Esteve Miralles, escriptor

Poemes: 'Com si tinguessis temps' (2014). Dietari: 'Retrobar l'ànima' (2013). Novel·la: 'Núvols com' (2001).

Sala de miralls, de Feliu Formosa, al TNC

10154302_10153040162920921_8513088654846342419_n

Hem portat als escenaris, amb Albert Arribas, una dramatúrgia sobre els dietaris últims de Feliu Formosa. Sobretot, les paraules de Sala de miralls (2010), però també d’A contratemps (2005), d’El somriure de l’atzar (2005), dels poemes de Centre de brevetat (2006) i del llibre de memòries d’infància Sense nostàlgia (2015), que serà publicat per Edicions Proa a l’inici de l’any que ve.

Feliu Formosa (1924) ha complert vuitanta anys aquest setembre, i aquest pretext, però sobretot la qualitat estremidora de la seva prosa, va fer que Xavier Albertí, director del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), decidís donar suport a la proposta. És una producció modestíssima, que encapçala l’extraordinari Oriol Genís, que assumeix un monòleg de tres quarts d’hora sense més poder que el de la paraula. Paraules ben dites, ben escrites; de món comprès. I, al seu costat, dues actrius magnífiques: amb la llumeta vivaç de Marta Ossó i la terbolesa precisa de Mònica Almirall. Sílvia Delagneau ha concebut l’espai escènic (despullat però concret), Ignasi Camprodon ha vestit la il·luminació amb mà destra, i Javi J. Moyano (autor de la foto amb què acompanyo aquest text) ha fet l’ajudantia de direcció i ha lligat caps en tots els fronts.

I Albert Arribas és qui s’ha posat al capdavant del projecte. Amb ell vam treballar la selecció de textos, en una tasca profunda a quatre mans. Ell, a més, hi va sumar una segona dimensió teatral, amb una segona realitat en escena, de base gestual sobretot, però lligada a l’ús de l’espai i a l’enunciació dels poemes de Centre de brevetat. I, sobretot, l’Albert ha fet una direcció atentíssima al detall i a l’hermenèutica de cada signe. Per fugir de l’arbitrarietat; amb talent.

No vull parlar aquí de les coses importants de l’espectacle. Vull dir: de tot el sentit que conté. Tampoc no vull parlar aquí, perquè em quedaria curt, de l’eix central de tot plegat. Vull dir: la literatura de Feliu Formosa. Però vull deixar constància del plaer immens que és poder formar part d’un projecte com aquest, armat al damunt de la professionalitat i la generositat. Un sol exemple: en Feliu no va voler llegir res ni veure res del que fèiem amb la seva obra fins que l’Albert i jo volguéssim. I nosaltres li vam demanar que s’esperés a veure la proposta escènica ja unida (les dues “realitats” del muntatge es van preparar separadament i no es van fusionar fins al final), i ell s’hi va avenir fent-nos confiança.

La foto del Javi és de l’assaig en què en Feliu va poder escoltar l’Oriol dir les seves paraules per primer cop. És el que la foto mostra: en Feliu, d’esquena, escoltant l’Oriol.

Si voleu passar pel TNC aquest cap de setmana (avui divendres ja està tot venut!), escoltarem en Feliu. I ens entendrem una mica més. I una mica millor.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 28 Novembre 2014 by in Sala de miralls and tagged , , , , , , .
%d bloggers like this: