Per què tremoles, Carles Riba?…

Fa uns dies, al centre cultural de la Mercè, de Girona, vam presentar “Per què tremoles?”, un espectacle multidisciplinar sobre la poesia de Carles Riba, amb l’actriu Àngels Bassas (excel·lent a l’hora de dir i de fer sentir els versos ribians), l’artista plàstic Joan Vilajoana (un mestre de l’ús visual del paper) i el percusionista Andreu Vilar (delicat i precís i càlid), que va combinar els sons d’un vibràfon i d’una marimba.

Era el dijous 5 de febrer. I els intèrprets van fer dues sessions de l’espectacle. Al migdia, hi van assistir alumnes de l’escriptora Rosa Font, que van fer moltes i bones preguntes a l’equip, i al vespre va ser una sessió oberta al públic.

L’espectacle forma part del cicle “A pas de poetes”, que l’ajuntament gironí ha mantingut al llarg dels anys, combinant-hi la presència d’autors vius i d’autors del passat. En aquest cas, Carles Riba. La proposta que em van fer va ser la de fer una tria personal de la seva obra, i després de rellegir-la (i redescobrir-la un cop més) vaig apostar per buscar-hi el poeta del desig: perquè en parla, però sobretot perquè hi ha versos que “tremolen”, versos en què es pot sentir la força de la pulsió amorosa, el trasbals intens que provoca.

Riba vol fer una obra clàssica; per tant, controlada. Vol fugir de l’escatologia. I per això tenyeix de pensament, d’experiència pensada, tota experiència viscuda. Això fa la seva obra perdurable, moderna, humanista. Però, malgrat el control, els tremolors hi són i vibren en les seves paraules.

I aquesta va ser la meva proposta: una selecció de fragments (alguns poemes, alguns fragments de poemes, alguns retalls de pròlegs) que confegia una mena de biografia impressionista d’aquest poeta del desig que Riba també és. Des de les primeres composicions juvenils més càndides i sensuals –també en francès i en gallec– fins a les revelacions de maduresa, existencials, sàvies: “Morim d’amor, i no s’hi pensa”.

Estava convidat a dir unes paraules a l’inici de l’acte, i de forma impensada em va aparèixer una idea que vaig compartir: “Tots els camins porten a Riba”. I pensava en els meus mestres literaris, i en els meus professors de literatura, i en alguns dels poetes contemporanis que més m’agraden… I, en tots els casos, al seu darrere, per molt diverses que fossin les seves veus, les seves tasques, s’hi enfilava un camí que passava per la intel·ligència generosa (heroica en temps heroics per a la nostra cultura), i pels tremolors vívids, de Carles Riba.