Barcelona i la Cultura: amb quatre preguntes!

En un espai perdut de les xarxes socials, virtualment, hi vaig coincidir fa uns dies amb Berta Sureda. L’amfitriona virtual de la trobada va ser la Marisol López (a qui, encara, no conec personalment), acollidora i incisiva alhora. Em sembla que, molt honestament, el debat girava sobre les dificultats d’implantar canvis en el model cultural, municipal, de Barcelona, i les dificultats de fer una mirada a mitjà termini (estratègica) mentre cal, alhora, des de la ‘gestió cultural’ (ai uix), resoldre les urgències.

És a dir: com fer-ho per no deixar que la ‘gestió’ (uix) condicioni, per absència de perspectiva política, la política cultural.

En fi, sortien coses… Que si un pla estratègic participatiu –amb tots els destinataris de subvencions precàries implicats, ai las–; que si una nova llei –en fi, mal karma–; que si… (Bé, és cert: hauria anat molt millor que l’equip de govern disposés d’un programa electoral sense vaguetats, sí.)

Amb voluntat de fer-ho ràpid, Marisol, i de no tornar a molestar amb el tema, em sembla que pot ser molt més senzill. Vet aquí com ho veig: en dos plans, i amb quatre preguntes…

En el primer pla, l’important de debò… Culturalment, una ciutat ha d’estar oberta a deixar que hi passin coses. Una ciutat ha de poder –ha de voler– ser una ciutat.

I en un segon pla (mooolt secundari, sí)… Culturalment, un ajuntament ha d’establir prioritats clares: per fer transparents –i motivades– les seves inversions econòmiques, i l’organització de tots els seus altres recursos.

Per mi, no cal ni un gran pla estratègic, ni una llei nova.

Tan sols fa falta un full de paper (sí: un i prou), i que sigui públic i conegut, i que respongui planerament quatre preguntes. Quatre preguntes sobre què anirà primer, o què serà criteri general, a l’hora de gastar. Aquestes quatre preguntes:

1. ¿És prioritari que Barcelona sigui la capital de la cultura catalana, o és prioritari que sigui un node cultural nord-espanyol i sud-europeu? (O sigui: ¿invertim en producció, o en exhibició?)

2. ¿És prioritari que Barcelona sigui una ciutat de cultura humanística, o una ciutat multiculturalística? (O sigui: ¿són prioritàries les persones d’una en una, o els col·lectius organitzats i visibilitzats?)

3. ¿És prioritari que Barcelona aculli debats de modernitat crítica, o esdeveniments de postmodernitat reveladora? (O sigui: ¿invertim en encontres intel·lectuals, o en fascinacions experiencials?)

4. ¿És prioritària, a Barcelona, la inversió cultural patrimonial, o la despesa en tendències emergents? (O sigui: ¿invertim en solidesa lenta, o en fugacitat enlluernadora?)

Que quedi clar el que penso: Barcelona, com a ciutat, ha de fer possible que tot hi sigui possible, però Barcelona, com a administració cultural (amb recursos assignats), ha d’establir prioritats i executar-les pressupostàriament. Sí: transparentment.

I que quedi clar el que penso: si una administració cultural no és capaç d’optar clarament entre dues prioritats contradictòries, no genera un “model propi”, ni una “marca”!… Senzillament: queda atrapada en una paradoxa. Més senzill: culturalment, emmalalteix.

Amb un full de paper com el que proposo, hi ha rumb cultural per deu anys amb propòsit.

I, en tot cas, amb les preguntes respostes, i sabent clarament a quin joc es voldrà jugar, sabrem si val la pena (o no) perdre-hi més el temps, culturalment parlant (que alguns ja som grans), en aquesta ciutat.