Literatura catalana: l’èxit d’una voluntat

Fa uns pocs anys (2012) em van encarregar un article que, breument, havia de presentar la nostra literatura al públic lector francòfon que no la conegués. Finalment, l’article no es va publicar i ha romàs inèdit fins ara. Continuo satisfet del que hi vaig escriure i em sembla que encara el puc publicar tal com el vaig escriure, malgrat que algunes dades potser haurien agraït ara, passats tres anys, una mica d’actualització. Vet aquí:

 

 

LITERATURA CATALANA: L’ÈXIT D’UNA VOLUNTAT

[2012: Introducció breu per a lectors francòfons]

 

 

“he apostat per la vida i cal que guanyi.”

Narcís Comadira[1]

 

La literatura catalana és una tradició literària que enfila alguns milers d’obres escrites en llengua catalana, ininterrompudament, des de fa més de vuit-cents anys. La literatura catalana és una literatura nacional europea que, en els últims tres segles, no ha comptat amb el suport d’un estat-nació protector. Per contra, des de principi del segle XVIII, i amb intensitats i estratègies diverses, la llengua catalana ha estat perseguida políticament i ha estat socialment estigmatitzada.

 

Però la literatura catalana continua existint i viu, ara, el millor moment de la seva història, sobretot pel que fa a la projecció i al reconeixement internacionals de les seves creacions contemporànies. Trenta anys enrere, de mitjana, es traduïen del català uns cent títols anuals, mentre que en l’actualitat se’n tradueixen més de cinc-cents, cap a uns vint-i-cinc idiomes.

 

El català és la llengua natural d’un territori situat entre el sud-est de França i el nord-est d’Espanya, una àrea d’uns 11 milions de parlants, que inclou també Andorra, un petit estat-nació, membre de l’ONU, que és l’únic espai en què el català és la llengua oficial única.

 

A França, a l‘anomenat departament dels Pirineus Orientals, l’assetjament polític a la llengua va començar ja al segle XVII i no s’ha assuaujat lleument fins fa molt poc, de forma insuficient i quan l’ús social del català –malgrat el fort sentiment identitari de la població– és ja pràcticament residual. Aquest lingüicidi sistemàtic, però, no hi ha pogut impedir, entre els catalans amb passaport francès, l’existència de poetes brillants com Josep Sebastià Pons (1886-1962) i Jordi Pere Cerdà (1920-2011)[2], i de novel·listes d’un gran vigor com Joan Daniel Bezsonoff (1963) i Joan-Lluís Lluís (1963)[3].

 

A Espanya, el català és la llengua pròpia de tres antics regnes sobirans confederats (Catalunya, Illes Balears, València), que disposen ara, des dels anys vuitanta del segle XX, de certes capacitats legislatives i executives com a “comunitats autònomes”, amb competències educatives, culturals i lingüístiques. Entre les limitacions legals, per exemple, existeix encara la prohibició de comptar amb un espai mediàtic (televisiu, radiofònic) compartit. Però cal celebrar que, per primer cop després de tres segles, s’ha gaudit de tres dècades seguides de democràcia i de capacitat de protegir la literatura catalana amb polítiques públiques.

 

Anteriorment, i tan sols a Catalunya, hi va haver dues experiències molt precàries d’institucionalització cultural (1914-1923; 1931-1939), però que van animar un procés fructífer de modernització lingüística i literària. Un procés institucional, socialment fràgil, que va ser interromput, policialment, amb força i determinació, per la dictadura del General Franco (1939-1975): diàspora internacional d’escriptors, coacció contra l’ús públic del català, prohibició de l’ensenyament de la llengua, prohibició d’editar premsa i llibres en català (fins als anys seixanta, i després encara sota censura política prèvia), etc.

 

¿Però com ha sobreviscut una literatura perseguida amb tanta energia? ¿I per què ha sobreviscut, a més, com una literatura completa, de qualitat i connectada als grans corrents de la cultura occidental?… Sens dubte, la literatura catalana és un fenomen superior al que correspon al seu potencial econòmic o demogràfic: el català és la llengua número 75 del món en nombre de parlants, mentre que és la número 23 en nombre d’obres traduïdes.

 

Probablement, aquesta excepcionalitat s’explica en part perquè la literatura catalana ha existit connectada a un moviment il·lustrat insòlit, molt ambiciós i prolongat en el temps, al llarg dels últims dos segles. Amb diversos matisos i amb diversos noms (Renaixença, Modernisme, Noucentisme), des del primer terç del segle XIX i fins a l’actualitat, el Catalanisme Cultural ha estat un moviment ciutadà inarticulat però eficaç, que ha aglutinat creadors i lectors a l’entorn del que el filòsof Josep Ferrater Mora (1912-1991) anomenava la “voluntat de persistència”.

 

Aquest moviment cultural s’ha centrat, informalment però amb constància, en dues missions: d’una banda, malgrat les circumstàncies difícils (dèficits institucionals, de mercat, de mediació, de tradició), continuar creant i produint obres i béns culturals com si fóssim una cultura sòlida, i d’altra banda, aspirar permanentment als estàndards de qualitat, i d’innovació, de les grans cultures europees per fugir de caure en la mera testimonialitat folklòrica.

 

Humanisme, Mediterrani, Modernitat

 

És molt agosarat caracteritzar l’ànima d’una literatura tan diversificada com la catalana. Però puc apostar, com a hipòtesi, que en el còctel d’aquesta ànima hi són almenys tres grans components: l’Humanisme, el Mediterrani i la Modernitat.

 

En sentit ampli, parlo d’Humanisme per referir-me a una aspiració a la plenitud –a la intensitat, a la transcendència– de cada vida humana. Històricament, en català, això té una arrel cristiana evident: des de la novel·la d’aventures Blanquerna (1283), de Ramon Llull[4], fins a l’arquitectura franciscana de la Sagrada Família d’Antoni Gaudí (1852-1926). Però s’expressarà també, sota la influència del pensament de Nietzsche entre d’altres, en forma d’una radicalitat d’alè llibertari, com a Camins de França de Joan Puig i Ferreter (1882-1956), o d’un avantguardisme alliberador, com a les primeres etapes pictòriques i literàries de Salvador Dalí (1904-1989)[5]. Són molt interessants, en la recerca d’una certa síntesi de cristianisme i vitalisme, les obres poètiques de Jacint Verdaguer (1845-1902)[6] i de Joan Maragall (1860-1911)[7].

 

Pel que fa al Mediterranisme de la literatura catalana, podem identificar-hi dos corrents. El primer està vinculat a una exaltació de la sensualitat, de la lluminositat, d’una joie de vivre sensorial, o d’un hedonisme sense frivolitat que reconeixem en l’acoloriment de la pintura de Joan Miró (1893-1983), i que trobem ja a l’erotisme de Tirant lo Blanc (1490)[8], la gran novel·la de Joanot Martorell: “el mejor libro del mundo”, segons Cervantes. El segon corrent mediterranista, d’aspiració clàssica grecoromana, va reivindicar l’estètica de la mesura i la civilitat: el Noucentisme és el projecte cultural que va impulsar aquest corrent. La magnífica poesia de Josep Carner (1884-1970)[9] i la seductora prosa autobiogràfica de Josep Pla (1897-1981)[10] en són els millors fruits en forma de gran literatura.

 

I, per últim, he parlat de Modernitat, també en un sentit ampli, per referir-me a un esforç literari per abordar de forma crítica la complexitat del món i per aventurar-se en l’exploració dels replecs i les contradiccions de la condició humana. D’alguna manera, parlo d’obres que entenen que la dignitat i la llibertat personal són conquestes: el resultat d’una lluita per la consciència. L’estremidora poesia amorosa i existencial del cavaller valencià Ausiàs March (1397-1459) és la primera invenció literària en català d’aquesta modernitat. I la retrobem, en el pas del segle XIX al XX, en autors que confronten l’individu tant amb la societat com amb les seves pròpies pulsions salvatges: ja sigui des del romanticisme rousseaunià de l’obra teatral Terra baixa (1896) d’Àngel Guimerà, o des del psicologisme naturalista de la nouvelle La bogeria (1898)[11] de Narcís Oller, o des del simbolisme expressionista de la novel·la Solitud (1905)[12] de Víctor Català, pseudònim de Caterina Albert.

 

En els anys posteriors a la Guerra civil espanyola, apareixeran encara tres novel·les monumentals que mostraran les tensions entre individu i societat: entre el dret a una biografia i l’amenaça de ser absorbit –i dissolt– pel curs implacable de la història. Per ordre de publicació en català: Incerta glòria (1956) de Joan Sales; Bearn o la sala de les nines (1961) de Llorenç Villalonga, i l’estremidora La plaça del Diamant (1962)[13] de Mercè Rodoreda, un longseller publicat ja en més de trenta idiomes.

 

Compromís, creativitat, futur

 

A l’inici de la segona dècada del segle XXI, les Illes Balears i Catalunya són un insòlit viver de propostes literàries singulars. En l’àmbit de la literatura familiar, Barcelona ha esdevingut un centre d’irradiació d’històries desafiadores i estimulants per al mercats europeu i llatinoamericà: amb la curiositat infantil de Les tres bessones de Roser Capdevila (1939), amb la màgia adolescent de La guerra de les bruixes de Maite Carranza (1958) o amb les aventures iniciàtiques dels bestsellers juvenils de Jordi Sierra i Fabra (1947).

 

Una de les fonts de la fertilitat del moment actual és el diàleg creatiu entre tres generacions que, a més de la diferència d’edat, confronten tres paradigmes culturals substancialment diferenciats. En síntesi: una generació engagée (amb autors per damunt dels 55 anys), una generació neotelevisiva i, per últim, una generació digital (la dels menors de 35).

 

La generació engagée va néixer en ple franquisme amb la llengua i la cultura catalanes perseguides, va madurar amb una barreja d’esperit revolucionari soixantehuitard i de contracultura californiana, i va protagonitzar amb coratge la lluita antifranquista al final de la dictadura. Culturalment va ser decisiu el seu compromís amb la llengua pròpia (una llengua que no havien après a l’escola) i l’esforç tenaç de reconnexió amb els autors de les brillants generacions anteriors, que romanien en el silenci de la clandestinitat o en el desarrelament de l’exili. També cal destacar l’esforç simultani de sortir al “món” i connectar-se amb el pensament contemporani: la novel·lística de Baltasar Porcel (1937-2009) podria ser un emblema d’aquest doble esforç[14].

 

D’aquesta generació, en podem destacar la poesia moral –molt bona– de Feliu Formosa (1934) i Narcís Comadira (1942)[15], el renovador teatre dramàtic de Josep M. Benet i Jornet (1940) i Rodolf Sirera (1948)[16], o la quotidianitat subvertida dels contes de Quim Monzó (1952)[17]. Entre les novel·les d’aquesta generació han obtingut una àmplia projecció lectora internacional les obres de Maria Barbal (1949), Carme Riera (1948), Jaume Cabré (1947) i Montserrat Roig (1946-1991)[18].

 

I, sens dubte, en el límit generacional, la narradora Mercè Ibarz (1954) és qui millor ha retratat la desubicació dels seus companys de militàncies diverses en el trànsit a la individualista societat neoliberal[19].

 

La generació neotelevisiva ha estat, sobretot, una generació adaptativa que ha buscat encaixos autorals diversos en un entorn de canvis veloços i fonaments poc fiables, provocats pels efectes secundaris de la desregulació postmoderna. S’ha beneficiat d’un accés ordenat –acadèmic– a la pròpia tradició, d’un mercat editorial i teatral possible, i d’uns mitjans de comunicació col·laboradors. Però alhora, paradoxalment, ha hagut d’afrontar el desprestigi social de l’alta cultura (en un context de fort antiintel·lectualisme mediàtic) i la reducció dràstica de l’espai comercial per a propostes diversificades, més enllà de la novel·la de consum o la comèdia de boulevard.

 

Amb tot, el sentit de continuïtat –de necessitat de compromís amb la pròpia tradició– ha actuat com un contrapès molt productiu creativament. En altres camps, en són exemples la pintura del mallorquí Miquel Barceló (1957), el futbol del Barça entrenat per Josep Guardiola (1971) o la cuina avantguardista de Ferran Adrià (1962) i de Joan Roca (1964).

 

Dos cims literaris d’aquesta generació són dos dietaris diversos, amb un alt nivell assagístic. El primer, La lentitud del mar (2004), el va escriure el poeta Enric Sòria (1958) des de la deconstrucció del present amb les armes del pluralisme humanista. I el segon, L’aprenentatge de la soledat (2008), és obra del professor David Vilaseca (1964-2010)[20], teòric de l’autobiografisme queer, en l’estela del pensament de Deleuze i Badiou.

 

L’accés directe als canals de la globalització ha permès èxits internacionals recents com el de La pell freda (2002), d’Albert Sánchez Piñol (1965), una trasbalsadora novel·la fantàstica –un “philosophical tale wrapped in a gripping plot”, segons Yann Martel– traduïda a més de trenta llengües, també en francès el 2007. O com el de la comèdia social El mètode Grönholm (2003), de Jordi Galceran (1964), estrenada comercialment en quaranta països.

 

En l’àmbit narratiu destaquen també autors com Màrius Serra (1963), Núria Perpinyà (1961), Sergi Pàmies (1960), Josep Maria Fonalleras (1959) o Imma Monsó (1959)[21]. I, pel que fa al teatre, són singulars i aplaudides internacionalment les obres de Lluïsa Cunillé (1961) i Carles Batlle (1963)[22].

 

Dues magnífiques novel·les mostren les complexitats del conflicte intergeneracional. L’una, cap amunt, és Maletes perdudes (2010), de Jordi Puntí (1967), que conta la història de quatre orfes adults a la recerca del seu pare perdut. I l’altra, cap avall, és Els jugadors de whist (2009), de Vicenç Pagès (1963), que narra com un quaranter abúlic s’obsedeix per l’encant incomprensible d’una jove fotoblogger. En tots dos casos: amb humor, sensibilitat i una escriptura impecable[23].

 

I, finalment, parlar d’una generació digital és encara prematur literàriament. Però són evidents els signes d’un nou canvi de paradigma: marcat per les possibilitats que obren les dinàmiques dels entorns 2.0, i per l’hostilitat social i la precarietat cultural que provoca la financerització extrema de la vida pública. D’entre els autors catalans més joves, cridaria l’atenció sobre el fenomen al voltant de la novel·lista d’origen amazic Najat el Hachmi (1979), sobre els contes del professor Borja Bagunyà (1982) i sobre el corprenedor teatre de Josep Maria Miró (1977) [24]. El futur s’escriu; també en català.

 

 

Esteve Miralles

Universitat Ramon Llull

(Facultat de Comunicació i Relacions

internacionals Blanquerna)

 

 

[1] Sobre poesia catalana, en francès, podeu consultar el web Poetàrium: http://www.llull.tv/poetarium/index.cfm/FRA/inici.html.

[2] Entre d’altres traduccions, una de les obres cadbals de Pons, Cantilena, va ser publicada en edició bilingüe per Gallimard (1963). I una bona mostra de l’obra de Cerdà també es pot trobar en francès.

[3] La narrativa de Bezsonoff (La guerre des cocus) i Lluís (Le jour de l’ours; Wagons robés) ha estat traduïda al francès.

[4] Hi ha una edició francesa recent del llibre, del 2007. I un dels capítols, titulat Llibre d’Amic e Amat, ha conegut nou traduccions al francès des de 1586.

[5] Dalí va escriure en diversos idiomes. Del català, existeix en francès (2000) el seu Journal d’un génie adolescent, corresponent als anys 1919-1920.

[6] El poema narratiu Le Canigou va ser publicat en francès ja l’any 1889, tres anys després de la seva aparició en català.

[7] El seu Cant espiritual (1909-10) va ser traduït per Camus al francès i per Montale a l’italià.

[8] En francès (ara a Gallimard, 1997), Tirant le Blanc va aparèixer íntegrament per primer cop el 1775.

[9] El seu gran poema Nabi va ser publicat en versió francesa el 1959, traduït per l’autor i la seva esposa, la professora belga Émilie Noulet.

[10] Le cahier gris : un journal es publicà en francès l’any 1992.

[11] D’Oller, en francès, se’n pot llegir La Fièvre de l’or o Le Papillon, que va publicar-se traduïda ja el 1886, amb pròleg d’Émile Zola.

[12] En francès, des de 1938.

[13] Les tres novel·les disposen de versió francesa.

[14] Porcel ha estat força traduït al francès. Galop vers les ténèbres (en francès, el 1990) és una obra distingida amb diversos premis internacionals, entre els quals el Publishers Weekly-The Critics’ Choice.

[15] De Formosa, en francès, teniu Semblance (1991). I de Comadira, En quarantaine suivi d’Usufruit (2005).

[16] Podeu trobar traduccions de teatre al web Catalan Drama: http://www.catalandrama.cat/

[17] L’obra de Monzó s’ha publicat regularment en francès des de 1983.

[18] En francès: de Barbal, Pierre d’égoulis; de Riera, La moitié de l’âme; de Cabré, les exitoses Les voix du Pamano o Sa Seigneurie, entre d’altres, i de Roig, Le chant de la jeunesse o el documental literari Les Catalans dans les camps nazis.

[19] D’Ibarz, en francès (2004), cal llegir-ne els relats de Dans la ville en chantiers.

[20] Cap de les dues obres ha estat encara traduïda.

[21] Pàmies s’edita en francès regularment. Els altres autors tenen traduccions en altres llengües (espanyol, italià, alemany).

[22] Tots dos, profusament traduïts. Vegeu: http://www.catalandrama.cat

[23] Puntí té llibres traduïts al francès. I Pagès, només a l’espanyol.

[24] El Hachmi ha publicat ja L’últim patriarca (2008) en sis idiomes, inclòs el francès. Plantes d’interior (2011) de Bagunyà no s’ha traduït encara. De Josep Maria Miró, en francès, hi ha La femme qui ratait tous ses avions (http://www.catalandrama.cat/obres/la-dona-que-perdia-tots-els-avions), entre d’altres.