Esteve Miralles, escriptor

Poemes: 'Com si tinguessis temps' (2014). Dietari: 'Retrobar l'ànima' (2013). Novel·la: 'Núvols com' (2001).

La CUP, o la coherència paradoxal (apunts de narratologia)

Una hipòtesi: La CUP, com a narrativa, és una narrativa nova.
Una imatge inicial barata: ¿Què passa quan un davanter centre, sol a l’àrea rival, de cop, s’atura i reflexiona sobre el sentit profund del gol?
Alguns apunts:
1. Sovint, de la CUP, se’n destaca la “coherència”. Aposto que quan la gent diu que els de la CUP són coherents, el que està volent dir és: “La CUP té un pensament profundament paradoxal i, en coherència, amb molta coherència, sempre actua paradoxalment.”
2. Una paradoxa fa compatibles dues idees contràries. Per exemple: que es pot trencar un pacte i el pacte queda renovat. O: que un acord-entre-dos (un pacte) es modifica quan, unilateralment, una de les dues parts se’n desvincula. Etcètera.
3. El que una lògica racionalista (moderna) no admet com a “possible”, una retòrica postmoderna (de sentits acomodaticis) ho fa “explicable”. Per exemple: que un pacte pot canviar per “mutació” interna, per una dinàmica pròpia, cega, innocent, aliena fins i tot a les voluntats de les parts.
4. La CUP ha demostrat poder modular-se de paradoxa en paradoxa: ser alhora un ens antiinstitucional i un grup parlamentari; donar prioritat màxima a la independència i, alhora, supeditar-la a altres prioritats màximes; exigir un procés polític ràpid i, alhora, alentir-lo amb dinàmiques deliberadores lentíssimes; representar 300 mil votants i, alhora, supeditar-se a la veu d’un sofisticadíssim club de debat extraelectoral; etc.
5. Però la CUP és inflexible i inalterable (coherent) pel que fa a no deixar de ser paradoxal: sigui quina sigui la posició que la CUP  adopti ha de poder ser “argumentable”, sí, des de les tesis que contradiuen la posició adoptada. (En qualsevol altre entorn, això abocaria a la institucionalització de l’arbitrarietat; però, a la CUP, almenys en aparença, això els fa sentir feliçment sobreargumentats.)
6. Encara més: qualsevol posició adoptada ha de fonamentar-se en el suport dels seus detractors a l’interior de la CUP. (La CUP no té dues ànimes! Té una ànima paradoxal!… El mite fundacional dels cupaires intensos de base és la preservació d’una autoimatge aspiracional, d’aire sagrat: és la fixació que ells mai no es corrompran, que seran “nets” sempre, que no es “vendran” mai, que no transigiran, que seran sempre coherents, etc. És un mite “purista”, essencialista, adolescent potser, neuròtic potser. I han trobat una solució, una fórmula per mantenir viu el mite: facin el que facin han d’estar, alhora, fent el contrari. D’aquesta manera, sí, es manté la “puresa”: perquè no s’emprèn mai cap renúncia voluntàriament, mai no es renuncia a cap postul·lat per decisió pròpia. Perquè sempre que es decideix A, es defensa, alhora, no A.)
7. Cap llenguatge respectuós amb la referencialitat de les paraules no sap sostenir aquesta retòrica per enlloc: per tant, el que la sosté és un llenguatge lliscant. ¿I el llenguatge lliscant se sosté discursivament?, sí, i tant, i se sosté bé, i tant que sí: perquè és d’una gramaticalitat impecable, i perquè se l’acompanya de pathos. De convicció il·locutiva. Com: amb èmfasi càlid i, simultàniament, alhora, amb una aparença anempàtica, gèlida, de ‘neutralitat’ impertorbable. (En resum: si som càlids, és que no som coactius; si apareixem impertorbables, és que no passa res tan important. Com deia la Pantoja: “Dientes, dientes…”)
8. Subhipòtesi: els portaveus d’aquesta convicció dual s’esforcen molt a confiar, sobretot, en la “sensació” de complexitat (realment: de dificultat) que les seves paradoxes els proporcionen. Sobre una falsa analogia, és clar: com que la veritat és complexa, tot allò que resulta complex (difícil de defensar, volen dir) ha de ser veritat.  O si ho preferiu: si ja portem trenta hores parlant de com posar la rentadora, és que la roba –evidentment– ja deu ser neta.
9. Aquesta retòrica s’autofortifica tota sola, aleshores, perquè com més complexa resulta (és a dir, com més paradoxal i indefensable resulta), més encertada sembla. Vull dir: més “coherent” i irrefutable (els) sembla.
10. Vet aquí, doncs, el Dogmatisme postmodern. O la Coherència paradoxal. O un malbaratament ingent d’intel·ligència desbordada, potser. O una retòrica política nova. ¿I renovadora?… ¿Sí?
[Nota mental: Segurament no és una retòrica nova del tot, però els que la deuen haver aplicat fins ara, devien tenir la precaució de defensar-la en secret. Segurament, per exemple, no és una retòrica tan diferent a la que aplica Pedro Sánchez al seu PSOE, quan explica els seus intents de pacte postelectoral: però el PSOE s’instal·la en la repetició mecànica d’un argumentari paradoxal extremament pobre, mentre que la CUP fa evolucionar el seu discurs paradoxal amb brillantor constant. Sánchez és un lloro autista que es repeteix i repeteix; la CUP, en canvi, és una font de creativitat contínua. Sánchez i Rajoy s’hi escuden, defensivament, en les seves paradoxes, des del cinisme; per a la CUP, en canvi, semblen armes de penetració en la trinxera del debat polític, esgrimides des de l’honestedat. PSOE i PP, amb les paradoxes, trituren les seves incongruències; la CUP, probablement, presa de l’entusiasme parlamentari del convers, s’hi està llançant de cap, tota sola, a la trituradora. L’autoprèssing és el pitjor prèssingCUP.]
[Segona nota mental: Si volguéssim construir una ficció utòpica amb una societat que reproduís els mecanismes de la CUP del 2016, seria ben complicat escapar d’un relat humorístic tòpic de friquis superdotats (que porten els seus talents on no hi fan cap falta, per resoldre problemes que el propi talent, desorientat, ha originat) o d’un relat ofegador, un huis clos angoixant, en què cada pas cap a la sortida s’aturaria en una celebració, paralitzant, de la fi futura de l’empresonament. Resumint molt: o una sitcom de perdedors simpàtics, o la tragèdia d’un segrestat que acabarà descobrint que el segrest l’ha d’haver encarregat, per força, ell mateix.]
[Tercera nota mental: Aquests dies s’ha repetit la faula de “La granota i l’escorpí”, que és precisament una faula paradoxal. “No puc deixar de ser com sóc”, diu l’escorpí, “encara que m’autodestrueixi.” En la seva autopunició, però, al final, no hi ha autoengany. En canvi, en l’episodi parlamentari recent de l’esmena a la totalitat als pressupostos de la Generalitat, la CUP no ha mantingut exactament el final de la faula. En un gir narratiu càndid, s’han mostrat sorpresos que quan no saps nadar, i danyes qui t’hi transporta, et puguis ofegar al riu. Paradoxals, i “honestos”, havien previst que, causant-hi danys, la relació es reforçaria: perquè ells s’hi sentirien més forts!… Semblava lògic. La sorpresa ha estat, per ells, que quan danyes una relació, increïblement, la relació queda danyada.]
[Quarta nota mental: Sí que hi ha uns tipus de relació que, aparentment, no queden danyades quan els seus participants les danyen. Les relacions sadomasoquistes consentides, o les relacions paternofilials abusives, o una narrativitat d’ansietat inesgotable com la de Vaca i pollastre, per exemple, sobre una vaca i un pollastre que són germans: “La mare tingué un pollet; la mare tingué una vaca. El pare està content, i no li importa gens!“]
[Última nota mental: Vaca i pollastre es va emetre a TV3, a Canal 9 i a IB3 fa uns quants anys. I sí, Junts pel Sí també sembla una sèrie de dibuixos animats. Que ningú no s’hi animi més del compte.]
Una imatge final: Al final del debat parlamentari, una diputada de les CUP mira algú. Es posa dos dits, un i un, a les comissures dels llavis. I empeny amunt. Com volent dir: “I a fer bona cara, ara…” Les paradoxes atrapen, subjuguen, vampiritzen. Dominen sense donar ordres explícites. I són laberíntiques. S’hi entra fàcilment; costa molt sortir-ne. És una narrativa potent. Però una mala vida. És preferible, tal com jo ho veig, perdre’s en un descampat inhòspit que en un laberint magnífic.
 Ninus-pimer

“És la meva naturalesa.”

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 10 Juny 2016 by in General.
%d bloggers like this: