansat per un cantó

i cardat per l’altre)

 

jo visc en un pis

 

no som mai ben bé

el que semblem oi

 

(hòstia hòstia hòstia)

entens el que et dic?

 

“au, anem”

 

 

vii

 

“treu-

te l’americana

i… a partir d’ara

torna’m a parlar

de vostè”

 

(Diu Martin Heidegger:

“Allò que es diu no és,

en cap llengua, allò

que expressen les paraules.”)

 

— Estic inquiet.

— Per què?

— No hi ha soterrani.

— És clar que n’hi ha.

 

Barcelona, entre 19.12.2009 i 14.1.2010

Tots els versos, menys quatre,

són manlleus il·lícits de Soterrani (2006),

de Josep M. Benet i Jornet.