Ada, o el narcisisme solidari (unes notes sobre narratologia)

Una hipòtesi: el narcisisme ens governa. El narcisisme neoliberal ho fa, i porta uns quants anys fent-ho, amb conseqüències socials greus: major hostilitat ambiental, major fragilitat dels febles. Això ha generat una reacció electoral a Espanya: i l’encapçalen formacions que desafien el neoliberalisme, però que no qüestionen el narcisisme. Aposto: la democràcia hi continua perdent. Aposto: el partits narcisistes no són els meus. Aposto: el narcisisme és una narrativa, i està de moda. És molt i molt poderós, per tant.

Aquesta entrada vol ser, encara que no ho sembli, una resposta a una entrada d’Adrià Pujol: aquesta. (Perquè sí, Adrià, enfront de la barbàrie del segle XX, la conquesta intel·lectual va ser el Pluralisme: els sectarismes, vells o nous, són els fabricants de la barbàrie.)

No hi faig entrades de política, en aquest blog. I més aviat penso que el que explicaré aquí és un apunt de narratologia de la realitat. El món, ja ho sabem, és ple de relats i de maneres de viure que tan sols s’entenen com a respostes, com a adequacions, a una autonarració. Els relats personals ajuden a remuntar dificultats, a superar disgustos, a enfocar energies necessàries en un punt. Són, ben sovint, relats benèfics, alliberadors, o guaridors, o de recobrament de l’autoestima, o el que sigui. Però els relats personals, també ben sovint, compliquen les relacions del jo amb la realitat: sobretot, quan l’esforç principal de l’autorelat és la supressió narrativa (moral) de la realitat exterior.

Bé, som on som. Som al punt que la gent viatja pel món amb una càmera incrustada al seu telèfon mòbil, i un pal extensible. I que el primer objectiu del viatge, allà on siguin, és fotografiar-se un mateix. Fins i tot quan ets un líder polític, i visites un ajuntament. Sí: el narcisisme és pandèmic.

El narcisisme és un trastorn, sí, però ha esdevingut també una ideologia. Probablement la força ideològica més poderosa del nostre temps, i sobretot perquè la seva capacitat d’adoptar al·legories simplistes com a motor d’autoconvenciment és ingent: el running, per exemple, entre les darreres. Això és clau: el narcisisme ningú no el defensa, però un munt de gestos l’apliquen. La base ideològica és molt senzilla: a) el que és just per mi no cal que sigui també just per tothom, i b) tot el que em contradiu no existeix o és un atac personal.

Vivim una època simptomàticament molt rica de relats narcisistes. Bàsicament, en tres direccions. La primera és el narcisisme autista, que trobem en els protagonistes de sèries com Monk (2002) o Bones (2005): totes dues es basen en la il·lusió que algú incapaç d’estimar serà un millor cercador de la veritat. I una altra idea, que els experts ens ajudarien a avaluar bé: que la falta d’empatia pot educar-se fins al punt de permetre una vida social (professional, marital) acceptable. Sens dubte, l’emblema gloriós d’aquest corrent és el personatge del doctor Sheldon Cooper, el físic teòric que protagonitza la sèrie The Big Bang Theory (2007). En favor dels seus guionistes, cal dir que aquesta sitcom és honesta, i malgrat el to de comèdia, no deixa mai de mostrar les dificultats i els esforços que genera el narcisisme del personatge en la gent que l’estima.

La segona direcció és la del narcisisme psicopàtic. Desaforadament egòtic; completament desconnectat de les conseqüències del mal que causa. Sovint, també, és clar, fruint del plaer de demostrar-se capaç de fer mal (i “sofrint” la molèstia dels retrets de les víctimes!). En l’àmbit criminal, i també amb la il·lusió de la reeducació factible, no hi ha dubte que Dexter (2006) ha marcat una pauta estesa. Però és interessant veure també la proliferació d’altres relats que aborden el narcisisme psicopàtic des de la comèdia o el drama de personatges. Obertament, i lligat al procés artístic (l’acte creatiu és, sens dubte, una gran coartada per als psicòpates), autobiogràficament, han abordat aquest trastorn González Iñárritu al cine amb Birdman (2014) o Joel Joan a la tele amb El crac (2014). En tots dos casos, hi ha una aproximació conscient al problema psiquiàtric, però alhora hi ha una celebració de l’energia vital, de la singularitat desbordant, que els aporta. És, sens dubte, una estratègia d’autoexculpació dels abusos propis, d’exigència d’acceptació compassiva per part dels altres (les víctimes): una estratègia que, canviant l’art per l’adolescència i la malaltia, és a la base d’altres propostes televisives finançades amb diner públic com Polseres vermelles (2011), d’Albert Espinosa. En aquest sentit, en canvi, és molt diferent l’aproximació al tema que Woody Allen va fer a Blue Jasmine (2013): clarament, una pel·lícula que despullava els mecanismes del trastorn, i s’aturava a mostrar la devastació que provoca.

Afegiria, encara, un últim exemple del narcisisme psicopàtic, amb coartada artística també, però en aquest cas clarament disseccionat, i desnormalitzat: el personatge de Nil a la novel·la Els nois (2014), de Toni Sala. (Sí: tenim relats que normalitzen el narcisisme, i relats que no.)

I, per últim, hi hauria, penso, un narcisisme sociopàtic. També a Els nois, hi trobaríem un exemple preciós, amb el personatge de Miqui, el camioner que necessita modificar les ments de tota la gent que l’envolta perquè el seu món encaixi amb els seus deliris. Fins on hi arriba, amb la paraula; quan no, amb diners, o amb una arma. No és, és clar, un esquema gens diferent del de la macbethiana sèrie House of Cards (2013), per entendre’ns. En aquest cas, l’exercici competent del poder —una mena de professionalitat inevitable— és la gran coartada dels protagonistes. Una ideologia determinista del poder, que diu: a) que el poder és intrínsicament pervers (en fi, parlem-ne: tampoc no és clar que no es puguin posar en tractament tots aquells que ho pensen!), i b) que, com que el poder és pervers, la perversió dels governants no és, per tant, condemnable. Fantàstica pirueta!… No és anecdòtic, penso, en aquesta lògica, que l’arrogant Pablo Iglesias li regalés a l’arrogant Felipe VI uns dvd de Game of Thrones (2011). Necessitava dir-li: “Sóc dels teus.” O: “Manar és abusar, forçar les coses. Ho sé.”

Sens dubte, l’autorelat del fill d’un expresident en una comissió d’investigació parlamentària recent ofereix la retòrica central d’aquest narcisisme. Quan un diputat li va apuntar diàfanament un possible cas de “tràfic d’influències”, o “informació privilegida”, el fill s’allunyava de les paraules (per ell, allò era “col·laborar” amb “amics”) i replicava: “jo tinc una mena de llenguatge diferent”.

En resum: el narcisista sociopàtic és capaç de perdonar-se qualsevol cosa que sigui capaç d’explicar-se amb un “llenguatge diferent”, que els altres han d’aprendre… I això val tant per un comissionista d’influències polítiques, com per un activista veïnal acabat de nomenar tinent d’alcalde, que sigui capaç d’afirmar que contractar la pròpia dona a l’ajuntament és o no és “ètic” en funció dels diners que hi guanyi, que, pobreta, seran “pocs”. (Per cert, molt i molt interessant veure com un fill del 15-M calca un argument clàssic de la Dreta: cal agrair als polítics la seva feina!, perquè ho fan cobrant menys que a la privada. Fantàstic…)

El poder és una de les coartades del narcisisme sociopàtic. Però la rebel·lia n’és una altra. I més, si la rebel·lia apareix amb l’aire de la redempció humanitària. La solidaritat, també: Claire Underwood (el personatge que interpreta Robin Wright a House of Cards), atenció, dirigeix una ong solidària!… Sens dubte, ella instrumentalitza la Solidaritat en favor del Poder. I sé que això és diferent de disfressar l’accés al Poder amb perfum de Solidaritat veïnal. Però si al final se n’obté una coartada per a l’arbitrarietat… És narcisisme solidari.

Hi ha munts d’exemples de relats de rebel·lia narcisista, però el més emblemàtic dels últims anys, per mi, és el del documental Món petit (2013). En l’estela de la retòrica de l’entusiasme pseudonaïve d’Albert Espinosa, Món petit narra el viatge d’un adolescent mimat, egòtic i major d’edat, entre Catalunya i Austràlia. La coartada explícita del protagonista, l’Albert Casals, és la seva discapacitat. Copio: “El documental reflecteix com la seva circumstància personal no li ha impedit fer realitat el seu somni: Viatjar per tot el món. I fer-ho a la seva manera. Sense diners, sense companyia i sense equipatge. Carregat només amb la seva imaginació i el seu coratge.”

La cita de Viquipèdia és inexacta informativament, però reveladora retòricament: retòrica de superació personal, retòrica tòpica de “dream come true”, i retòrica narcisista fins al paroxisme d’aquest “sense companyia” (que és, en part, fals). No en va, la productora del documental es diu Umbilical Produccions. No enganyen.

En fi: l’Albert Casals explica sense manies, i amb orgull, com es colava gratis als transports fent tombar la cadira de rodes (sí, és clar, és un relat amb cadira de rodes!) davant de les il·luses bones persones que, veient la situació, s’oblidaven de demanar-li el bitllet i l’ajudaven a aixecar-se. Arreu del món!: arreu del món hi ha gent bona de qui es pot abusar sense conseqüències, era la conclusió entusiasta, i feliç, del protagonista.

Però l’interessant és que Casals no es limita a explicar com va (ell) pel món, sinó que ho defensa i ho construeix, discursivament, com a filosofia de vida!… Com a ideologia rebel. En resum: fer el que vols, quan vols, com vols. I aquesta filosofia no la qüestiona mai!… I ara!… Ni tan sols quan és a punt de morir, i la seva acompanyant (no goso dir “companya”) el porta a un hospital asiàtic, on el personal sanitari li salva la vida… Res no canvia per ell! És incapaç d’adonar-se que si tothom fes com ell (el que vol, quan vol, com vol), no hi hauria horaris de treball ni metges als hospitals quan fan falta, ni persones que haguessin deixat el que feien per dur-lo a l’hospital, ni uns pares amb ingressos que li enviarien diners on fos si calgués tornar-lo a casa… Casals té una merda de filosofia de vida, és ben clar: però és “alliberadora”, i a ell li funciona!… I no se n’avergonyeix. Perquè té una coartada boníssima! I tot el que el contradiu… no existeix.

Ada Colau ha estat una activista eficaç. S’ha oblidat d’explicar, ben sovint, que el seu activisme era remunerat amb diner públic. Però ha fet una bona feina. Quan va defensar la dació en pagament, em va semblar justa. Quan va defensar els escraches, en canvi, ja em va semblar narcisista: és a dir, massa convençuda de saber qui eren els “dolents” i què es mereixien (ells, i les seves famílies, és clar). Defensa els escraches i, alhora, quan fa discursos, condemna el poder autoritari vertical. Sembla una doble moral, no? O la intimidació és horitzontal?

Ara, la coalició de l’alcaldessa de Barcelona ha contractat, a sou, el marit de l’alcaldessa. La justificació és brutal: “Las tareas que viene desempeñando Adrià [Alemany] requieren dedicación exclusiva, por ello Bcomú le ha propuesto pasar a trabajar de forma remunerada”, diu l’alcaldessa. Per entendre’ns, es podria traduir així: “Com que tenim molts paraigües, hem decidit que plogui.” En realitat, diu això: “nosaltres tenim una mena de llenguatge diferent”.

Juan Guerra, el 1989, també va ser contractat pel PSOE, no pel Gobierno. Rumiem-hi. (¿Us imagineu Marta Ferrusola amb despatx i càrrec a CiU l’any 1980?)

Una cadira de rodes mereix respecte. Unes idees justes mereixen respecte. Usar cadires o idees (o el que sigui) per justificar que tu puguis fer el que no toleraries, en política, que fes el teu contrincant no sembla sa.

I, narrativament, a més, és un relat ben avorrit, pobre. Molt repetit. Re-petit.