Novel·les: 'El meu Amic' (2022, en curs), 'Retrobar l'ànima' (2013) i 'Núvols com' (2001). Poesia: 'Ulls al bosc' (2019) i 'Com si tinguessis temps' (2014).
Un post d’agost! Sí, vet aquí un petit obsequi estival… Aquests dies, a estones perdudes (de calma), repasso i refaig de dalt a baix unes versions (de lector) de poemes de Wallace Stevens que algun dia podran ser una antologia. A cada passada, més plaer… i més dubtes! Vet aquí la invitació: si us vaga llegir aquest “Matí de diumenge”, perfecte. I si voleu dir-me què en retocaríeu, encara més. El podeu llegir també en anglès (l’original és mooolt millor!, no cal ni dir-ho, i un traductor, com pensa Stevens, no és més que un aprofitat): aquí.
MATÍ DE DIUMENGE
I
Complaences de barnús, i després
cafè i taronges la cadira al sol,
llibertat verda com les cacatues,
i així, damunt l’alfombra, dissipar
el sant silenci del vell sacrifici.
Ella que somieja i sent la fosca
usurpació de l’antiga catàstrofe,
calma que s’enfosqueix entre llums d’aigua.
Picants taronges i ales verd-lluentes
semblen anar en processó de difunts,
serpentejant per l’aigua, i en silenci.
Un dia que és com l’aigua que, en silenci,
s’aquieta als passos que ella, somniosos,
fa al mar vers la callada Palestina,
domini de la sang, també sepulcre.
II
¿I ella, per què ha d’entregar-se als difunts?
¿Què és la divinitat si pot mostrar-se
tan sols en ombres callades i en somnis?
¿Ella, no pot trobar al comfort del sol,
o en fruits picants i verds lluents, tampoc
en bàlsams ni en la bellesa del món,
res d’un valor semblant a la idea d’un Cel?
L’ha de dur en ella, la divinitat:
passions de pluja, esprit de neu que cau;
laments en soledat, desapagades
eufòries quan el bosc floreix; ventades
d’emocions –carrers molls, nits de tardor–;
tots els plaers, tots els dolors amb què es recorden
les rames de l’estiu, les branques de l’hivern.
Són mesures que busquen la seva ànima.
III
Nasqué inhumanament, Júpiter, dalt dels núvols.
No l’alletà cap mare, cap dolç país va dar-li
moviments elevats per la seva ment mítica.
Es mogué entre nosaltres, com un rei murmurant
que es mogués, majestuós, enmig dels seus servents,
fins que la nostra sang, mesclada, virginal,
amb el Cel, sadollés el desig de manera
que els servents ho veiessin als estels.
¿La sang, ens pot fallar? ¿O pot ser que esdevingui
la sang del paradís? ¿I pot ser que la terra
sembli tot el que ens cal saber del paradís?
El cel serà, llavors, més amigable que ara,
una part amb esforç i una part amb dolor,
i el preludi gloriós de l’amor perdurable,
i no aquest blau separador i apàtic.
IV
Ella diu: “Veus, m’alegra veure els ocells que es lleven
i, abans d’aixecar el vol, testen la realitat
dels camps boirosos amb preguntes dolces;
¿però quan els ocells marxen, i els camps càlids no tornen
mai més, on és, llavors, el paradís?”
No existeix ni l’encalç de profecies,
ni cap vella quimera de sepulcre,
ni una cova daurada, ni cap illa
melodiosa que és llar dels esperits,
ni cap sud visionari, ni cap palmera amb núvols
perduda al cim del Cel, que ha persisit
com la verdor d’abril; o que persistirà
com els ocells que es lleven quan ella els rememora,
o quan ella desitja junys i vespres, empesa
per un fet consumat: l’aleteig d’orenetes.
V
Ella diu: “Però em fa falta, tot i que això m’alegra,
una felicitat que no s’acabi.”
La mort és la mare de la bellesa; i, perxò, tan sols d’ella
prové l’acompliment dels nostres somnis
i desitjos. És ella la que escampa les fulles
de l’extinció segura al nostre corriol,
corriol trist, malalt, i als altres corriols
on van sonar els metalls del triomf, o bé on l’amor
xiuxiuejava fent curt de tendresa,
però ella també és qui fa que, al sol, el salze tremi
per les donzelles que miren i seuen
damunt d’una herba retuda als seus peus.
I fa que els nois apilin prunes i peres fresques
en un platot tronat. Les donzelles les tasten
i amb passió s’abandonen per les fulles esparses.
VI
¿No hi canvia la mort, al paradís?
¿Hi cauen mai els fruits madurs? ¿Les branques
s’hi alcen plenes buscant sempre aquest cel perfecte,
immutables, com ho és la terra que es desgasta
amb rius com els rius nostres que van a buscar mars
que mai no troben, com les costes que es retiren
i mai no les atrapen les punxades deformes?
¿Per què situar les peres a les ribes dels rius
o perfumar les costes amb l’olor de les prunes?
Ai las, ¡que s’hi vesteixin amb els nostres colors,
amb els teixits sedosos que fan les nostres tardes,
que pessiguin les cordes dels insípids llaüts!
La mort és la mare de la bellesa, mística,
i, en el seu pit ardent, hi concebem les nostres
mares terrals que esperen, sense poder dormir.
VII
Lleugers, i turbulents, cantant, un rotlle d’homes
en un matí d’estiu proclamaran orgiàstics
la seva esponerosa devoció pel sol,
no com a un déu, sinó a com seria un déu
despullat enmig d’ells, com una font salvatge.
El seu cant devindrà un cant del paradís,
emanat de la sang, i retornat al cel;
i en el seu cant hi haurà, de veu en veu,
el llac ventós on son senyor es delecta,
arbres com serafins, turons fent l’eco,
i el cor perdurarà per molt de temps.
Coneixeran la germanor celeste
d’homes mortals i de matins d’estiu.
I allà d’on vénen i allà on aniran,
damunt dels peus, hi duran la rosada.
VIII
Ella sent, just damunt l’aigua callada,
la veu que diu: “La tomba a Palestina
no és pòrtic per esperits persistents.
Sepulcre de Jesús, és on reposa.”
Vivim en un vell caos, el del sol,
la vella servitud de nits i dies,
la solitud de l’illa, abandonada, lliure,
enmig d’una aigua extensa, indefugible.
Cérvols per les muntanyes, guatlles fent-nos
xiulades espontànies al damunt;
móres dolces al mig de la malesa;
al vespre i, en l’isolament del cel,
estols esparsos de coloms que fan
ondulacions ambigües quan s’enfonsen
de ple en l’obscuritat, ales esteses.