De “L’aprenentatge de la soledat” a “Retrobar l’ànima”

El poeta David Madueño ha dedicat una ressenya extensa a la lectura conjunta de L’aprenentatge de la soledat, de David Vilaseca, i de Retrobar l’ànima. A la revista Quadern de les idees, les arts i les lletres,  han dedicat un petit dossier a recordar la figura de David Vilaseca, amb un retrat afinat de Ruth Galve, un recorregut per la seva biografia intel·lectual que fa la professora Carrie Hamilton i, finalment, aquesta ressenya comparada, escrita per Madueño.

Hi diu coses com aquesta: “No sé si Miralles és conscient que, com un mirall, està enfrontant la feina de Vilaseca amb la seva: ambdós busquen l’ànima però per camins diferents. A una banda del mirall, la del cos que reflecteix la llum que rep, Miralles s’esforça a cercar-la en els mecanismes d’entesa (malgrat les dificultats); en canvi, a la banda on la llum és més apagada per les distorsions de la superfície del mirall (i fins pot arribar a desaparèixer, com deia Brodski), Vilaseca se n’allunya, es reclou en si mateix. Són dos discursos oposats però complementaris, perquè al capdavall tots oscil·lem entre la voluntat de reclusió individual i la necessitat de socialització.”

I encara: “Miralles i Vilaseca demostren, doncs, que el dietari pot esdevenir un exercici de profunda reflexió i sobretot, de diàleg. Sí, sembla mentida, tenint en compte que associem aquest gènere literari a l’egolatria o la vanitat. L’autobiografia […] sempre és un ‘intent infeliç’ de reconstruir èxits i fracassos, d’errors i encerts”. Al segle XXI, conclou Madueño, l’autobiografia “es correspon a una mirada més contemporània, que té la consciència d’un temps més accelerat i histèric. I per això, perquè parteixen d’un món i d’una gent més fragmentada que mai, l’exercici passa de la pintura al fresc, en què –malgrat les dimensions– hi ha una harmonia comprensiva, al trencaclosques irresoluble, que hem de contemplar com el més semblant a l’ordre de la nostra confusió.”