Novel·les: 'El meu Amic' (2022), 'Retrobar l'ànima' (2013) i 'Núvols com' (2001). Poesia: 'Ulls al bosc' (2019) i 'Com si tinguessis temps' (2014).
Per acabar d’endreçar un recull de versos, a final d’agost, he estat uns dies al Centre d’Art i Natura (CAN) de Farrera, al Pallars Sobirà. A la foto, hi podeu veure el balconet des d’on revisava la tria, i des d’on mirava de resoldre dubtes de poeta novell (malgrat l’edat provecta)…
El CAN és un espai estimulant i acollidor. El dia és tot per tu, i al vespre, per sopar, et trobes a taula amb companyes i companys de neguits, amb qui pots riure una estona, o descobrir-t’hi nexes imprevisibles, o compartir frisances i inseguretats creatives, al davant d’un bon plat de verdures o d’una quiche llaminera.
Tírvia, Burg, Mallolís, Alendo, Montesclado… els poblets de la vall que Farrera tanca, i els cims que l’envolten, ofereixen un entorn que et convida, alhora, a recollir-te i a badar els ulls. Fa uns dies, he publicat un post a Vol de llavors, el meu petit blog de cançons, precisament sobre “Farrera”, una cançó preciosa, de Bikimel, que ha sabut destil·lar amb destresa el perfum d’aquell país.
Bons amics me n’havien parlat (i fins recordo que, fa uns anys, hi havia d’anar a fer un curs que no vaig poder impartir per compromisos previs), i les idees que me n’havia fet eren encertades, sí, però alhora s’han quedat ben curtes. És, sens dubte, el CAN, una realitat recomfortant.
També he aprofitat l’escapada per fer una mica de muntanya, i he escrit uns versos de circumstàncies, que us ofereixo, en confiança, ara aquí:
DOS MIL NOU-CENTS CINC
Sabem que ens els refrescarem, els peus,
amb el gel fos de l’estanyol d’Aixeus.
(No hi faig res, no hi dic res, ni res no em deixo
de dir, de fer, ni de sentir, dalt del Monteixo.)
Hem estotjat als ulls, amb ulls de boig,
Cadí i Aneto, la Pica, Mont-roig.
(La mirada s’hi enyora mentre creixo,
emmenudit, ja als caires del Monteixo.)
S’alça estantís, com un monstre engrunat,
un savi esquerp, pacient, predisposat
tant a una pugna intensa
com a deixar-se vèncer.
(Alço un record, d’instants que ara encaixo i esqueixo.)
Encaixar: ser, també, un esqueix del Monteixo.
Agost de 2013
Retroenllaç: ‘Com si tinguessis temps’, llibre de poemes a Núvol | Esteve Miralles, escriptor