“Matí de diumenge”: un tast de Stevens

Un post d’agost! Sí, vet aquí un petit obsequi estival… Aquests dies, a estones perdudes (de calma), repasso i refaig de dalt a baix unes versions (de lector) de poemes de Wallace Stevens que algun dia podran ser una antologia. A cada passada, més plaer… i més dubtes! Vet aquí la invitació: si us vaga llegir aquest “Matí de diumenge”, perfecte. I si voleu dir-me què en retocaríeu, encara més. El podeu llegir també en anglès (l’original és mooolt millor!, no cal ni dir-ho, i un traductor, com pensa Stevens, no és més que un aprofitat): aquí.

MATÍ DE DIUMENGE

I

Complaences de barnús, i després

cafè i taronges la cadira al sol,

llibertat verda com les cacatues,

i així, damunt l’alfombra, dissipar

el sant silenci del vell sacrifici.

Ella que somieja i sent la fosca

usurpació de l’antiga catàstrofe,

calma que s’enfosqueix entre llums d’aigua.

Picants taronges i ales verd-lluentes

semblen anar en processó de difunts,

serpentejant per l’aigua, i en silenci.

Un dia que és com l’aigua que, en silenci,

s’aquieta als passos que ella, somniosos,

fa al mar vers la callada Palestina,

domini de la sang, també sepulcre.

II

¿I ella, per què ha d’entregar-se als difunts?

¿Què és la divinitat si pot mostrar-se

tan sols en ombres callades i en somnis?

¿Ella, no pot trobar al comfort del sol,

o en fruits picants i verds lluents, tampoc

en bàlsams ni en la bellesa del món,

res d’un valor semblant a la idea d’un Cel?

L’ha de dur en ella, la divinitat:

passions de pluja, esprit de neu que cau;

laments en soledat, desapagades

eufòries quan el bosc floreix; ventades

d’emocions –carrers molls, nits de tardor–;

tots els plaers, tots els dolors amb què es recorden

les rames de l’estiu, les branques de l’hivern.

Són mesures que busquen la seva ànima.

III

Nasqué inhumanament, Júpiter, dalt dels núvols.

No l’alletà cap mare, cap dolç país va dar-li

moviments elevats per la seva ment mítica.

Es mogué entre nosaltres, com un rei murmurant

que es mogués, majestuós, enmig dels seus servents,

fins que la nostra sang, mesclada, virginal,

amb el Cel, sadollés el desig de manera

que els servents ho veiessin als estels.

¿La sang, ens pot fallar? ¿O pot ser que esdevingui

la sang del paradís? ¿I pot ser que la terra

sembli tot el que ens cal saber del paradís?

El cel serà, llavors, més amigable que ara,

una part amb esforç i una part amb dolor,

i el preludi gloriós de l’amor perdurable,

i no aquest blau separador i apàtic.

IV

Ella diu: “Veus, m’alegra veure els ocells que es lleven

i, abans d’aixecar el vol, testen la realitat

dels camps boirosos amb preguntes dolces;

¿però quan els ocells marxen, i els camps càlids no tornen

mai més, on és, llavors, el paradís?”

No existeix ni l’encalç de profecies,

ni cap vella quimera de sepulcre,

ni una cova daurada, ni cap illa

melodiosa que és llar dels esperits,

ni cap sud visionari, ni cap palmera amb núvols

perduda al cim del Cel, que ha persisit

com la verdor d’abril; o que persistirà

com els ocells que es lleven quan ella els rememora,

o quan ella desitja junys i vespres, empesa

per un fet consumat: l’aleteig d’orenetes.

V

Ella diu: “Però em fa falta, tot i que això m’alegra,

una felicitat que no s’acabi.”

La mort és la mare de la bellesa; i, perxò, tan sols d’ella

prové l’acompliment dels nostres somnis

i desitjos. És ella la que escampa les fulles

de l’extinció segura al nostre corriol,

corriol trist, malalt, i als altres corriols

on van sonar els metalls del triomf, o bé on l’amor

xiuxiuejava fent curt de tendresa,

però ella també és qui fa que, al sol, el salze tremi

per les donzelles que miren i seuen

damunt d’una herba retuda als seus peus.

I fa que els nois apilin prunes i peres fresques

en un platot tronat. Les donzelles les tasten

i amb passió s’abandonen per les fulles esparses.

VI

¿No hi canvia la mort, al paradís?

¿Hi cauen mai els fruits madurs? ¿Les branques

s’hi alcen plenes buscant sempre aquest cel perfecte,

immutables, com ho és la terra que es desgasta

amb rius com els rius nostres que van a buscar mars

que mai no troben, com les costes que es retiren

i mai no les atrapen les punxades deformes?

¿Per què situar les peres a les ribes dels rius

o perfumar les costes amb l’olor de les prunes?

Ai las, ¡que s’hi vesteixin amb els nostres colors,

amb els teixits sedosos que fan les nostres tardes,

que pessiguin les cordes dels insípids llaüts!

La mort és la mare de la bellesa, mística,

i, en el seu pit ardent, hi concebem les nostres

mares terrals que esperen, sense poder dormir.

VII

Lleugers, i turbulents, cantant, un rotlle d’homes

en un matí d’estiu proclamaran orgiàstics

la seva esponerosa devoció pel sol,

no com a un déu, sinó a com seria un déu

despullat enmig d’ells, com una font salvatge.

El seu cant devindrà un cant del paradís,

emanat de la sang, i retornat al cel;

i en el seu cant hi haurà, de veu en veu,

el llac ventós on son senyor es delecta,

arbres com serafins, turons fent l’eco,

i el cor perdurarà per molt de temps.

Coneixeran la germanor celeste

d’homes mortals i de matins d’estiu.

I allà d’on vénen i allà on aniran,

damunt dels peus, hi duran la rosada.

VIII

Ella sent, just damunt l’aigua callada,

la veu que diu: “La tomba a Palestina

no és pòrtic per esperits persistents.

Sepulcre de Jesús, és on reposa.”

Vivim en un vell caos, el del sol,

la vella servitud de nits i dies,

la solitud de l’illa, abandonada, lliure,

enmig d’una aigua extensa, indefugible.

Cérvols per les muntanyes, guatlles fent-nos

xiulades espontànies al damunt;

móres dolces al mig de la malesa;

al vespre i, en l’isolament del cel,

estols esparsos de coloms que fan

ondulacions ambigües quan s’enfonsen

de ple en l’obscuritat, ales esteses.